dimarts, 20 de Agost de 2013

Pels Andes a Colombia

Obviant els savis consells de les guies turístiques (“no alquile un coche en Colombia” deia la guia que vam comprar) i d'alguns coneguts que tenen relació amb el país, ens hem embarcat a conèixer de prop i a pedal els Andes i les grans pujades que desafien les qualitats dels cicloturistes colombians i d'alguns, molt pocs, cicloturistes europeus.

La seguretat, el gran problema a vèncer. Seguretat davant la possibilitat de l'atac personal i davant les dificultats del trànsit. Un cop vist, queda evident que el segon problema ha estat superior al primer. Malgrat és recurrent el tema de la seguretat personal no hem patit cap mena de sobresalt tot i que lògicament adoptem les mesures de prudència habituals quan hom ho porta tot a sobre. Més complicat ha estat el tema del trànsit.

Colombia és un país productor i exportador de matèries primeres i tot viatja per carretera. Pràcticament no hi ha autopistes i el relleu és extremadament muntanyós. En aquest país els Andes estan dividits en tres grans serralades, Cordillera Oriental, Cordillera Central i Cordillera Occidental, de sud a nord, i la vida del país es concentra entre elles a més de la costa caribenya. A ponent i a llevant dels Andes només hi ha la selva. Així, per les carreteres dominen els camions, grans camions de 5 o 6 eixos, les anomenades tracto-burras que pateixen per traçar les sinuoses corbes i en aquest medi les bicis hi conviuen amb dificultat. En més d'una ocasió hem hagut de posar peu a terra i podríem classificar el trànsit per Colombia en bici de la màxima dificultat, comparable a Polònia, Sèrbia o Montenegro, els països que fins ara havíem trobat més complicats.

Just arribats a Bogotá un dissabte a la nit, l'endemà al matí ja comencem l'aventura ciclista.

Bogotá està a 2650 m d'altitud i tenim 7 hores de diferència horària. Les quatre pujadetes dels seus voltants ens han de servir per adaptar-nos tan aviat com sigui a la nova altitud i al canvi horari abans d'emprendre empreses majors.

Los Patios és la pujada favorita dels ciclistes bogotanos i els diumenges al matí s'hi concentren a dotzenes. Fa poques hores que hem aterrat i malgrat la son, cap a Los Patios a sumar-nos a la festa! Les informacions eren correctes i, certament, està ple de ciclistes que pugen aquests 7 km per guanyar poc més de 400 m de desnivell. La pujada és molt regular per damunt el 6% i permet aixecar-se ràpidament damunt Bogotà i contemplar-la des de les altures.

Hi han ciclistes de tota condició, la major part amb btt i fent ziga-zagues però també gent amb experiència que puja a bon ritme i resulten impossibles de seguir. A mig camí, un venedor ambulant a plantificat el seu lloc de venda de mallots i accessoris ciclistes...

Al cim una benzinera on ens acaben d'endurir les nostres rodes que només havíem pogut inflar manualment abans de sortir.

Allà mateix hi ha el peatge de la carretera que va cap a La Calera.

Continuem en cotxe fins al trencall a la Laguna del Cacique Guatavita.

Ara seran 7 km de dura pujada primer asfaltada i després "destapada", expressió colombiana de les pistes de terra.

Plou una mica i queda un bon fangueig, les bicis queden guapes... Durant l'ascensió s'alternen dures rampes fins al 15% amb petits descansos i una baixadeta que desmereix la mitja, finalment del 6%. Coronem al voltant dels 3000 m.

Allà s'acaba la ruta i entrem a la visita guiada a la llacuna Guatavita. Explicació de la cultura muisca, de la història i llegenda de El Dorado que es situa a la pròpia llacuna i del desgavell dels espanyols que van intentar dessecar-la per extreure'n l'or del seu fons. Ha estat una autèntica excursió cicloturista amb lliçó d'història inclosa, ...sempre interessant la història quan s'explica de l'altra banda!

Si en voleu més sobre El Dorado i Guatavita http://xarxapenedes.cat/un-viatge-per-buscar-una-llegenda/

La visita s'ha allargat i no queda temps per pujar la recomanada Cuchilla de Guasca que ens ve de pas, un altre cop serà. 

Al igual que a Los Patios, la pujada al Santuari de Guadalupe arranca dels mateixos carrers de Bogotá. És prou entretinguda entre vegetació per una banda i la contemplació de la gran urbs que va quedant avall per l'altra. Les vistes són més espectaculars que a Los Patios.

 

Als 8 km agafem un trencall a la dreta

 

que amb un parell més de fites ens duu al Santuari per una molt costeruda i estreta ruta plena de revolts que arriba a marcar el 22%.

 Una gran pujada que es remata amb una esplèndida vista de Bogotá des del balcó del propi Santuari, ja per damunt la cota 3200 m.

 

Desfem amb precaució aquests 2 darrers km i continuem a la dreta cap a coronar el Páramo del Verjón,

uns 9 km més amb importants descansos i algunes rampes notables que finalment ens porten per damunt dels 3300m.

El Páramo de Letras

Despertador a les 5, ens llevem i mentre ens vestim comença una important turmenta. Mengem i fem temps i cap a les 6h 20' para de ploure. Arrenquem. Després d'una baixadeta sortint del poble a 1 km de l'hotel es passa el pont sobre el riu i comença la immensa pujada. Estem a la cota 460 m.

Els primers 5 o 6 km són durets i després ja ve algun replà. Canyes de bambú (anomenats guadua), bananers i plantes de cafè...

 

 

Al km 24 arribem a Fresno i entrem en un establiment a proveir-nos. Ens ofereixen sopa i guisats locals, cuina criolla, diuen. Malament. Ens en sortim amb uns huevos revueltos.

Al km 40 arribem a Pádua, darrer poble que hi ha a la ruta. Entrant per una rampa recta i empinada descarrega de sobte un important diluvi. Cadascú es resguarda on pot. Al cap d'una estona ens reagrupem i esperem que pari però costa. Al final entrem en un bar i demanem alguna cosa però la concurrència té mala pinta i quan l'aigua afluixa una mica desapareixem. Hem estat més d'una hora parats.

 

Continuem pujant, portem ja més de 50 km de pujada, les cames ho noten i comencem a dubtar del final feliç...

Al km 57 el nostre acompanyant en cotxe està parat en un precari "estadero" de carretera. Parem, mengem una mica, comentem com ha anat variant el paisatge, dels bananers i camps de cafè del començament hem anat als arbres silvestres i pastures d'alta muntanya, estem per la cota 2600 m. N'hem fet més de la meitat però queda la part més dura que s'inicia a partir del km 60. El dia s'ha obert una mica i es contempla tota la magnificència de la vall que anem deixant enrere, es poden fer bones fotos aquí... Continuem pedalant i l'acompanyant passarà l'estona enfocant la càmera per aquells verals...

Poc més amunt hi ha un altre "estadero" amb el cartell "Alto de Brisas" i és obligat parar i fer una foto. Quan anava a disparar para un cotxe i ens avisa que el nostre company s'ha quedat poc més avall amb el cotxe tancat amb les claus dins mentre feia una foto... Hòstia! el mòbil resulta que també el té a dins! Ens movem endavant amb la bici (això d'anar avall i enrere fa pànic en un coll d'aquesta índole) i preguntant a tort i a dret localitzem un "pràctic" que ens assegura que pot obrir el cotxe, només necessita una radiografia i algú que el porti al lloc dels fets. Mica en mica i amb diners, ho solucionem. Localitzem un cotxe que el porti, mirem de lligar-ho tot i nosaltres prosseguirem amunt pedalant i ja ens trucaran quan estigui solucionat.

Només tornar a arrencar comença un llarg tram d'obres, més de 5 km sense asfalt i amb pas alternatiu. El tram total que ve té 14 km seguits al 7% que ens han de portar a la cota 3.500 m. L'altitud, la llarguíssima escalada, la pluja, les incidències... tot plegat acaba fent mal tot i estar pendents d'una trucada que digui que el cotxe tira endavant... Una baixadeta a 6 km del cim,

el cel que s'obre una mica i ens deixa veure el coll i el darrer tram de pujada vist des de lluny

en mig d'un paisatge esplèndid d'alta muntanya amb els prats enganxats a les boires que miren d'aixecar-se i el miraculós so del telèfon que ens anuncia que el cotxe tira amunt ens acaba de subministrar l'alè suficient per coronar el Puerto de Letras a la cota 3677 m, després de 81 km de pujada, un més des de l'hotel, en total 7 h 6' dalt la bici i bastant més de durada de l'aventura.

Hem fet cim abans que el cotxe i abans el fred no ens envaeixi aprofitem per prendre una agua panela calenta i un tros de formatge de cabra, els únics aliments que ens ofereixen a l'humil estadero del cim.

Total una magna pujada, diuen que la de major dificultat del món pujada en una cursa ciclista professional, coeficient 623 segons el mètode APM, per damunt del Mont Washington als EUA i el Monte Zoncolan per Ovaro http://plataformarecorridosciclistas.org/2010/04/19/los-puertos-mas-duros-en-carrera/.

Serà cert o no... però jo no havia estat mai 7 hores per pujar un coll! Les seves magnituds són colossals: 3.187 m de desnivell entre cotes i 3.800 m de desnivell acumulat, més de 12 km pedalant per damunt la cota dels 3000 m i a sobre llargs trams de terra i aigua. Només faltava que s'acabessin d'obrir els núvols i poder contemplar mínimament la silueta del Nevado del Ruiz, de trista memòria i que deuria rondar per allà prop, però no va ser possible. 

Recordo que a l'Himàlaia al Kardung La, que passa per ser el coll de carretera més alt del món amb una altitud oficial de 5603 m, la pujada des de Leh té uns 40 km i no arriba als 2500 m de desnivell. O sigui que Letras té uns números molt superiors. El Veleta des de Granada són 50 km i 2800 m de desnivell...

Lomo del Escobero

La pujada al Lomo del Escobero comença al sud de Medellín, a Envigado. I comença fort, amb dures rampes i un trànsit excessiu i angoixant. Les sensacions pujant rampes per damunt del 12 i 15% havent de mantenir obligatòriament la línia recta si no vols ser envestit no són pas agradables. Per sort només va ser així al començament i mica en mica el trànsit va anar disminuint. Però els primers 5 km són terribles, constantment per damunt del 10% i arribant a marcar el topall del 20%.

Després, a mitja pujada, es suavitza molt, gairebé planeja, i els darrers 3 km tornen a enfilar-se de valent.

En total, quasi 10 km a quasi el 10%, que si traiem els 2 km centrals representa una autèntica burrada. A dalt, poca cosa, un estadero en el que quan hi vam pujar no donaven de menjar.

El decorat de l'Escobero és interessant pel vessant oest de la Cordillera Central, amb vegetació abundant, per una carretera que serveix d'accés a urbanitzacions pròsperes del voltant de Medellín, però no permet contemplar grans vistes de la ciutat ni tampoc de la gran serralada adjacent.

La China

Gràcies a la col·laboració d'en Gustavo Duncan (el promotor de la plana web Altimetrías de Colombia junt amb l'Asier Bilbao, http://altimetriascolombia.blogspot.com.es/ ) i família ha estat possible pujar a La China, una enorme pujada que surt de la banda nord de Medellín, de Bello, cap al vessant est de la Cordillera Occidental. Sense el Gustavo no sé pas si ho haguéssim trobat i si hagués estat prou prudent endinsar-se per aquells ravals... Però tot va anar perfecte amb dos cotxes seguidors, el seu i el nostre.

El verdader problema van ser les dures rampes de La China. Primer un parell de km gairebé plans d'aproximació des del centre de Bello i a continuació 10 km al voltant del 10%, prou regulars, muntanya amunt per una carretera no massa ampla i amb poc trànsit, molt adequada per al cicloturisme. Paisatge esplèndid de prats i petites explotacions agropecuàries, molt bé.

La China no té rampes tan extremadament dures com l’Escobero però tampoc té l'important descans central, és molt més continuada i et va esprement més lentament però acabes igualment exhaust. El sol que feia va ajudar a suar amb intensitat des del primer moment de la pujada.

Al cap dels citats 10km intensos es corona el Puerto de Cuartas, hi ha una petit descens i finalment un darrer km cara amunt que completa la duríssima China, l'anomenat Mortirolo colombià.

 

 

 

 

Després un dinar en un estadero del cim amb menú antioqueño (Medellín, la ciudad de la eterna primavera, és la capital d'Antioquia), acompanyats per en Gustavo i família que van actuar de perfectes amfitrions, i que vam rematar amb una obligatòria i sorprenent xocolata desfeta barrejada amb formatge fresc. Plegats vam completar una gran jornada d'agermanament amb el cicloturisme colombià. Gràcies per tot, Gustavo!

Jericó

Pont damunt el Cauca a Santa Fe de Antioquia

Se’m va fer dura la pujada a Jericó. La pujada al Alto del Salvador i Jericó arranca de la vora del riu Cauca i té una llargada de 22 km per remuntar 1450 m fins els 2049 m d'altitud que té el coll. Quan es corona el coll una petita baixada et duu al poble de Jericó. A Colombia la temperatura depèn molt de l'altitud a que estàs i al peu estem només a 600 m cosa que fa que la temperatura sigui elevada. Arranquem amb 42º i un bon sol. A mitja pujada hi ha una baixadeta i els darrers són molt costeruts, en 3 km es pugen 300 m de desnivell...

Diria de memòria que Jericó té uns números i una composició una mica similar al Mont Caro, amb rampes a la part final del 15 i el 16%. Està clar que les grans pujades colombianes que el Gustavo i l'Asier han seleccionat per a la seva plana d'altimetries tenen totes un coeficient de duresa molt elevat. Però també aquí hem fet cim...

La Línea

Aquest port junt amb Letras i el Lomo del Escobero són les estrelles de les curses ciclistes colombianes. També com Letras travessa la Cordillera Central. És igualment una pujada prou colossal i un pèl més punxeguda pel vessant oest des de Calarcá. Corona a una altitud de 3265 m, té una llargària de 21,7 km, mitjana 7,6% i de màxima ens ha sortit un 16%.

Travessant Calarcá amb el cotxe ens ha costat déu i ajut incorporar-nos a la carretera de La Línea. Hi havia un embús descomunal. Ja ens havien advertit que pujar aquesta carretera en bici un dia no festiu podria ser mig suïcida però la realitat supera el que ens havien explicat. Els super-camions col·lapsen els dos carrils de la carretera i, amb el cotxe, avancem molt lentament, més estona parats que marxant. No tenim pebrots de posar-nos per allà al mig amb una bici. Al cap d'una bona estona veiem que un camió ha perdut la càrrega al mig de la carretera i hi ha una grua per retirar-la... entre mig també hi ha tots els camions i maquinària que estan construint l'important túnel que ha de salvar el port en el futur. Quant albirem el túnel veiem que hem de fer un pensament, en una hora en cotxe hem avançat uns 10 km. Parem i decidim fer temps a veure si s'acaba la cua. Baixem les bicis amb calma i al cap d'una mitja hora sembla que s'aclareix el panorama i comencem a pedalar. Estem just al replà que hi ha a mig coll passat el km 10. Queden els 11 km més costeruts per salvar uns 900 m de desnivell; 10 km al 8,7% i a dalt que afluixa un pèl... No serà pujar tota La Línea però haurem fet el que s'ha pogut en els límits de la prudència, que primer que res s'ha de salvar la pell!

I al cap de poc de muntar la bici la carretera s'eixampla i té dos carrils de pujada amb una mica de voral, perfecte! El pendent és sever i hi han pocs descansos però anem fent més pendents dels grans camions que no pas del desnivell.

La carretera és molt ampla i els continus revolts són molt diferents quan toquen oberts o tancats, ...també el perill dels camions que es tanquen a les corbes a dretes...

 

 Poc pendents del paisatge, poc abans de coronar comença una fina pluja i fem cim en mig de la foscor.

Hem pujat La Línea a mitges en bicicleta però amb les circumstàncies regnants no es podia fer més. Malgrat tot, coneixem ja els principals colls colombians i baixant contemplem amb més calma la fastuositat de la Cordillera Central de Colombia amb els prats adornats amb les característiques i esveltes "palmas de cera".

Alto de San Miguel i El Romeral

No podem abandonar Colombia sense rendir homenatge al Lucho Herrera i dormim a Fusagasugá amb la intenció de pujar el Alto de San Miguel on suposadament el Lucho va protagonitzar les seves primeres escalades demolidores. La ciutat, anomenada de les flors, té pocs atributs que en recomanin la visita. L'endemà agafem el cotxe per salvar el trànsit dels afores i un perfil irregular i pugem a les bicis tan bon punt comença el port. Són uns 14 km fins al peatge del cim, situat a 2773 m d'altitud, es salven 900 m de desnivell, poc més 6% de mitjana. El pendent resulta prou regular sense gaires descansos remarcables ni rampes impossibles, el màxim es situa a l'entorn del 13%. El decorat és molt similar al que ja hem anat contemplant pel centre de Colombia, prats, petits conreus, vivers de flors i altres plantes i petites explotacions i establiments humans més aviat pobres.

Més insuportable resulta ser el trànsit. La carretera de Fusagasugá a Sibaté, poble situat 10 km enllà del cim baixant per l'altre cantó, resulta massa estreta i revirada pel trànsit que suporta. El constant pas d'autobusos de tota mida que no frenen ni redueixen per res del món ens obliguen a posar el peu a la cuneta en diverses ocasions. Més aclapararats del compte i del que podíem suposar per una petita carretera local, coronem el Alto de San Miguel. Cal remarcar que en aquesta pujada hem vist de nou ciclistes a la carretera, els havíem oblidat des del nostre primer dia a Los Patios; cap ciclista al Escobedero, Letras o La Línia, els colombians tenin fama d'escaladors però no són ximples ...

El del cotxe paga el peatge i baixem a Sibaté on pararem a menjar una mica.

Al mateix centre de Sibaté arranca la nova dificultat de la jornada, el coll d'El Romeral, de 3332 m d'altitud. I arranca amb força, amb pendents de dos dígits pels mateixos carrers del depauperat poble. Amb fortes pendents continuen els 3 primers km mentre la carretera guanya bones vistes sobre el pantà adjacent al poble i el seu entorn, en poca estona l'ambient resulta molt més agradable.

 

Després ve una fase de replans, dures rampes i descansos fins començar la segona part de l'ascensió. I aquesta segona part resulta una pujada de veritat amb 3 km continuats molt durs, un d'ells al 12%, i puntes de fins al 16%. Els dos darrers afluixen una mica, s'obre un paisatge esplèndid d'alta muntanya i petits conreus de patates, passem la cota dels 3000 i, com va sent habitual, comença una fina pluja que ens fa coronar un pèl mullats. A dalt, la ratlla i la inscripció PM sembla indicar la meta final del nostre periple cicloturístic per terres colombianes.

 

Coronem el sisè 3000 andí per la Cordillera Oriental, molt prop de Bogotá, i no sé pas quan tornaré a superar aquesta cota, ben segur que n'hi ha per bastant temps. Curiosament, El Romeral és també el coll més meridional que he pujat mai, a només 4º de la línia de l'Equador, o sigui a quatre passes, i també curiosament no hi fa gens de calor, més aviat fresca.

 


Publicado por FredericRafols @ 18:42  | 2013
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios