divendres, 22 de Agost de 2014

2014.- A la recerca del sol ixent.

 

Suposo que normalment el primer contacte amb la civilització japonesa deu ser sempre interessant i sorprenent i, probablement, apassionant. Fer-ho pedalant pel mig de Tòquio constitueix una immersió ràpida en els hàbits de la circulació, de l'amabilitat i de la deferència o no, tot plegat en mig de les complicacions d'anar per l'esquerra, no entendre cap senyal, vigilar el transit, veure cap on has d'anar i sempre sota un sol inclement i una temperatura de 38 graus... tot i així el primer dia van caure més de 40 km per tot Tòquio, quasi tot el dia tombant per la ciutat.

Per parcs

lios de comunicacions

i carrerons

 

Ja a l’escala a Istanbul vam tenir un primer contacte amb el món del cicloturisme, canviant d’avió vam topar pels passadissos amb en Morgar, el precursor de les altimetries de colls amb paper quadriculat. No ens coneixíem físicament i ell ens va cridar, sou els dels colls? Una salutació i presentació ràpida i cadascú cap a la banda del món que havia escollit.

L'aventura japonesa va començar l’endemà al comprovar que les bicis no havien arribat. En principi cap problema, ens les portarien a l'hotel en 24 hores i així va ser. Però el viatge havia estat dur i havien rebut les dues per la banda del darrera. Sort vam tenir d'un jove mecànic oriental que en un no res va centrar una roda tarambana i adreçar un patilla més torta que jo. Tot en ordre.

Per Tòquio vam veure els primers temples del país

 

carrers amb forces lluminàries

 

menjar el primer sushi reglamentari

 

algun monument passat de moda i sense gràcia

 

i l'estadi on es van celebrar els jocs olímpics del 1964, els primers dels que tinc una molt lleugera memòria. Desprès he sabut qui aquí l'Abebe Bikila va ser el primer a la història que repetia medalla d'or en la marató i que Bob Hayes va guanyar els 100 amb 10"0 en pista de cendra i encara crono manual.

 

I després d'un esmorzar de bufet lliure a base de soja, algues, salmó i arengada fregida, peix cru i altres productes inclassificables i amb gust a salsa de soja, agafem el tren cap a la base del Fuji. La culpa, en definitiva, la va tenir ja fa anys en Jordi Escrihuela que em va preguntar en una entrevista quina era la pujada que em faria més gràcia pujar i la primera que em va passar pel cap com a cosa exòtica i impossible va ser pujar al Fuji. Doncs al cap dels anys, aquí estem davant el panorama del volcà flanquejat per camps d'arrós... Gràcies, Jordi!

Sortida de l'estació de Tòqio

Ens posem a pedalar a l’estació de Gekkoji a quarts d'onze del matí.

 

Sabíem que la carretera era de peatge però no que n'hi havien dues d'aquest tipus una al costat de l'altre. Ens equivoquem, ens fan recular, pensem que no ens deixen pujar i de cop s'apareix l'altre carretera amb el seu peatge, el que havia vist a les fotos. Correcte, 200 iens per cap i bici i amunt.


Hi han punts quilomètrics amb indicacions del desnivell com als grans colls d'Europa, quilòmetres entre el 4,5 i el 8%,

Total 33 km de pujada des de més avall de Fujiyoshida, 1500 m de desnivell i un 5% de pendent dominant. Però la carretera és pastosa, massa recta i ampla, monòtona, les tres o quatre paelles de tota la pujada deuen tenir més de 50m de radi, semblen carreteres d’Amèrica i amb massa busos pujant i baixant caminaires de la cota 2305m que és la nostra fita del dia.

 

Coronem vermells com tomacons, el sol no s'ha amagat gens i ens ha deixat sense líquid a mitja pujada. En tot el trajecte no hi ha cap poble, ni urbanització ni casa solta, només un parell de llocs amb serveis i avís de que l'aigua no és bevible. Però als serveis situats a 7 km del cim hi han unes màquines de begudes que ens salvaran. Estem eixuts i la poca aigua que portem està bullint.

 

Finalment coronem, contemplem el cim de la muntanya 1300m més amunt del final de la carretera (el Mont Fuji o Fujisan és la muntanya més alta del Japó amb 3776 m d'altitud) observem alguns pilots de japans passejant disciplinadament i retratant tot el que toca, mengem una mica i avall.

 

 

I són més de 30 km de baixada ininterrompuda, sense tocar frens per als que en saben...

La Núria s'apunta el 9é Big asiàtic i jo el desè i últim de la sèrie.

 

En arribar a l'alberg prop de l'estació de Gekkoji on dormirem ens interpel·la qui resulta ser un iraní amb molts anys al Japó i ens diu que ell acaba d'arribar en bici des de Tòquio, uns 120 km. Nosaltres ho hem fet en tren, en bici segur que encara estaríem buscant el camí... Al vespre ens tornem a trobar i s’enrotlla per sopar plegats i que coneix un lloc interessant... com que el poble està mig desert i no seria fàcil trobar tiberi i també anirà bé tenir companyia del país, quedem. Ell ha de passar a recollir un amic. Resulta ser un coreà del sud, la mar de catxes, cinturó negre de judo i que practica no sé quantes arts més. On sopem, ho fem a la barra i el cuiner fa la feina allà mateix de cara a nosaltres i quan acaba de preparar unes estupendes i abundants safates de sushi,

 

l’iranià també l'integra a la conversa: resulta que el japonès de jove havia corregut en velòdrom, especialista en keirin. O sigui, 4 ciclistes i un judoka. Quan l'iranià s'acaba la primera ampolleta de sake, mirem de marxar sense quedar massa malament, que la cosa s'animava un pèl massa... I a dormir tirats per terra

 El dijous travessem la zona dels Cinc Llacs per un llarg pont

 

i enfilem la carretera cap al Misaka Pass, primer amb molt trànsit fins abandonar la principal quan s'endinsa en un llarg túnel. A partir d'aquí ja anem sols i hi han forces ombres. A dalt, cota 1300 i poc, una petita casa de restauració i també un túnel, aquest bastant més curt i solitari que el de la general.

 

A l'altra cantó s'inicia una llarga, recargolada i fantàstica baixada per dins el bosc. Tombs i més retombs fins tornar a integrar-nos a la general que continua baixant, ara de manera rectilínia. La depressió de Kofu és zona de fruiters, molts camps de presseguers i unes parres molt altes i enormes d'on hi pengen grans gotims de raïm embolcallats en paper, unes imatges singulars... Com que era baixada no hi hagué ocasió de retratar-ho... A baix ja al centre ciutat arribem als 41 graus, sufocant!

 

I entres a qualsevol establiment i l'aire condicionat sempre a tota pastilla, contrastos japonesos...

El quart dia de bici toca etapa llarga, bastant urbana i complicada d'anar seguint sense perdre la bona ruta. Només sortir de l'hotel ja cauen gotes, al cap de poc para i quan s'hi torna a posar ja no deixarà de caure aigua fins la meta. No fa cap gràcia però ja havíem vist al temps que la cosa estava complicada, tenim un tifó al sud del país i segurament ens farà la guitza durant uns dies, sí només són les 4 gotes d'avui, rai.

La gràcia de la jornada era passar pel punt més alt de la xarxa ferroviària japonesa a la cota 1375 i prop de l'estació de Nobeyama. Objectiu assolit, queda clar que ho diu...

 

Després baixada cap a Saku, ciutat envoltada de camps d'arròs. Als ja abundants rius i torrents s'afegeixen gran quantitat de canals que inunden els camps i porten aigua arreu. Tot plegat una sensació alegre i avui també de frescor.

Sortint de Saku continuen les esplanades i bancals d'arrossars, monocultiu.

 

Al cap de poc iniciem la curta pujada al Kasatori Pass de 911m, poca cosa. Per sort, durant moltes estones hi ha carril bici ben separat de la calçada principal i t'estalvies possibles disgustos, els japonesos són molt disciplinats, amables i respectuosos però quant tenen un automòbil entre les mans es transformen en vulgars humans que arramben extremadament com a qualsevol altre país del món. I de moment totes les carreteres tenen molt trànsit, massa..., encara que no ho sembli en aquesta foto entre floretes

 

I aquests carrils bici tenen el gran avantatge indiscutible de separar-nos del gran tràfic però per altra banda no sempre estan en bon estat, pugen i baixen voreres, a les ciutats es confonen amb aquestes i l'asfalt sovint està esquerdat i ple d'herbes, tot plegat fa que les velocitats siguin minses tant per l'estat de la rodadura com per les bicis més reforçades i pesades que portem i pels 12 kg de càrrega suplementària de l'equipatge. Total, que fer 80 km en un dia ja està prou bé, que tenim una edat i també cal fer el turista.

El país és extremadament curiós. El neguit que porten amb les sabates i les altures dels llocs on seure i menjar és ben il·lustratiu. Si t'hostatges o entres a dinar a un ryokan, hostal típic i tradicional japonès, hauràs de menjar ajagut i en una taula de 2 pams d’alçada, t'has de descalçar i posar-te els esclops o xancles que et faciliten quan estàs en terra de tatami però recuperes el teu calçat tradicional quan vas a paviment d'obra i si vas als serveis has de posar-te uns altres esclops. I per entrar a l'habitació toca anar descalç, un joc d'ous... En algun restaurant amb els dos ambients i els dos paviments els cambrers canviaven de calçat cada vegada que traspassaven la frontera o quan entraven a la cuina, o sigui contínuament...

 

I a totes les habitacions et trobes un parell de kimonos per dormir i tombar per la casa. En algun hotel ens van dir que era recomanable ficar-se’l per anar a sopar. Així ho vam fer...

 

I trobar un ryokan en un poble petit en que tots els cartells estan en japan, ningú parla més que la seva llengua, l'establiment no s'anuncia per enlloc i la foto que té penjada a la xarxa no és la de la façana sinó la d'una porta interior, pot portar la seva estona. Ens va passar al poblet de Nishiuchi, prop d'Ueda, sort que arribàvem amb temps...

Un cop dins és com un parc temàtic amb quimonos, piscineta d'aigua termal i menjar tirat per terra... i menjar multitud d’aliments bona part dels quals no sé que són...

 

 Abans, un petit passeig pel poble on hi ha un petit i solitari parc ple de temples i objectes diversos.

 

L'endemà pinta malament i escurcem el viatge al màxim, suprimint la pujada a la cota 2000 pels parcs d'Ushibuseyama i Utsukugahara que preteníem enllaçar per dalt, un altre cop serà...

Ens perdem bones vistes segons les postals del territori, el paisatge no vist...

Kamikochi

 

Yari Hokada

La via directa ens obliga a passar per un túnel de 2,5 km que no teníem previst. De moment tots els túnels estan il·luminats cosa que més o menys sabíem, el problema està en els vorals sovint inexistents com en el d'avui. Tanta estona allà dins sentint l'estrall de cotxes, busos i camions es fa bastant insuportable i posa dels nervis. Veurem demà que hem de transitar per una molt estreta vall plena de foradades...

Total que hem pujat fins al túnel 1200m i desprès baixada fins Matsumoto amb pluja que ja no ha parat en tot el dia.

Visita obligada al seu secular castell amb molts turistes del país doncs és diumenge. Sort del paraigües de l'hotel...

 

A Matsumoto apreciem un canvi important: a bastants restaurants funcionen les forquilles, feia dies que només veiem bastons...

L'endemà no plou i pugem al Norikura Kogen on passarem la nit a la cota 1370. Per arribar-hi hem punxat 3 rodes, totes diferents, no ens havia passat mai a la vida! Després ja no tornarem a punxar més en tota la ruta japonesa, la probabilitat de les punxades és sempre imprevisible...

 Tota la ruta ha estat cara amunt fora d'un curt planet inicial. Però el més destacable han estat els llargs, estrets i perillosos túnels que hem hagut de passar, ja n'estàvem assabentats i anàvem provistos de llums però la mala estona no la treu ningú. Ara només en falta un altre de llarg d'aquí un parell de dies, demà tot a cel obert.

 

El pla per demà és pujar al Mont Norikura, a 2712m, probablement la carretera asfaltada per dues bandes més alta del Japó. És el segon gran objectiu del viatge... Preguntant al sr. Osamu pels km que hi han fins al cim ens diu que la carretera està tallada. És conseqüència del tifó i les fortes pluges que comporta que han provocat importants esllavissades i està impracticable. Valenta notícia! Un dels objectius del viatge que se'n va en orris! Què hi farem! i ara què? si no es pot pujar ni passar a l'altra vall caldrà buscar alternatives doncs el proper alberg és a l'altra cantó. L'Osamu diu que no hi ha més remei que tirar avall i enrere... parlem de diverses alternatives...

A mitja nit comença a ploure, quan ens llevem encara ho fa i l'Osamu ens mostra un munt de mapes del temps previst i diu que n'hi ha per hores... Tirem avall i enrere sota la pluja i agafem un bus que ens porta cap a Takayama, allà també hi plou. Sort que portàvem unes fundes lleugeres per les bicis i així ens permeten pujar-les al bus. Si no anessin tapades no pujaríem! A Takayama aparquem bicis i bertrols i a fer el turista, una ciutat que n'està plena de turistes.

 

En definitiva la nostra travessa dels Alps Japonesos ha quedat bastant descafeïnada no només per no haver assolit el punt més alt sinó també perquè tampoc hem aconseguit ni veure les muntanyes més altes d'aquesta serralada -algunes d'elles arriben més enllà del 3000 m- sempre tapades per núvols i boires. En contrapartida, vam ser afortunats de pujar al Mont Fuji o Fujisan, la muntanya més alta del país amb 3776m, en un dia totalment clar, pel que diuen cosa poc habitual a l'agost...

Sortim de Takayama cap al sud-est per una bonica vall lleugerament inclinada cap amunt però ben agradable. Cases de pagesos, conreus, flors, el riu que no falti i un carril bici en perfecte estat que dura ben bé 18 km. Fins i tot el llarg túnel que passem conserva el carril i em permet fer una foto sense baixar de la bici i no jugar-me el tipus. Però la foto, impressionada pels llums dels cotxes que venen de cara, no surt.

Sort de la forma dels senyals de trànsit

Després comença la llarga però suportable pujada cap al Nagamine Pass alternant túnels i preses d'embassaments, una ruta entretinguda que coronem a la cota 1365 m. A dalt està tot un pèl destartalat....

 

La Núria s'apunta el desè Big del continent asiàtic i així arriba al número 598 del seu compte particular.

 

Haurem fet més pujades japoneses que mereixerien estar al nostre llistat de Bigs asiàtics i que podrien substituir aquelles tres que vam fer a la part turca de l'illa de Xipre. Eren pujades de menor importància, aquestes són més xulles i tenen nom de coll i queda clar el continent al que pertanyen que allò del Xipre turc era bastant qüestionable...

De baixada veiem una casa que sembla pot oferir alguna cosa per menjar i així és, uns fideus japonesos o soba amb una mica de sopa de mill i a continuar baixant fins a connectar amb la carretera que recorre la vall del Kiso, antigament important via de comunicació japonesa. L'estada a Agematsu no està gens malament, torna el parc temàtic a l'hotelet japonès

 A la següent etapa seguint la mateixa vall fins Nakatsugawa l'"organització" ha suspès la pujada final al Magome Pass per les males condicions meteorològiques amb arribada ben remullats.

El paisatge que s'hi veia amb molt arrós...

 

A la següent etapa ja estava prevista una important neutralització per travessar la immensa conurbació metropolitana de Nagoya i Gifu. La neutralització suposa una moguda de trastos important, sort que els trens tenen lloc de parada per a cada vagó, ens toca el número 5...

 

als trens bala hi ha lloc suficient per a dues bicis

 

 Després petita pedalada fins a Hikone. Abunden els cementiris a tocar de la carretera

 

El castell d'Hikone

 

i el parc adjacent, tot mono

 

Darrera etapa contornejant una part del Llac Biwa, escenari de diversos triomfs d'en Martin Fiz a la marató del mateix nom a finals dels 90, just quan nosaltres ens estrenàvem en aquesta distància. Un petit homenatge.

 

Un pont de peatge (exempt per a les bicis) amb fortes pujada i baixada travessa el llac en un lloc estret

 

Passats a l'altra banda ens rep una turmenta espectacular de llamps i trons, més d'una hora parats davant la Subaru...

 

I el darrer obstacle orogràfic de la ruta, el petit Tanoya Pass amb rampes prou importants, plantacions de bambú

 

i una bona remullada

Només queda la baixada fins el centre de Kyoto. 

Entrant a la ciutat es torna a desfermar la turmenta, ens aixopluguem sota el tendal d'un restaurant. Als pocs minuts surt l'amo oferint-nos dues tasses de te! hospitalitat japonesa! deuria saber que s’acabava la nostra aventura ciclista japonesa...

 

Al cap d'una estona, veient que no parava, entrem al restaurant demanant per dinar... a no, això no, són més de les dues i ja no serveixen... altra cop sota el tendal i ell que ve a xerrar amb nosaltres fins que amaina. Tota una filosofia aquest xicot... L'endemà al migdia érem prop del mateix restaurant i ens hi arribem per dinar. No hi ha sort, el mateix japan ens diu que està full i no pot ser, que un altre dia... Doncs no hem pogut compensar la seva amabilitat.

Recorrem Kyoto i alguns dels seus monuments (17 patrimonis de la humanitat) en bici.

 

 

La imatge del Fuji sempre present, inclús als jardins

La ciutat extensa i plana fa que hi circulin moltes bicis, a totes les cases se'n veuen a l'entrada. En contrapartida, és la ciutat on hem vist un major nombre de botigues de bici, en un dia n'hem vist ben bé una dotzena i déu n'hi do els models de disseny que ofereixen.

 

En total, uns 650 km pedalant pel Japó. No són tots els previstos però déu n'hi do...

L'endemà a l'aquari d'Osaka, per primer cop a la vida, m'ofereixen un descompte per haver fet 60 anys, una mostra del respecte japonès pels seus ancians. Són 300 iens, mica més de 2 euros, per haver sobreviscut a les proves de la vida...

Castell d'Osaka

 

Visita a la gran nòria

i unes pràctiques d'arts marcials

En definitiva, un país en que tot s'enten

i amb bons coneixements d'història com es reflecteix als escuts de la reproducció de la Santa Maria que tenen al port d'Osaka per als turistes. Dedicada a la Espe.

 

Pel que hem vist, les bicis són molt utilitzades al Japó però en pla urbà. Hi han grans pàrquings de bicis als centres de les ciutats, tots ells ben delimitats (no et passis de la ratlla!) preferentment al voltant de les estacions de tren i bus. Ciclistes esportius de carretera n'hem vist però no masses, particularment en vam trobar que pujaven/baixaven del Fuji i en alguns altres colls però pocs i solitaris. Les bicis de muntanya, gairebé inexistents, ni a les botigues. I les bicis es deixen al carrer sense aparents problemes, un simple cadenat i prou. Les nostres van passar diverses nits a la fresca i ni tan sols els tréiem el compta voltes, seguint les instruccions dels hostalers de torn. L'únic problema que es mullaven si plovia i no eren a sopluig...

Alguna dada per a la memòria: Les meves alforges plenes pesàven 10.3kg i la bici amb bossa i accessoris, 17.1, total 27.4kg.

L'equipatge de la Núria, 7.6kg i la bici 12.9, total 20.5kg.

Probablement és un país ferit per la memòria d'haver perdut la guerra que pugna per conservar les seves tradicions més característiques amb obsessions per l'ordre, la disciplina, la neteja o la higiene i que veu com les generacions més joves seuen en cadires, mengen amb forquilles, juguen a beisbol i fins i tot passen algun semàfor en vermell, els hàbits dels vencedors. Potser també els tradicionals perdedors hauríem de destriar els millors hàbits dels nostres rivals i poder així assolir la plenitud volguda. Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història...

Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n'hi ha prou
amb el poc que hem avançat.

Ens diran: miserable d'aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d'aquell que no té més demà que l'avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.


Publicado por FredericRafols @ 13:08  | 2014
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Invitat
diumenge, 24 de Agost de 2014 | 17:55

Hola Frederic i Núria.

 

Estava predestinat trobar-nos amb un avio camí de noves aventures, ni fet a propòsit ho haguéssim aconseguit. M’hagués agradat petar la xerrada una estona amb vosaltres, però el lloc no era l’idoni.

A nosaltres tampoc ens varen arribar les bicicletes a Denver, desprès de tot, la resta del viatge ens va anar tot be i ens varem emportar una molt bona impressió dels Estats Units.

Potser en tornarem a retrobar, qui sap a on.....