diumenge, 16 de Febrer de 2014

Em van fer diversos regals pel meu 60é aniversari i els agraeixo molt, però en tenia un de guardat i particular: córrer una marató amb aquesta edat. I avui ha estat el dia, a la Marató de les Vies Verdes de Girona a Sant Feliu de Guíxols pel vell traçat del carrilet.

Una cursa poc multitudinària, quasi familiar, amb poc més de 340 arribats a meta en la cursa llarga. Però entretinguda per la diversitat i amabilitat del paisatge, molt diferent de les maratons urbanes en que fins ara havia participat.

I a poc de sortir he ensopegat amb la super-maratoniana Quima Casas de Sant Feliu de Pallerols, tota una llegenda del marató femení català. Va debutar l’any 1979 en una de les primeres maratons amb dones celebrada a l’Estat i l’any següent ja va guanyar la Marató de Barcelona. Amb ella havia compartit un viatge a la Marató de Benidorm l’any 1996 i ens acompanyava també la Marina Prat, totes dues baixaven de les 3h, una altra lliga. Recordo que sopant a l’hotel la Marina va demanar algun requisit especial que no contemplava el menú establert i em vaig apuntar el tanto de convèncer el cambrer dient-li que érem allà per córrer la cursa de l’endemà i que la Marina guanyaria i la Quima faria segona. El cambrer dubtà de la veracitat però al final el vam convèncer i l’endemà la Marina no va fallar i va pujar dalt de tot del calaix, la Quima la va acompanyar una mica més avall. Portàvem un equipàs femení, el mascle va quedar l’últim del grup...  Hem recordat somerament el viatge i he vist que tenia poques ganes de xerrar, anava per feina, ens hem desitjat sort i cadascú a la seva.

També he trobat l’Àlex, de la feina, ni idea que fos per allà... M’ha dit que era per culpa meva que quan ens vam creuar a la mitja de Vilanova li vaig dir que volia anar a la ruta de carrilet i que allà estava.

I amb tot això que ha caigut la vuitena, 3h 54’ 46”. La primera que vaig fer l’any 1995 vaig marcar 3h 54’ 50”, quatre segons de diferència! Clar que llavors tenia 41 anys... Però la vaig preparar amb només 8 setmanes, corrent abans un total de 35 hores i ara he estat 24 setmanes i corregut 113h, més de 1200km. Llavors va ser asfaltada i avui amb més terra que asfalt. I a Sant Sebastià va ser força plana i avui hi havia més pujadetes de les que d’antuvi em pensava.

Total, una gran jornada després d’una setmana moguda i dubtes més que raonables. En un control rutinari dilluns el metge trobà un paràmetre que no tocava i digué que no era aconsellable que fes una marató diumenge. En tot cas que parlés abans amb un cardiòleg. El dimecres aquest repetí el diagnòstic dient que no era aconsellable però que provés si el divendres millorava el paràmetre. I com que va millorar, cap a Girona! ...però una mica amb l’ai al cor. I és que si una virtut/defecte tenim en comú tots els fondistes, ja sigui a peu o en bici, és que tots, sense excepció, som uns tossuts. En cas contrari no ens abelliria l’esport dit agonístic, què hi farem!

Ara tocaran un munt de proves i mentre tant començaré a agafar la bici que ja hi han saraus importants fixats al calendari i no convé quedar-se’n al marge...  

 

I així passa el temps

el meu aliat

que cada segon m'acosta al demà.


Publicado por FredericRafols @ 19:10  | 2014
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Anna
dilluns, 17 de Febrer de 2014 | 10:10

Bonica crònica!!! Felicitats! I que aquestes ganes d'aconseguir reptes no s'acabin!!! Jo quan tingui 60 anys, a veure si tinc també aquesta energia!!! Molta salut!!! I espero que lo del cor es posi bé, ben aviat!!! Una abraçada!