divendres, 27 de Juny de 2014

De la Savoia al Piemont

Un bon embolic a Chambery per trobar la carretera al Mont Revard... Un cop localitzada resulta una pujada molt llarga, més de 24 km per salvar uns 1.200m de desnivell, més exigent en la primera meitat que no pas en la segona on hi ha algun descans que la fa més assequible.

A dalt, un paisatge esplèndid amb el Montblanc nevat a una banda

 

i el llac de Le Bourget a l’altra. I darrera el llac una carena on s’aprecia l’antena del Mont du Chat, una de les pujades més dures de tot França.

 

Hi vam ser fa 8 anys, sort que avui no toca...

Llavors feiem unes altres pintes just a l'altra banda del llac...

De baixada, aprofitem per desviar-nos un pèl de la ruta i coronar un altre coll per a la col·lecció, el de Plainpalais.

 

Des de La Chariaz també fan falta 20 km cara amunt per coronar la Crête du Chatillon. Ha ha algun petit descans, passem un petit coll

i els 14 darrers estan animats per indicadors quilomètrics on figura l’altitud i el desnivell que t’espera. A la pujada l’hi donen el nom de les pistes d’esquí, la Montée du Semnoz, circula entre boscos a la part central i s’obre en magnífiques pastures a la part final

 

La contemplació del Montblanc també toca en aquest cim, ara una mica més prop que a la pujada anterior.

 

Per ser el primer dia per la zona han tocat dues pujades colossals, per habituar el magí a triscar fàcilment un parell d’hores sense parar.

L’endemà toca emparrar-se a l’estació de La Plagne, amb records de Tour. Altra vegada 20 km des del pont sobre el riu Isère. Aquest cop sense descansos apreciables, el pendent prou regular, també amb panells quilomètrics d’altitud i desnivell i 21 paelles numerades, és el que s’estila a les grans ocasions de la Grand Boucle...

 

A la part de dalt el paisatge és prou obert i permet contemplar cims de més de 3000m.

El nostre punt més alt arriba als 2.080m.

 

 

En passar de la Savoia francesa al Piemont italià es mostra fàcilment el contrast entre els colls francesos i els italians, les diferències entre les grans pujades del Tour i les del Giro. El que hem pujat a França fins ara han estat colls llargs però de pendents suportables, només puntualment superen el 10%. A Itàlia aquesta norma no escrita no existeix i les sorpreses de grans rampes es succeeixen a tort i a dret, el país està molt bonyegat.

Pràcticament a tocar de França, al sud i gairebé paral·l al Coll del Petit Saint Bernard hi ha el Colle San Carlo que pel vessant de llevant, des de Morgex, planteja el que es coneix com un “10 de 10”, 10 km a la mitjana ininterrompuda del 10% per remuntar 1000m de desnivell, una burrada. Una pujada agònica que només començar, just passat el pont damunt el Dora Baltea, tributari del Po, marca una punta del 14%, que es repetirà i superarà repetidament al llarg del fatigós trajecte que en cap moment baixa del 8%. Unes plaques de fusta a cops mig camuflades també indiquen altitud i percentatge i, per ser fins, amb dos decimals! Finalment es corona a la cota 1971m.

A Mont Revard vam trobar una pila de ciclistes, a La Plagne déu n’hi do, al San Carlo només un. Resulta que el personal discerneix amb un cert enteniment...

Travessem la Vall d'Aosta i la mateixa tarda encetem la pujada a Cervínia des de Chatillon però aviat es posa a ploure i ho deixm per l’endemà. Dormim a dalt i l’endemà comencem baixant en bici de bon matí per remuntar a continuació.

 

Una pujada irregular, amb alguns descansos importants, també molt llarga, uns 27 km des de Chatillon i a mesura que pugem el cel es va tapant i en bona mesura ens impedeix la contemplació del Cerví i totes les crestes que l’envolten a banda i banda, llàstima.

 

Però hi ha certa experiència i abans de baixar ja havíem fet alguna foto amb la silueta de l’immens díedre de roca.

 

El Col du Mont Cenis és a França però agafa el nom del poble italià Moncenisio. En Roger Coll va comentar un dia que per pujar al Moncenisio pel vessant italià, que és el bo, hi ha una via local des de la sortida de Susa, alternativa a l’estatal, molt entretinguda i tranquila. El que no deia és que des de Novalosa al poble de Moncenisio hi ha 5 o 6 km infernals que arriben al 16% i ens indueixen a una oportuna parada tècnica.

La pujada és realment bonica, entre boscos, carretera estreta i precària. Val la pena si hom té forces i poca pressa doncs és bastant més llarga que la principal atès que passat el poble hi ha 5 km cara avall. De nou a l’estatal queden encara 19 km per completar els 35 totals que hi ha fins la fita del coll, una quilometrada!

A sobre, el cel està tapat i ens cobreix la boira. A dalt, ja a França, hi ha una mitja dotzena de km de regal amb puja i baixa vorejant el fals Lac du Mont Cenis, fins coronar el coll als 2084m.

 

Baixem acollonits entre la foscor i quan som a baix comença a ploure, passa res...

Des de Calcinere, a ponent de Saluzzo, hi ha 17,5 km per remuntar els 1.200m de desnivell fins a Pian de Re on neix el riu Po, al peu del Monviso, de 3.841m, i tot el circ de muntanyes que l’acompanya. La ruta va seguint el Po pel marge esquerra i presenta pendents de muntanya al voltant del 8% fins arribar a Crissolo, el darrer poble habitat de la rica vall. En aquest poble hi ha una font a peu de carretera, pro freqüentada pels ciclistes segons hem vist. A partir d’aquí la carretera s’estreny, guanya en inclinació i esdevé gairebé desèrtica

fins l’animenat Pian de la Regina on el riu fa uns salts d’aigua.

Els 3 darrers km fins al Pian de Re són força més aeris, també estrets, però no excessivament costaruts, al final fins i tot planeja i passa per zones rocalloses.

 

 

Dalt el paisatge d’alta muntanya és espectacular, contemplant-se tot el cercle de muntanyes que nodreixen les Sorgenti del Po.   

 

 

De baixada ens trobem el pilot que puja de cara

De tornada cap a Occitània ens aturem a Toulon on ataquem el Mont Faron. Segons les dades que figuren a la llista del Big es tracta d’una pujada de 10 km a una mitjana del 5%, una manera com una altra de demostrar que les mitjanes poden falsejar la realitat.

De fet, des de l’inici de la pujada a l’Avda. del General Gouraud són 6 km fins al memorial militar, que està en obres.

A continuació venen uns 4 km pujant i baixant per dalt la muntanya fins arribar al Fort Faron, lleugerament la fita més alta de la ruta. La pujada en si és aspra i dura, fortament inclinada sempre al voltant del 8%, carretera gravada i estreta amb poques proteccions a la banda de la timba.

 

Preocupa haver de baixar-hi... però el problema es soluciona a dalt al veure senyals de direcció prohibida i la baixada és per una altra vessant, en millor estat i també amb una sola direcció. El problema és tornar a trobar el lloc de sortida un cop ets baix, a l’altra banda del poble...

Fins la propera!

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.


Publicado por FredericRafols @ 18:29  | 2014
Comentarios (2)  | Enviar
Comentarios
Publicado por rogercoll
dissabte, 28 de Juny de 2014 | 9:25

Quins records dels viatges que he fet pels Alps! Revard, Crêt de Chatillon, Mont-Cenis....

A aquest últim, llàstima que vau trobar boira i algo de pluja, perquè a poc de coronar el coll, a l'esquerra surt una pista (crec que asfaltada, o si no s'hi pot passar sense problemes amb la bici de carretera) que arriba al Col du Petit Mont Cenis, a 2183m

Publicado por FredericRafols
dissabte, 28 de Juny de 2014 | 17:45

Carai, Roger, vas ràpid, encara no havia penjat totes les fotos... No ho sabia això d'aquest segon coll però vam sortir per cames de dalt del Moncenisio, un altre cop serà... sempre s'ha de deixar una oportunitat per tornar als llocs que valen la pena. Salut!