diumenge, 25 de Maig de 2014

2014. Gran fons de les serres de la Mussara i del Montsant

Feia mesos que estava apuntat a aquesta marxa que dona valor a les serres del sud del país i em retroba amb els meus antecedents de la banda Barrufet, dos bons motius per fer-hi costat. Però la veritat és que des del punt de vista esportiu després d’haver aconseguit superar la volta a Mallorca amb menys de dos mesos de bicicleta ja em donava per satisfet i fa dies que havia decidit que aquesta cursa em feia mandra. Malgrat estar allistat a la distància de 189 km, quinze dies abans vaig decidir que només en faria la meitat... però, clar, 90 km és molt poca cosa per una moguda que significa llevar-se al menys a les 6 del matí...

Toquen el xiulet i ja pels carrers de Reus perdo la Núria de vista, sembla que aquest any és el que toca... però influeix molt la mala decisió de fer-nos anar a tots igualets i haver de distingir al personal pel cul o per la bici. Que vagi fent que ja l’atraparé tard o d’hora.

Esperant sortir

Pujo la Mussara amb molta calma, em passa primer el Manel Fernández i poc després el grupet amb el Pedrito, Àlex, Cisco Moreno i no sé si el Fran, els dic que suposo que la Núria va pel davant. Corono, tomets de l’Aixàviga, Mont-ral i paro a l’avituallament de Capafonts. No hi veig la senyora, deu anar per feina, ja caurà... El Coll de Capafonts és duret però ja ho sabíem, bona baixada cap a la Febró i pujada al Coll de les Pinedes per travessar cap a Castillejos, tot un esplèndid viatge per la Serra de la Mussara.

Coronant la Mussara

Baixant cap al Coll d’Alforja és veu tot negre i amenaçador, fa fred i es gira vent de tempesta. Per sort ens salvem de l’aigua que agafa als que giren cap a meta. Jo fa estona que he decidit que com a mínim vaig fins dalt Albarca

i contemplar les grans vistes del Montsant. Paro a Cornudella en el mateix moment que veig arrancar a la Núria, ...ves fent que m’aturo a menjar, descarregar i omplir, ja veurem fins on arribo... Però Albarca es puja fàcil i passat Ulldemolins ja em veig pujant el Coll dels Mònecs, transitar per les Crestes de la LLena, contemplar la desconeguda cara nord del Montsant i fer cap als colls de la Creueta i del Grau (consulteu la interessant Guia dels Colls de Catalunya per a major informacióGui?o que s’obren cap els secans lleidatans.

És bonic el ciclisme quan puges amb un grupet sense massa esforç, passes al relleu quan et dona la gana i et preocupes més de l’entorn que d’altra cosa. I ja és evident que he de fer tot el tomb... o gairebé. Em deixo caure per l’esplèndida baixada cap a la Bisbal de Falset on torno a fer una bona parada i després cap a la Vilella Baixa. A partir d’aquí s’acaba la broma i la cosa pica amunt. I fa estona que he decidit que per no contradir de manera exagerada al metge que em diu que no passi de 130 ppm és millor que no pugi a la Morera, un coll que pot resultar massa dur amb més de 140 km a les cames. O sigui que pujaré el Coll Roig i seguiré recte cap a Poboleda. Ho comento amb els que comparteixo l’inici de la pujada i intenten convèncer-me que no abandoni. No els faig cas, els dono roda una estona i de cop i volta els deixo i començo a tirar i avançar gent. En arribar al Coll Roig pregunto al Mosso si seguint recte arribaré a la Venta del Pubill i no ho sap, al del control li sembla que si... anem bé amb el coneixement del territori que tenen els que controlen... Em diuen que vagi a l’avituallament que hi ha allà mateix però refuso doncs vaig bé de reserves.

La pujada a la Morera del Montsant que m'estalvio

Arranco el dorsal i me’l poso a la butxaca. Penso que probablement serà la meva darrera marxa dura en que participaré i acabar abandonant no és la millor manera però més val ser prudents (Què la prudència no ens faci traïdors!, va dir en Jordi Carbonell l’any 1976 a la plaça de Sant Boi).

Recordo les 2 marxes en que he abandonat després de més de 70 participacions: la Marmotte el 1991, amb una bona tempesta dalt de la Croix de Fer (si aquell dia no em vaig matar baixant està clar que moriré d’alguna altra manera), i la Triple Corona a Miranda de Ebro el 1997, una caiguda després de baixar la Herrera que em costà una quinzena de punts a la cara.  

Baixant...

El que m'estalvio...

Total, que tiro cap a Poboleda i la Venta del Puvill altra vegada amb molt vent, pujo Alforja molt tranquil·lament i, segur ja d’anar per davant de la Núria, paro al darrer avituallament davant la incomprensió de la gent que l’atén. Els dic que espero la dona i llavors rebo aplaudiments de les congèneres... M’espero poc més de 20 minuts (a meta veurem que només hi han 6 km menys però també 250 m menys de desnivell) i fem plegats els darrers 20 km de la cursa, salvant innombrables rotondes i trencalls per travessar Reus de banda a banda. Així arribem a meta juntets i monos, cosa no gaire habitual.

 

Arribem amb 7h 50’, a la Núria li surt 25,0 i a mi 25,6 amb els citats 5km i 250m menys, no està gens malament per una cursa de pujar i baixar. Ella acaba l’11ª de les fèmines, tercera del seu grup d’edat, la 685 de la general i probablement resulta ser la dona de major edat. A la crono de la Mussara resulta ser la 7ª entre 132, la 4ª de les que feien la marxa llarga, no està malament... Lògicament, jo no surto per enlloc i el meu cosí de la terra, en Xavi Carnicer, acaba el 51 de la general amb 6h 04’, una altra galàxia.

A l'arribada, amb el Pedrito que ja està canviat ...com si no haguéssim fet res.

A meta veiem al Manel, el Pedrito i el Manolo, l'Olga i l'Alejandro. Curiós que al Manolo i a l’Àngel no els he vist en tota la ruta, segur que ens hem hagut de creuar en algun moment.

Recuperem forces bevent més que no pas menjant doncs els macarrons no fan bona pinta i compartim taula amb el Fran, el Manolo i el Nicolas, president del Velo, llegendari club de l’Hospitalet que durant anys va ser tota una referència en les brevets i marxes de llarga distància del país, el meu reconeixement.   

Manolo, t'he robat algunes fotos, gràcies!

   

I avui eleccions europees amb triomf sobiranista...

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
....
Anem tancant les portes a la por.

 


Publicado por FredericRafols @ 20:07
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios