dilluns, 06 de Abril de 2015

Irlanda

Després de la interrupció precipitada del viatge per Irlanda ara fa 8 anys, hem reprès el fil però ara fent el tomb a l’illa a l’inrevés. Llavors vam pujar el Sally Gap, el Wicklow Gap,

el Caha Pass i el Healy Pass,

tots iniciant el tomb pel sud de Dublín. Aquest cop des de Dublín tirem cap al nord.

Paguem un peatge d'1,9 euros i entrem a Irlanda del Nord. A Newry girem cap al sud-est i a Kilkeel engeguem cap a les Mourne Mountains, inicialment per una amable carretera. Només molesta el vent que s'anirà incrementant a mesura que ascendim.

Al tram final el pendent és important i arriba al 13% just quant una forta ràfega gairebé ens treu de la carretera i ens obliga a posar peu a terra.

Totalment cobert, algun plugim i la ventada que tomba amb prou feines podem contemplar el petit pantà d'Spelga Dam que queda sota el cim, fer un parell de fotos i girar cua cap avall.

Han estat 14km irregulars, inicialment suaus, després molt inclinats i finalment gairebé plans per coronar als 412m de l'Spelga Dam havent sortit de la línia de la costa.

Aquest Spelga Dam és el primer Big d'un nou país doncs Irlanda del Nord figura com a independent... això del Big va igual que el futbol, els britànics ja se sap que són molt seus...

Havia vist a Suïssa bitllets amb els quatre idiomes oficials i a Bèlgica amb els dos. Del que no m'havia percatat és que al Regene Unit tenen diferents bancs centrals emissors de moneda. Així doncs, a Irlanda del Nord tenen els seus propis diners emesos pel Banc de l'Ulster, tot un detall d'autonomia ben lluny de la nostra...

Ens ha costat una mica trobar el camí cap a l'Sperry Mountain des de Park. Finalment un amable senyor granger ens ha donat mil explicacions que amb prou feines hem entès però ho hem localitzat.

El començament ha estat suau però després s'ha empinat de mala manera, una rampa rectilínia, estreta i boteruda amb percentatges de fins el 17%.

I a dalt poca cosa, la frontera del comtat de Londonderry amb el veí i la baixada cap a la cara sud.

Deixem l'Ulster momentàniament i tornem a la Irlanda veritable a buscar l'objectiu més meridional a l'illa, el Gap of Marmore. Ens costa de trobar però qui perdura fa ventura i un petit cartell a peu d'una carretera estretíssima ens posa en la bona direcció. Descarreguem bicis mentre plovisqueïja, esperem una mica per si para i al cap de poc decidim tirar amunt. Per sort el vent bufa a favor i la pujada és rectilínia.

 

Entrem en territori Amazig... 

 

Tot just comencem ens posem al 13% i al cap de poc ja estem al 22%, vatua l'olla! Però amb l'ajut de la ventada coronem sense novetat enmig d'un territori inhòspit.

 

Un parell de xais perduts passen de nosaltres...

 

De tornada cap al sud el Grianan of Aileach està situat al istme de la península d'Inishowen. És un antic fort del segle V a.c. degudament reconstruït. Pugem com ja va sent habitual entre vent i pluja fina. També hi ha un petit tram en que el vent ens ajuda mentre per contra s'afegeix la boira i el pendent torna a arribar al 22%, deu ser que avui toca aquest guarisme... Per accedir al tram final cal passar una primera porta

I amb una altra porta ja som dins

El fort és tot mono i forma un cercle perfecte amb tres murs superposats. Per descomptat, som els únics turistes que ens hem aventurat amb aquest temps inclement...

Tornem a dormir al país del nord, a Londonderry, ells en diuen simplement Derry, antic aparador de grans enfrontaments entre catòlics i protestants avui sembla pacífic al menys amb la visió d’un estranger en un dia de pluja.

Ja tornats definitivament a Irlanda, l'endemà toca pujar al Glengesh Pass i anuncien més mal temps que cap altra dia. Malament. I així és, en poca estona passem per gairebé tots els meteors: sol, pluja, vent, neu i pedra. Hem estat de sort, ni ha tronat ni ha llampegat! La part positiva és que cap d'aquests fenòmens acostuma a durar més de dos minuts.Quan surt el sol s'aprofitar per retratar...

Així doncs, a poc a poc i havent de posar un parell de cops el peu a terra per culpa del vent (els cops van sobrepassar els 80km) i serrant les dents hem fet cim d'aquest coll inhòspit i maleït pels elements atmosfèrics.

Fem nit a Galway on senten amb orgull els seus escuts irlandesos

Els Cliffs of Moher tenen la seva part paisatgística i podem convenir en que val la pena la visita però des del punt de vista ciclista i esportiu no té cap mena d'interès. Una bona passejada per les colines del sud de The Burren, lleugeres ondulacions entre prats i cap a una altra banda.

El punt més alt dels Cliffs

El punt més alt de la zona

 

El paisatge que no vam poder veure

La cara sud del Connor Pas des de Dingle és una pujada d'uns 7 km molt regulars i amb pendent al voltant del 6%. La tancada boira que ens ha acompanyat en tota l'ascensió no ens ha permès veure el decorat.

De baixada s'ha obert al final i hem pogut contemplar el poble de la base

Els pubs sempre acoloreixen pobles i ciutats. Dingle

L'endemà sortim de Glencar per fer una part del Ring of Kerry, el tomb turístic per excel·lència del sud d'Irlanda. Tapat i plujós, les herbes arriben a colonitzar l'asfalt

arrenquem pujant al Ballaghasheen Pass, res especial i amb un darrer km en que s'arriba a marcar el 15%.

La vegetació és ben característica

Baixada senzilla i ben pla fins la costa, a Waterville.

Ara toca passar el Coomakesta Pass, suau i amb interès paisatgístic. Però al girar marca el límit del vent de cara i de la boira i al baixar ens permet contemplar magnífiques estampes de la costa sud irlandesa.

Amb l'eòlica més favorable arribem a Sneem i continuem pel Moll's Gap a la caça i captura del tercer Big de la jornada, el Ballaghbeama Gap. Ens hi acostem gairebé planejant i de cop i volta s'apareix una rampa prou espectacular

que continua durant un quilòmetre amb percentatges de dos dígits i un màxim del 23% fins coronar.

Quant per l'altra cantó s'esvaeix la boira, contemplem l'estreta carretera envoltada d'un paisatge espectacular.

Al cap d'uns 97km de pedal i poc més de 1100m de desnivell, tornem a ser al lloc de partida, d'això ja fa una estona...

 

Havien anunciat que no plouria i ho han endevinat. Però la ventada que feia avui ha estat impressionant... Mullaghanist, una muntanya pelada sense ni un arbre que protegeixi de res i ventada pels quatre cantons és, probablement, amb 649m d'altitud, la pujada asfaltada més alta d'Irlanda. Des de Ballyvourney són 7km al 7,4% que traient els 2 primers una mica més suaus donen uns 5km al voltant del 10% amb puntes màximes del 14%. Però el pitjor no ha estat el pendent sinó el vent de ponent que bufava amb considerable força, cosa que no es veu a les fotos

Una pujada molt solitària a uns repetidors, sense cap cotxe i travessant sense problema una tanca quan s'agafa el trencall a l'esquerra. A dalt

 

Fa dos dies es va estropellar el Gps i la localització de la ruta cap a l'Slieve Bloom Mountains no ha resultat fàcil però al final hem trobat el camí correcte. La primera meitat dels 13 km que hi han des de Monthtrath són gairebé plans i la pujada es pot resumir als 4 o 5 darrers amb pendents prou regulars entre el 5 i el 7%. O sigui una pujada modesta amb bones vistes des de dalt tant cap al vessant nord com cap al sud.

Destacable el paisatge de torberes de la zona alta i el trànsit d'un vessant a l'altre per un estret pas.

Al cim ens hem trobat un grup de ciclistes irlandesos que ens han fet una foto. Un d’ells coneixia Vilanova i ens ha assenyalat pel mallot, n'hi ha que es fixen en tot!

I poca cosa més que un tomb en bici per Dublín i cap a l'aeroport.

Els camins, ans invisibles,
com s’hi veuen ara clars!:
són lluents i tortuosos
i es perden enllà la mar
i un oratjol fi els arrissa
que els acaba de fer clars.

Són uns camins sense terme,
no se sap on van a parar,
els corrents de mar que els menen
ningú no els pot deturar.

Ventura i Gassol


Publicado por FredericRafols @ 20:50  | 2015
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios