dilluns, 05 de Gener de 2015


Madeira, una dona amb 600 Bigs

Sortim de matinada amb avís de vaga d'avions i ho saldem amb un retard global de menys de mitja hora, cap problema. Arribem amb bon clima, porto una bona galipàndria des de fa bastants dies, m'he deixat la medicació a casa i no trobem cap farmàcia oberta. Vaig estossegant pel carrer...

L'endemà enfoquem de cara a l'Eira do Serrado. Dura pendent només començar, al voltant del 10%. Poc més enllà de la cota 200 veiem oberta la farmàcia de la Madalena, ens entenem amb facilitat i allà mateix prenc una primera dosi. Continuo avançant amb més voluntat que força i alguna estossegada. El pendent no afluixa i persisteix entre grans eucaliptus que no ajuden a millorar el meu estat.

A poc més de 9 km deixem la carretera que continua cap a Corral das Feiras per un llarg túnel de 2,4 km i que es veu il·luminat. Observem més amunt una carretera per la qual baixarem l'endemà.

Tirem un altra km, es fa un evident replà, els pins (alguns trencats per alguna important inclemència meteorològica, esgarrifa pensar-ho) han substituït els eucaliptus, es veu una vall profunda i inclús el poble dit.

 

A partir d'aquí queden un parell de km bastant irregulars, amb descansos i un fort tram final fins coronar un coll que ens separa de l'altra vessant de la vall. Som a l'Eira do Serrado, a 1.090 m d'altitud.

Un caminet per turistes ens permet seguir una mica més fins disposar d'una bona panoràmica de Corral da Feiras i de la carretera que porta a l'altra boca del túnel que em vist pujant.

 

Total, no arriba a 13 km, els 10 primers molt durs, a una mitjana superior al 9%, i al final et donen una mica de peixet per arribar al coll amb aspecte presentable.

De cara avall la carretera està plena de bonys i pegats, bastant precària. Les rodes una mica amples que portem i el manillar pla ajudem a fer-la sense massa dificultat.

La pujada al Pico do Areeiro o Arieiro és descomunal, al menú del dia hi tenim 21 km  per pujar des del mar fins a 1810m, una bestiesa. S'arrenca des del mig de la ciutat de Funchal seguint durant uns metres un dels dos rius que la creuen. Aviat es gira a la dreta i comença una recta impressionant i uniforme al 12% que al final quant gira una mica passa al 13 i no para movent-se fins al 15. Hi ha algun replanet al 6 o al 8 però poca cosa. Al cap de més d'una hora de feina la cosa s'anima a la vista d'unes giragonses i el final dels poc amables paisatges d'eucaliptus.

 

Mica en mica canvia el decorat i poc o molt coincideix amb un pendent més amable. Però hauran estat 12 km en que haurem remuntat més de 1300 m, una barbaritat, comparable al Mortirolo (encara que més regular). Hi han molt poques altres pujades una mica populars d'aquest calibre... el problema és que arribats a aquest punt encara hem de remuntar 500m més de desnivell.

Un parell de km més enllà i som al Paso del Poiso, a la cota 1412. Hi ha una posada i hi fem una bona parada: dues barretes, dos cafès i una aigua grossa i amunt. Som al coll que ens separa de la cara nord de l'illa, tot i que els núvols no ens ho deixen veure.

 

Hi ha un canvi evident de paisatge

 

i en un moment la boira ens envolta i ens sumeix en la foscor durant uns minuts. Aviat s'esvaeix i apareix el sol. I divisem per primer cop el cim objectiu.

Continuen els pendents civilitzats i algun descans fins ben bé el km 17 de la nostra etapa (no hi ha ni una sola fita quilomètrica en tot el recorregut). Els darrers 4 km són el definitiu atac al cim i presenta una mitjana al voltant del 10%, amb rampes altra cop de fins al 15%.

 

Total quasi 21 km a poc menys del 9% de mitjana i amb tres sectors ben diferenciats. Una gran pujada, de les grans d’Europa. 3 hores justes des de baix a Funchal, a 7 per hora de velocitat i guanyant 600m de desnivell per hora, no 'nem massa bé!, l'excusa de la bicicleta i el refredat no és suficient...

Coronem amb un bon sol, gens de vent, cosa ben insòlita per l'àmplia exposició del lloc, i gens de fred. Ens dirigim primer al petit cim de la dreta per un petit sender empedrat i contemplem la immensitat de les muntanyes que ens envolten sobresortint per damunt la catifa de núvols.

 

Molt bonic però ens impedeix veure la cara nord de l'illa.

Canviem de cim i pugem a l'oficial, passant per una gran ziga-zaga artificial abans d'arribar al cartell oficial

i al vèrtex geodèsic.

 

Amb aquest Big la Núria suma el que fa 600 de la seva col·lecció particular, la primera dona que arriba a aquesta fita. Ho celebra jaient damunt el cartell, plas, plas, plas!

 

Sense pressa doncs el temps és bo, iniciem el descens. Aviat girem a la dreta agafant una nova carretera que es dirigeix cap a l'Eira do Serrado, on vam ser ahir. És una carretera que encara no surt a la majoria de mapes. Estreta i ben pavimentada, nova de trinca.

 

Però sorprenentment no baixa i hi ha continues rampes que ens porten a guanyar més de 100 m de cota, altra cop arribem a veure un 15%. I tot dins la boira altra cop. Finalment, comença una vertiginosa baixada que ens durà a la carretera d'ahir, prop del trencall del túnel.

 

A partir d'aquí ja és terreny conegut del dia anterior.

 

Ataquem també la Boca da Encumeada pel vessant sud, des de Ribeira Brava. Només es pot aparcar en zona blava, tot el poble ho és, sort que no resulta car.

Els primers 7 km són bastant rectilinis, amb trànsit i una mica de vent de cara.

 

Al agafar el trencall cap a Serra da Agua som a la cota 300, fins aquí pendent creixent però civilitzat. Només girar i ens posem al 12%. I entre el 10 i el 16% durant 6 km, una tortura per unes cames que ja portem dos dies de forts pendents continuats.

La carretera té un traçat entretingut, sempre amb vistes a la vall, la pròpia Serra da Agua i les antenes i caseta del coll que es divisen de ben lluny.

 

Coronem la Boca da Encumeada als 1007m. Per tant, en els darrers 6km des de la cruïlla, haurem pujat 700m. Una altra bestiesa, pas mal...

 

Havíem pensat fer el tomb per l'altipla de Paul da Serra però el vent del nord ha portat uns núvols tot negres i optem per tirar avall. Baixem en un no res i baix al passeig comencen a caure les primeres gotes de pluja. Hem fet just.

 

Tornem a sortir de Funchal, ara cap a l'est. Per Cámara de Lobos i per l'estreito del mateix nom pujarem a Cabo Girao arribant a la cota màxima de 620m. Arran de mar, entre pilots d'hotels, hi han uns pocs km de carretera plana, insòlit! El paisatge també ha canviat i, a part dels dispersos edificis de tota mena, trobem forces bancals de plataners, alguns ben carregats de fruita, que s'extenen muntanya amunt, com a les Canàries.

 

I més amunt hi han les vinyes d'on deu sortir el vi de Madeira que tan propaguen pels restaurants. Més que vinyes són parres, tan altes que es pot caminar per sota i els raïms es deuen collir per damunt del cap, donen al sol de migdia d'acord amb l'exposició de la muntanya i presenten forts pendents, tant que el camins perpendiculars que les separen estan fets de graons, tot són escales. I les fulles estan rogenques, ocres, colors de tardor, de lluny semblen muntanyes rovellades...

 

Sortim de la petita platja de Cámara de Lobos

 

amb algun problema per omplir el bidó

Són uns 10km de pujada amb algun petit descans i un de gran d'un km amb forta baixada i pèrdua de cota.

A dalt, un gran i modern balcó damunt l'oceà que es presenta amb tota la seva magnificència i vistes també interessants de la costa i dels bancals de vinyes, plataners i altres plantacions més immediates.

 

Els 600 m d'altitud del cap amb caiguda vertical damunt l'Atlàntic el situen com el més alt d'Europa, segons la guia que disposem. Clar que això també es diu d'un Cima gallec que vam pujar, o aquell era el més alt del continent europeu i aquest el més alt d'Europa? Què visquin les subtileses... Tornant al que ens ocupa, el Cabo Girao és un Big entretingut, de dimensions moderades, sense extremituds i amb atractiu paisatgístic.

 

Per rematar les rutes per Madeira el darrer dia agafem el cotxe fins dalt la Boca da Encumeada amb la idea d'anar fins a Paul da Serra, el tomb que l'altre dia vam deixar córrer perquè el temps pintava malament.

Des de la Encumeada es pot baixar cap al nord a San Vicente, 10 km per baixar o pujar 1000m, poca broma. Però avui no toca i girem amunt a l'esquerra, cap a ponent, per una carretera en que aviat trobem el cartell de circulació prohibida. Hi han forces pedres, roques, terra i alguna branca al mig de la calçada però es pot anar passant. El pas als cotxes està barrat amb grosses roques que ho impedeixen. O sigui que anem ben sols una bona estona, uns 7 o 8 km.

 

La ruta en si continua amb una forta pujada, superior al 10% durant uns 2,7 km. En aquest tram hi han quatre túnels curts sense il·luminar i el pas és precari degut als obstacles damunt el pis.

Alguna roca basàltica s'ha despenjat de la muntanya.

 

Després hi ha un tram d'un o dos km gairebé plans i finalment torna la forta pendent fins coronar ja a les rectes de Paul da Sera a la cota 1580 i a 7 km de la Encumeada.

Paul de Serra és un altiplà creuat per una carretera amb llargues rectes i lleuger pendent cap a ponent. Des de dalt es pot baixar cap a Porto Moniz i també cap al sud de l'illa, més enllà de Ribeira Brava. Nosaltres ens passegem una estona per allà dalt i quan ens en cansem girem cua per on hem vingut.

 

Des de dalt es divisa llunyana la bola de l'Areeiro

En definitiva, Madeira, una roca immensa damunt l'Atlàntic amb les seves protuberàncies i profundes simes, constitueix un petit resum del que són les Canàries, illes més extenses i amb una varietat i riquesa de paisatges força més completa i interessant. Clima subtropical i, per tant, prou agradable durant tot l'any, origen volcànic de la roca i la resultant de plantes tropicals, flors abundants i multitud de bolets en forma d'hotels i blocs d'apartaments que permeten als metropolitans fruir d'uns dies de bona temperatura mentre els que s'han quedat a casa es pelen de fred.

Així acomiadem l'any Joan Vinyoli,

Terres daurades de la fantasia,
meravellosos, inefables cels
crepusculars, per on s'allunya el dia,
ple de misteri, vianant excels!
Així que us penso l'ànima somnia,
se sent enduta per estranys anhels,
i com un núvol ple de llum fa via
cap a vosaltres, mons de poesia,
meravellosos, inefables cels.


Publicado por FredericRafols @ 18:20  | 2014
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios