dissabte, 04 de Gener de 2014

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

De Bretanya a Gran Bretanya

Desafiant previsions meteorològiques força adverses posem rumb al nord durant uns 1000 km per arribar a Bretanya.

L’endemà ens passegem pel Roc Trevezel, pujant i baixant un parell de vessants sota un temps plujós.

Coronant també de passada el Col de Trédudon

 

Després continuem amunt mitjançant un ferri que ens portarà de Bretanya a Gran Bretanya arribant a Anglaterra. Ataquem de bon matí la cara nord del Bush Down a la península de Cornualla amb la sorpresa que part de la carretera està glaçada i cal esperar que surti el sol. Tot i això caldrà anar molt en compte a les zones ombrívoles.

És un coll de més nivell que l’anterior, més llarg i de paisatges amplis

 

A dalt un alberg disponible...

Al Comptat de Somerset pugem al Dunkery Beacon el punt més alt del sud-oest anglès.

Fortes i rectilínies rampes ens menen fins la tanca que impedeix l’accés rodat al cim.

El proper Exe Plain encara conserva restes de gel, té un fort pendent inicial i planeja en la part superior. Gairebé no se sap on és el punt més alt.

 

La Cheddar Gorge és la pujada més bonica de la zona i ens rep amb una bona pluja. En dies bons segur que està ple de turistes...

 

 

Chineway Hill és una curta i dura pujada que parteix d'Ottery St. Mary.

 

També ens rep amb aigua i al baixar sembla que toca canvi de temps...

 

Cinc Bigs en aquesta península d'orografia ondulada semblen excessius però dona una bona mostra de l'antic Ducat de Cornwall.

De tornada a la Bretanya francesa ens dirigim a Chateaulin per pujar al Ménez Kerque, punt de comunicacions i infraestructures.

 

La carretera raja aigua per totes bandes.

 

El paisatge del següent Ménez Hom és força més interessant,

bastant verge i amb bones vistes.

 

A la Muntanya de Locronan s’hi pot pujar partint d’un rampa de llambordes o per altres vessants.

 

A dalt una petita construcció.

 

Un temps inclement amb aigua, fred i vent ens ataca pujant i baixant el Coll de Toullaëron que no té cap particularitat especial, ni esportiva ni paisatgística.

 

La pujada al Mur de Bretagne des del poble del mateix nom sembla un homenatge al campió francès nascut a pocs quilòmetres d’allà. Una rampa tota recta de 3 km amb un màxim del 15% és tot el que ofereix.

 

El Ménez Bré també ens rep amb aigua i poca història, no arriba a 2 km de pujada a una mitjana inferior al 6%.

 

La pujada al Col du Mont Bel-Air és més llarga i d’amplis paisatges,

 

també amb una ermita al capdamunt, aquesta més moderna. Culmina als 339 m d’altitud, el Big més elevat de la regió, 7 km a menys del 4%.

 

L’excursió al Cap Frehel des de Sable-d’Or-les-Pins és una agradable passejada cicloturista, amb poca pujada i precioses vistes sobre la costa nord bretona i els penya-segats que emmarquen el Cap i el seu far. La ruta val la pena.

 

 

El desè i darrer Big bretó és el Mont Dol, al costat de Dol-de-Bretagne. Una dura rampa inicial d’uns 500 m que marca un màxim del 18%, el pendent més exigent de tota l’aventura. A dalt, un molí de vent, una torre i una magnífica vista sobre la immensa badia del Mont-Sant-Michel.

 

 

En resum, sembla excessiu el nombre de 10 Bigs a la Bretanya més si tenim en compte que la màxima altitud del país és de 384 m sobre el nivell del mar. Una simple comparació amb Catalunya (una mica més petit en extensió que Bretanya però molt semblant) ens diu que aquí hi han 12 Bigs però amb un relleu força més escarpat, amb una altitud màxima per damunt dels 3100 m i diverses carreteres que superen els 2000 m.  Serà perquè hi va néixer l’Hinault?


Publicado por FredericRafols @ 20:02  | 2014
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios