diumenge, 06 de Mar? de 2011

Això de mig competir corrent va començar més o menys cap al 1969. Aquí una foto de la cursa d’aquest any a la Marcel·lí Gené a Reus

 

L’any 1971 ja tombava per les pistes. Sortida a l’antic estadi de Montjuïc

 

I uns 400 m. l. a Igualada

 

Però incurables lesions van impedir una mínima continuïtat i al cap d’uns anys em vaig tirar a la bici.

No va ser fins passats més de 30 anys, el 1994, que vaig reincidir debutant en una mitja marató. Evidentment, l’any següent va tocar la marató sencera. Va ser a Donostia a finals del 1995.

 

 

Va seguir Benidorm, Lisboa, Nova York i Barcelona amb una marca una mica millor

 

I vaig anar a sortir a l’autèntic poble de Maratonas

 

Per acabar a l’estadi olímpic d’Atenes de 1896 amb els deures fets

 

Això ve ser el 2005 i ara, al març del 2011, he reincidit a la capital catalana. Lluny de la meva millor marca però millor que a Atenes, o sigui que el xassís encara aguanta...

Barcelona, de moment la meva darrera participació en una cosa sèria. Al començament concentrat i anant per feina

 Després fent l'indi per allà l'Arc del Triomf (m'han enganxat que ja me'n anava...)

un dels moments amb més públic i més emocionants...

A l'sprint final ja anava fet pols i destrossat

 

Memòria de Barcelona 2011

Amb el record poc reeixit de les darreres curses maratonianes, sempre amb greus problemes musculars, i dels desistiments dels dos darrers anys degut a lesions que resultaren insuperables començo a sortir a córrer a finals d’estiu amb bones sensacions. Desprès de la mitja de Vilanova incorporo els mitjons elàstics que resulten ser una gran eina per no carregar els bessons i recuperar molt millor de cara a l’endemà. És com la superació de l’assignatura pendent en el tema del córrer, la possibilitat d’encadenar entrenaments consecutius sense que el cos es queixi de manera ostensible. Així acumulo quilòmetres sense massa dificultat, aprenc també a cuidar-me els isquios que van resultar el punt feble fa dos anys –i aquí he d’agrair els savis consells d’en Ricard Montané modificant suaument la manera que tenia d’estira’ls i ensenyant-me a enforti’ls- i cuido molt tot el procés de recuperació després de cada entrenament. El resultat és un canvi important en l’assimilació de la feina feta, perdo pes i domino els entrenaments, no acabant gairebé cap dia esgotat i recuperant amb major facilitat que en anys anteriors.

Per a les darreres setmanes de posada a punt desprecio les llargues tirades per asfalt, les substitueixo per camins, sempre més irregulars i una mica més tous, i no arribo en cap cas als 30 km. Faig tres diumenges entre 25 i 28 km després d’haver-ne fet uns 15 el dissabte anterior, comprovo en tots aquest casos com la darrera mitja hora ho començo a passar malament i ho atribueixo a l’acumulació de la galopada del dia anterior. A la mitja de Gavà feta 3 setmanes abans de la cursa mantinc un ritme molt regular i un temps d’1:38 prou respectable i que feia 8 anys que no assolia.

Amb tots aquests precedents i uns 1000 km a les cames la cosa pinta bé i cuido d’arribar descansat al dia de la cursa però no excessivament. En ocasions anteriors he observat que quan estàs en plena forma, et fas un massatge pocs dies abans, descanses, cuides la dieta i tries la millor indumentària, tot plegat implica unes condicions massa excel·lents i fàcilment surts més disparat del que toca, fas una primera mitja collonuda i a la segona part et passen a buscar. Comprovat aquest fet, adelanto el massatge a la setmana anterior i les corregudes durant la setmana de la cursa són més curtes que les habituals però no exemptes d’un cert ritme. Tot plegat fa que em senti molt bé i només un petit detall sembla alterar la total normalitat: durant la darrera setmana fins i tot estant tirat al sofà sento algunes punxades a les plantes dels peus que sovint m’agarroten tota la planta i els muscles dels dits. És estrany però no hi dono una excessiva importància. La cursa només pot ser un èxit i la màxima preocupació ha de ser no sortir massa ràpid, la mitja no l’hauria de passar per sota d’1:50 i la fita hauria de ser baixar fàcilment de 3:50.

Dit i fet, començo a córrer un pèl massa ràpid, em vaig retenint una mica i passo la mitja a 1:49:27. Aprofito que vaig avançat i paro amb calma a regar un arbre d’uns jardins que apareixen poc més enllà de la mitja. Al cap de poc noto que les malles em freguen els ous i recordo que no he pensat a posar-m’hi vaselina. Una mica més enllà també em freguen les parts interiors dels genolls cosa que ja m’havia passat en alguna tirada llarga. Al km 25 veig que a la creu roja tenen vaselina i en el 30 paro a posar-me’n en aquests llocs i el problema queda solventat. Però precisament en aquest interval començo a notar punxades a les plantes dels peus, just el que m’havia passat la setmana anterior. No hi ha més remei que arronsar les passes i mica en mica m’he d’anar arronsant tot jo i el ritme baixa considerablement. Avanço cada cop més penosament amb les dues plantes dels peus enrampades i tot jo encongit per minimitzar el dolor dels peus, només que adopti una posició una mica erecta o que imprimeixi una mica més de velocitat a les cames la rampa s’emparra turmells amunt i em pot obligar a parar. Així vaig fent a poc a poc però sense parar fins al final. La segona mitja em surt a 2:01:30, 12’ més que la primera! I acabo amb uns fatals 3:50:59.

Al cap d’un quart d’haver arribat s’han acabat les rampes i el cansament posterior em resulta molt inferior al d’altres ocasions. En els dies següents gairebé no tinc cruiximent de cames i baixo les escales sense cap mena de dificultat. És el primer cop que tinc tan poques seqüeles d’una marató. Em vaig convencent que el problema dels peus ha impedit que em canses fins l’esgotament d’altres cops i, certament, els darrers km se’m feien pesats pels peus però no per esgotament general.

La primera conclusió és que he d’averiguar que ha passat a les plantes dels peus, ho trobo molt estrany i, no cal dir-ho, no m’havia passat mai. Podrien ser les plantilles que uso. Els hi he fotut unes bones tandes i potser s’han deteriorat. Hauré d’anar a la podòloga a comentar-li i a veure que diu. També podria ser que els mitjons compresius que m’han semblat tan magnífics hagin produït algun efecte secundari. Si no fos perquè tinc una bicicleta que m’està esperant hauria d’aprofitar la càrrega que porto per tornar-ho a provar en una altra propera marató. M’emprenya no haver arribat a on tocava i considero que soc capaç de fer-ho força millor.

Però probablement no és aquesta la realitat. La crua realitat és que, excepte la primera fa 15 anys, a totes les maratons he tingut problemes musculars i rampes importants que m’han obligat a parar a fer estiraments. Aquest cop he tingut la sort de que només han estat les plantes dels peus i aguantant el dolor he pogut anar fent sense aturar-me, però el meu cos, la musculatura de les meves cames (potser massa avesades al pedaleig uniforme de la bicicleta), és incapaç d’aguantar una marató sense queixar-se de forma alarmant i potser del que es tracta és de no sotmetre’l cap altra vegada a una prova que no està feta per a mi.

Ja me n’hauria d’anar adonant!


Publicado por FredericRafols @ 19:34  | 2011
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Invitat
dimarts, 08 de Mar? de 2011 | 23:14

Hola Frederic,

Hem afegit el bloc a la Penedesfera www.penedesfera.cat, la comunitat de blocaires de l'Anoia, l'Alt i el Baix Penedès i el Garraf.

T'agrairíem que per a difondre i augmentar la xarxa facis un link del teu bloc cap al portal.

Si vols rebre les informacions de la comunitat envia'ns un e-mail a [email protected]

Salutacions i felicitats pel bloc!

Daniel García Peris

www.danielgarciaperis.cat