diumenge, 20 de Abril de 2014

Els Alpi Apuane es confonen amb els Apenins i quan hom és per la Lígúria pot trobar informacions en els dos sentits... En tot cas, la Ligúria i la Toscana encabeixen un fenomenal arc de muntanyes que arriben al mar per Ponent i empalmen amb els Apenins Centrals cap al sudest, un territori per traçar fenomenals etapes muntanyenques. A la Toscana muntanyenca no abunden els xipresos, ni les vinyes, ni les masses de turistes.

Comencem les pedalades al nord de Génova, estem en territori del piamontès Fausto Coppi, nascut una mica més amunt. I al primer Big que pugem ja hi trobem referències

 

És el Passo de la Bocchetta, monument amb l’altimetria de l’etapa que curiosament ens hem traçat nosaltres amb el Passo dei Giovi i el de la Castagnola, amb una altra placa referencial.

 

 

El Bocchetta, 8 km al 8%, cap regal. Els altres dos, poca cosa.

Ja en aquesta primera jornada veiem que les carreteres són bastant precàries, cosa que serà habitual durant el periple, ...sembla que s’hagi acabat el pressupost per mantenir l’asfalt en condicions.

El Passo Penice té poca complicació i, com a excepció, bona carretera i pendent civilitzada. Molt diferent dels 3,7 km del coll fins dalt al Santuari de la Verge del Penice.

Mal pis, traçat estret i un record d’algun coll amb un apèndix similar pujat en alguna altra banda dels Apenins, probablement més al sud, per allà a Nàpols. Se’ns embolica el temps pujant i a dalt ens acompanya la boira i una mica de pluja.

Des de Borzonasca, el Passo del Bocco o del Ghiffi té una primera meitat amb guarismes normals, segueix un descans i una segona part impegnativa amb inclinacions de dos dígits i sovint del 15%, un coll difícil a la frontera entre la Ligúria i l’Emília Romagna.

Ja a la Toscana, la pujada a les pistes d’esquí ubicades dalt el Passo dei Due Santi té un gran descans central amb una carretera infernal i en obres

i una segona part molt dura, cosa que ja va sent habitual en tot el que ens anem trobant.

L’inacabable Passo del Cirone segueix el mateix patró. Però tenia la particularitat que constituïa el meu Big número 600 i això mereix una menció. I coronar-lo un 14 d’abril, que també és efemèride constatable.

El Pso. Lagastrello té uns paràmetres enganyosos. Si el pugem des de Comano el punt més alt es troba a 1,5 km abans del coll, on s’arriba en baixada. Cal mirar l’altimetria i no deixar-se enganyar pels números totals. Era el tercer Big de la jornada i se’ns va fer pesat i costarut.

La pujada al Pso. Pradarena té bones vistes i és entretinguda

 

A dalt el paisatge és d’alta muntanya, on encara no ha arribat la primavera. El cim ens rep amb molt mal oratge, vent, pluja i pedra

La neu encara és present al cim i el temps inclement

San Pellegrino in Alpe és la gran pujada de la Toscana. En sortir de Castelnuovo de Garfagnana hi ha uns primers km suaus que falsegen la mitjana oficial de la salita. A partir del trencall que puja directe a San Pellegrino sense fer el tomb pel passo del Radici, la pujada és duríssima. Són uns 10 km amb pendents al voltant del 10% i que fàcilment arriben al 15%. Després ve un petit descans que ajuda a recuperar però aviat es presenta un senyal amb indicació del 18% i el meu aparell marca fins al 21%.

Aquestes dures rampes es succeeixen irregularment durant els 3 darrers km.

 

Com a contrapartida, la contemplació dels grans cims nevats i majestuosos dels Apenins des de la recargolada carretera. Per elles encara es senten les remors de les grans batalles del Giro. Una gran pujada!

 

La pujada a les pistes i passo del Abetone és per carretera senyorial, una vermella amb poc trànsit cosa que és d’agrair. Alguns tornanti i pendent prou regular sempre per sota del 10%. Remarcable l’intens fred que passem, la temperatura al cim baixa fins els 2º i la neu de la nit passada cobreix els voltants de la carretera en els 5 darrers km. Dalt, una estació d’esquí.

 

I la bici dalt del podium.

El Pso. dei Mandrioli pel nord, des de Bagno di Romagna, és una cosa normaleta. Paisatge canviant

I unes bones vistes des del cim.

 

El Monte i Passo Fumaiolo, també des de Bagno di Romagna, és una altra cosa. A partir de Verghereto la carretera s’inclina amb determinació per damunt del 8% fins coronar el coll de la Maestà della Biancarda que només pel nom ja fa gràcia.

 

Un parell de km cara avall i uns 5 km finals fins al coll inicialment amb menys pendent que abans però amb una carretera en estat força lamentable, dolenta per pujar, fatal per baixar. Prop de dalt, al Parc Natural, hi ha les fonts del Tíber o Sorgente del fiume Tevere.

Pel vessant est, des de Pieve Santo Stefano, la pujada al Santuario della Verna és llarga, prou bonica a partir del trencall, ben pavimentada i de pendents suaus, cosa poc habitual en els apèndix dalt d’un coll i fins a alguna ermita, castell o santuari.

Primer es corona el Vallico di Spino, de 1005m,

un parell de km de baixada i s’agafa el trencall cap al santuari franciscà que per l’altra cantó veuríem a dalt d’una bona roca

Sempre dins del bosc, inicialment els pins substitueixen les fagedes habituals a tota la regió.

El Santuari és original, molt pedra i des de baix presenta una bona imatge.

Pel cantó oest, des de Bibbiena, la carretera és força més precària, plena de forats, poques ganes de baixar-la en bici.

El Passo della Calla des d’Stia és prou regular tret dels primers km. Traçat boscós i desèrtic, fred i ombrívol a primera hora del matí. Res especial. A dalt llinda amb l’Emilia Romagna.

El Pso. della Futa l’abordem des de Cavallina per pujar per la carretera local, en no massa bon estat. Quan entrem a la vermella el trànsit, encara que no molt excessiu, és prou emprenyador. El perfil és prou irregular amb rampes per damunt del 10% en la segona meitat. A dalt costa saber on és el coll. Hi ha un cementiri d’alemans

També un record al ciclista Gastone Nencini i a algun pilot de cotxes.

 

I després d'aquesta tacada de muntanyes tot és a punt per fer la volta...

En arribar a casa i repassar els arxius, m’adono que ja havíem pujat el passo i al santuari del Penice fa uns 5 anys, ja em semblava a mi que recordava aquell traçat... un que amb tan de coll comença a fer-se bons embolics...

Santuari de la Verge del Penice l'any 2009:

Total, ara resulta que el Big 600 de la col·lecció no és el Cirone si no el Passo Lagastrello.

Honors al Passo Lagastrello! 600 Bigs a la col·lecció!!

 

Potser algun dia ballarem

Per carreteres sense rampes...


Publicado por FredericRafols @ 20:54
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios