diumenge, 27 de Abril de 2014

2014.- Volta al perímetre de Mallorca, 312km.

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
 
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Quart viatge en bici a Mallorca, tercera volta en bici que fem  a l'illa i aquesta, a tot el perímetre i en una sola jornada, ha estat, sens dubte, la més exigent.

Ni la primera, l’any 1993, en una organització d’uns treballadors de la telefònica, uns 80 inscrits, bastants valencians, 4 dies de ruta. Érem novells i ens vam presentar a la sortida just baixar del barco, amb les sàrries a la bici, temps just per desmuntar-les, pujar-les al cotxe escombra i iniciar la pedalada. Prèviament havíem sortit de Vilanova en bici per les costes, punxada a l’autovia de Castelldefels i arribada a Barcelona amb massa antelació cosa que havia fet possible coronar el castell de Montjuïc (llavors encara es feia l’Escalada) ja sense claror de dia

Al barco en van dir que “atessim un cabo” i allà van quedar les bicis

Les noies que participaven a la volta

En aquell temps les noies ja tiraven del carro.

L’entorn era molt més agradable que aquest passat dissabte

De tornada era dilluns de pasqua amb poca circulació a la capital i vam aprofitar per fer una petita excursió urbana amb dues ensaïmades damunt les alforges.

Deuríem quedar bé per les costes amb les ensaïmades...

La segona volta a Mallorca va ser a finals del 1995, quan hi havia un barco que sortia de Vilanova i et portava directament a Alcúdia. Gran sensació això de sopar a casa, agafar la bici fins la punta del moll i despertar a Mallorca... Quatre dies també amb sàrries però aquesta vegada no hi havia un cotxe que ens les portés.

I ara ha estat la tercera volta, amb ambient professionalitzat, multitudinari, super-organitzat, tot molt evolucionat, el cicloturisme a tocar del ciclisme...

 A la sortida encara fèiem bona pinta i el temps, llevat del vent, ha estat bo. Una expedició de 9 ciclistes i encara n'hem trobat un més del poble.

El menú planteja 312km d’una tacada, sortida d’Alcúdia cap a la serra de Tramuntana per passar successivament els colls de Femenia, Sa Batalla, Puig Major, d’en Bleda, can Costa d’en Claret, des Pi, Sa Gramola i d’en Esteve. 9 colls oficials i un bon grapat de gavarrots a la segona part, des de S’Arenal fins la meta. Gairebé 4000m de desnivell positiu, tota una gran passada.

El camí s’intuïa gairebé infinit

Particularment, la ruta ha estat contradictòria, he fet una hora menys del que tenia previst i he rodat a una mitjana de 27 quan pensava entre 25 i 26. Però he anat fatal des d’un bon començament i ja al km 50 m’han començat punxades a les cames que no tenien massa raó de ser i que s’han anat repetint fins l’arribada. A sobre, a l’avituallament del km 90 he perdut a la Núria que s’havia avançat pujant el coll de Can Costa.

Hi havia molta gent i com que pujant se’n havia anat bastant he pensat que ja hauria tirat endavant.

El Presi donant la cara des d'un bon començament

I del 90 a la parada del 139 l’ocellot que he agafat ha estat considerable, tothom em deixava enrere, no aguantava una roda ni de cara avall, he arribat a pujar a 10 per hora pels colls d’en Claret, des Pi i la rampa de Banyalbufar, em semblava impossible poder acabar la cursa, fatal!! Però al coll cremat de Sa Gramola he començat a atrapar algú, particularment uns de Palafurgell que m’havien deixat estona abans.

 

Pateixo encara molt al coll de n’Esteve i a l’avituallament em diuen que la Núria ve per darrera. Amb el meu estat precari penso que ja es ficarà dins un grup i m’atraparà. Surto sol xino-xano i ja veurem... Mica en mica vaig aguantant alguna roda i es va formant un grup, travessem els tobogans de Calvià, el passeig Marítim de Palma amb un carril reservat a la marxa i S’Arenal.

Passant pels llocs emblemàtics de l'illa

 

A poc a poc va girant el traçat de la cursa i el vent entra de cul, maldo per mantenir-me dins el paquet i passem a rodar a 40 per hora. A veure, qui baixa d’un autobús com aquest? Penso que la Núria ja no m’atraparà però tots plegats portem prous batalles com per poder anar sols pel món... Més endavant pagaré les conseqüències d’aquesta velocitat però a partir del km 200 ja es va descomptant de cara a meta. En algun moment de lluïment fins i tot arribo a comandar el grup però, vaja, més miratge que altra cosa. He mirat el comptavoltes centenars de vegades, segur que més de dues per km, no hi havia manera que passessin... La rampa del 16% de Portocristo em deixa les cames com un ídem... El vent fa estona que entra de costat o de morro... Finalment s’arriba a Artà, seu dels organitzadors, ofereixen música a tot drap, juerga, cervesa i menys de 40km per la meta.

Al final uns van més cascats que d'altres

Arranco sol i per aquelles rectes veig lluny companys disperdigats, tots a la seva bola, passen dos grups que no puc seguir fins que en ve un tercer, m’enganxo i amb ells fins el darrer km on em despenjo per enèsima vegada i finalitzo mig marejat i en un estat prou deplorable.


En general, la Neus, la Núria, el Jordi, el Pere, l’Enrique, el Cisco, el Ton, el Toni, l’Ivan i jo mateix hem acabat cascats però contents, una gran representació vilanovina i garrafenca. Una marxa molt dura amb menys pla del que sembla i que el vent dels darrers 50 km ha ajudat a endurir de manera considerable.

L’endemà, els que ens havíem llevat hem brindat amb cava en ple esmorzar, els grans fets mereixen celebracions especials!

I una passejada per la platja abans d'emprendre el vol

 

I hom recorda aquestes fites especials per damunt dels 250 km, aquesta frontera imaginària i especial que marca la divisòria de les grans clàssiques, ja en són 7 a l’historial ...i costarà incrementar-lo!

1992, Paris – Roubaix, 267km.

1994, Zaragoza – Vilanova, 265km.

1995, Milano – Sanremo, 290km.

1999, Trodheim – Oslo, 542km.

2002, Tour de Flandes, 278km.

2010, Barcelona – Perpinyà – Barcelona, 611km.

2014, Volta al perímetre de Mallorca, 312km.

  


Publicado por FredericRafols @ 19:44
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios