dissabte, 20 de Agost de 2011

L’Europa de més a l’est, l’Europa més pobra

 

Amb l’objectiu de pujar en bicicleta les carreteres més altes dels estats de més a l’est d’Europa comencem a avançar la ruta un divendres a la tarda.

L’endemà fem la primera ascensió al Monte Beigua, poc abans de Gènova

 

Una pujada llarga i exigent de més de 1200 m de desnivell

 

Travessem la vall del Po i ens enfrontem a un dels plats forts d’aquest país, la pujada a Piancavallo que en els primers 8 km puja quasi 800 m. Ens piquem amb un ciclista italià, la Núria el pela i a la foto que ens fa ens talla els peus.

 

Després toca una paradeta a Eslovènia per pujar a l’estació de Crnivec, sense massa història

 

Prop de Budapest pugem al Dobogoko mantenint el que serà el darrer contacte amb altres cicloturistes durant uns quants dies

 

Fins a Hongria era terreny conegut, la verdadera aventura comença travessant la frontera cap a Ucraïna amb una llarga cua de vàries hores. El racó de país que ens duu al primer coll és bonic i el servei d’hostaleria raquític. Amb sort aconseguim menjar dues pizzes de ket xup, dues coca-coles i dues mandarines per 7 euros amb propina inclosa. Fem el primer Big, el Pereval Uzhokskiy,  per una carretera sense trànsit i amb un bon grapat de forats.

No cal dir que als cartells no s’entén res

 

Seguim amb el cotxe per una carretera totalment intransitable (no superem els 20 per hora) i veiem el perill a que s’exposen alguns ciclistes que circulen amb vetustes bicis per alguns pobles pobres. Amb el temps perdut a la duana, el pèssim estat de les carreteres i el perill més que evident per al nostre físic, renunciem al segon objectiu ucrainià, mirem de conservar la mecànica del cotxe i aconseguim arribar al lloc previst per dormir quan ja es fa fosc.

 

Entre que ens equivoquem de carretera i que patim una segona enganxada a la duana, per travessar cap a Romania hi deixem mig dia més. De tarda pugem al monument que hi ha al cim del Pasul Ciumarna i veiem que el país no és gaire més potent.

És el veritable primer contacte amb els Carpats, muntanyes no excessivament altes però boniques, molt verdes, amb grans boscos, prats i sembrats que estan plens de pallers i pagesos amb carros tirats per cavalls.

 

L’endemà enganxem una bona carretera per pujar al Pasul Tihuta, a la ruta del Compte Dràcula, tot i que no veiem vestigis del pas del compte.

 

El Pasul Prislop ens obsequia amb trams de carretera pràcticament bombardejats però el paisatge és bonic i agradable i la pujada llarga i assequible.

 

Molt més dur resulta el Pasul Rarau pel vessant de Pojorata amb un encadenat de paelles molt dretes per una carretera nova de trinca que encara no està acabada i que l’encarregat de l’obra ens impedeix acabar de culminar

 

Ens dirigim després cap a un nou repte, pujar el Big de Moldàvia i penosament travessem la frontera d’aquest país. La localització de la pista resulta molt dificultosa i passem vàries hores en localitzar la verdadera pujada. Preguntar i entendre’s amb la gent del país no resulta fàcil i d’entrada es giren d’esquena. En un primer estadi preguntar per Balanesti és més o menys factible però quan ja som al suposat poble i volem anar al cim del mateix nom la cosa es complica i repetidament ens fan entendre que ja hi som. Finalment localitzem l’objectiu. El Dealul Balanesti amb els seus 430 m és el punt més elevat de Moldàvia. 

i l’accés resulta penós per un camí en males condicions per a la bici. Realment, el Dealul Balanesti resulta el Big més difícil de la nostra història pels més de 3000 km de casa a que està, per la dificultat de localització (no van ni els mapes ni el gps) i per un enemic ocult per a les bicis: el camí està ple de sorra i la màquina es nega a avançar i a perdurar en l’equilibri.

Però finalment obtenim el premi desitjat

 

Poc abans de tornar a creuar la ratlla amb Romania parem a dinar en una benzinera, no hi ha manera d’entendre’s i finalment diem a la senyora que ens porti el que vulgui per menjar. Igualem el registre de dinar tots dos per 7 euros amb uns plats de gulash amb puré de patates. 

I abordem l’escalada al coll més alt dels Carpats, el Pasul Balea, de 2026 m d’altitud. 25 km de pujada a partir de Cartisoara, massa trànsit i fort vent en els darrers 6 km de paelles que donen al túnel que travessa la muntanya.

 

Dalt, un embús de cotxes considerable.

 

Deixem els Carpats i travessem cap a Bulgària on el Trojanski Prohod exhibeix una impressionant portalada al cim que ignorem què simbolitza però per a nosaltres representa l’entrada als Balcans. No serà pas pels cartells que ens n’enterarem

Ens hi anem acostant poc a poc

Dalt un nen menja un cogombre com si fos un cucurutxo i son pare un tomàquet directament a queixalades.

Dormim a Sofia i preguntem a l’hotel per la carretera que puja a l’Aleko Vitosha, unes pistes d’esquí a tocar de la capital, doncs hem vist fotos amb pavès i no sabem si el tram és gaire llarg. El trempat i sol·lícit interlocutor ens assegura que no arriba al kilòmetre, uns set-cents metres de pavès de grans dimensions i boterut. De bon matí travessem la ciutat i carrer amunt. No han passat ni 500 m i comença el pavès, al cap de poc un carrer amb pendent brutal tipus mur de Gramont i un senyal de circulació prohibida. Amunt! Al cap de poc comencen uns pedrots més grossos, amunt! A continuació torna el pavès anterior i portem ja gairebé dos km de pedres. El senyal de circulació prohibida que hem vist ens fa pensar en una altra carretera alternativa mentre comencem a maleir al de l’hotel. Continuem amunt, desesperem de trobar una altra ruta i entenem que l’hoteler es referia al tram de pedres més irregular i difícil, el pavès és normal a molts carrers de Sofia i per a ell això és un paviment sense dificultats especials. Total 15 km de llambordes de cara a munt. Com baixarem?

L’estació és minúscula i està deserta, el telecadira parat i no hi ha cap cotxe per fer autostop.

O sigui que no hi ha més remei que agafar-se als frens, renegar una mica i un panorama de 15 km saltant de pedra en pedra. Si pujar un mur de pavès és complicat, baixar-lo ho és força més i si hi estàs ¾ d’hora trontollant encara pitjor... Mai en ma vida m’havien sortit nafres als dits de frenar, va ser la primera vegada... Maleït Aleko Vitosha!

Sense adonar-se’n, la Núria va perdre el bidó baixant. Tota una odissea trobar-ne un de recanvi.

Després vam anar cap al Maljovica Complex, també unes minúscules pistes d’esquí. Les vam trobar però el traçat i els trencalls no coincideixen en absolut amb els que surten a la plana del Big...

 

La pujada al Rilski Manastir va ser quasi el doble de llarga del que deia el llibre de ruta però el premi final va valdre la pena

 

Entrem a Macedònia i el Popova Sapka és una altra instal·lació d’esquí, amb una mica més de cara i ulls.

 

El Bukovo no va representar cap dificultat especial.

Entrem a Albània, dormim a la capital i l’endemà cap al castell de Rozafà a la ciutat d’Shkoder. Més pedres però la pujada és curta i ja n’estàvem informats.

 

És curta però ens resulta impossible de pujar amb rodes primes el darrer tram.

 

 

En aquesta ciutat aconseguim comprar un bidó made in Xina de plàstic de la pitjor qualitat. Sembla que beguis plàstic!

Després d’uns 40 km per carretera aixecada doncs està en obres passem a Montenegro amb l’objectiu de pujar el Crkvine. Ja ens havien advertit que per la banda SO era suïcida pels continuats túnels sense il·luminar i la manera de conduir de la gent del país. El travessem en cotxe i mirem de fer-ne un tros pel vessant NE. Un tros petit que va resultar perillosíssim, fent-nos fora de la carretera en un parell d’ocasions. Realment, més valdria treure aquest coll de la llista Big doncs no val la pena enviar al personal a passar-ho malament.

 

Molt diferent va ser la pujada al Durmitor Sedlo al Parc Nacional del mateix nom. Paisatge sensacional de gran amplitud, poc tràfic i turistes sense pressa.

Una gran pujada que culmina a més de 1900 m., probablement la carretera més elevada de l’antiga Iugoslàvia.

 

 

Entrem a Bòsnia i pugem el Cemerno per la cara nord amb la carretera bastant feta pols.

Cap cosa especial, només el paisatge majestuós del cap d’amunt.

 

Sarajevo també té la seva muntanya olímpica fruit dels jocs d’hivern del 1984. Al cim hi ha l’estació de Jahorina

després d’una pujada suportable i amb bona carretera.

 

La propera estació havia de ser Sèrbia però el zel excessiu d’un policia amb cara de gos veu problemes a la nostra carta verda i ens demana un permís especial que per un dia pujaria més de 100 euros. No estem disposats a pagar l’extorsió i no ens queda més remei que fer mitja volta i tornar a Sarajevo. Fem nous plans per l’endemà i pugem el coll de Makljen sense novetats especials.

 

I el Kupreska Vrata o millor dit Koprivnica, altra cop amb greu risc per la nostra integritat física, déu ni do com van els conductors bosnians!

 

En total hauran estat 8 nous estats petjats damunt la bici: Ucraïna, Romania, Moldàvia, Bulgària, Macedònia, Albània, Montenegro i Bòsnia i ja en sumem 41, tot un cúmul de banderetes... Sèrbia quedarà per una altra volta si hi ha oportunitat.

Saltem a Croàcia de nou a terra ja coneguda malgrat que una bona ensarronada en un hotel de la costa ens significa dormir per un ull de la cara.

L’endemà d’una tacada coronem l’Stara Vrata amb el monument al cap d’amunt,

 gairebé 1000 m en perpendicular damunt la laberíntica costa.

 

I ens enterem que els croats de les paelles en diuen serpentines...

Oltari, amb uns km de gran duresa, una gran pujada.

I Vratnik per una carretera nacional amb el trànsit més intens de tot el viatge. Cap necessitat que aquest coll estigui a la llista del Big.

 

A Rijeka ens demanen 150 € en efectiu per una habitació i 180€ si paguem amb tarja de crèdit. No està gens malament la pirateria dels hostalers croats! Acabem dormint en una habitació d’un pis particular per 40€.

Pujant l’Ucka Vojac, llarg de 22 km al 6%, ens retrobem amb l’afició ciclista. Dalt el coll en som uns quants i al baixar ens trobem un seguit de cicloturistes que pugen d’arran de mar a aquestes antenes situades a 1372 m.

 

La pujada al poble emmurallat de Motuvum  té més interès turístic que esportiu però ja tocava una mica de relaxació.

 

A l'entrada al recinte, més llambordes

Tornem cap a Itàlia i aquí les emocions fortes estan assegurades. Primer rendim visita a Treviso en homenatge al senyor Giovanni Pinarello i a la Pinarello Treviso que vaig conduir durant força anys.

 

Sense massa pausa ataquem el Monte Tomba per la via directa amb un km al 14% i moltes rampes d’aquesta naturalesa, total 6 km a més del 9%. Com és lògic dalt ens hi trobem diversos ciclistes però tots han pujat per altres vessants. Ens informen de la millor manera de baixar sense la temeritat del lloc per on hem pujat.

 

El Monte Grappa és un colós molt difícil de dominar.

També ho intentem per la via directa, 19 km a més del 8% de mitjana que traient dues petites baixadetes donaria una mitjana espectacular.

 

A dalt moltes evocacions bèliques

Pel final de festa ens esperava el Passo Manghen, 23 km al 7’4%, que en aquestes alçades de la pel·lícula ens produïa una certa basarda. Però un coll de més de 2000 m d’altitud semblava la millor manera de coronar el pastís. Sortim mandrosos pensant que serà molt llarg però aviat un ciclista tot de blanc ens passa i es queda allà al davant. Porta fins i tot les sabates i la bici blanques i és el dia de la tornada de la Supercopa que no podrem veure. Anem a per ell, ens les tenim amb diverses alternatives i al final el dobleguem com una premonició del partit de la nit. Ves per on la pujada ha estat molt entretinguda i inclús s’ha fet curta. Tot i demanar-li que ens tiri una foto no aconseguim arrancar-li una sola paraula i no tenim ni idea de la seva provinença. També ens talla els peus...

L’espectacle del Manghen no defrauda, un gran coll amb una part final duríssima i espectacular. Recomanable pels amants de les grans fites.

El cartell dels 1500 m d’altitud està a uns 5 km del cim, o sigui que poca broma...

 

De tornada cap a casa encara farem escala en terres franceses per rematar l’Authion, un apèndix del Col de Turini que havíem pujat fa uns anys. La carretera del trencall no està en massa bones condicions.

Però el punt més alt és força interessant

 

I com a cloenda de l’aventura una pujada a la Madonne d’Utelle a la una del migdia amb el termòmetre a gairebé 40 graus, tot un regal per als sentits.

Primer es passa el poble d'Utelle que aviat queda molt avall

I final de la pel·licula...

 

 

Hauran estat 34 nous Bigs coronats per 13 estats diferents després de 9000 km de cotxe, 1000 de bici i uns 30.000 m de desnivell a cop de pedal, un estiu mogudet per enfrontar-se en condicions a la duresa de la vida sedentària.

Salut hi hagi!!

 


Publicado por FredericRafols @ 16:54  | 2011
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios