dimecres, 24 de Juny de 2015

2015 Escalades alpines pel Valais suïs.

Després d'un llarg viatge arribem a peu del primer port ben passat migdia. Al menú hi tenim primer que res pujar al llac de Tseuzier, a la cota 1750, tot sortint de Sion que és a poc més de 500 al mig de la vall i, pel mig, uns 21 km de carretera.

De sortida avancem entre bancals de vinyes que s'enfilen pels costeruts vessants de la vall del Roïna, típic paisatge de la regió suïssa del Valais.

 

La ruta és, en aquest inici, una successió de paelles per bona carretera però amb un trànsit excessiu i alguna arrambada que els dits civilitzats suïssos s'hagueren pogut estalviar. Serà aquesta darrera una manera de fer prou repetitiva en les successives sortides.

Els pendents són prou uniformes al voltant del 7 o 8% en aquesta primera part i quant arribem a Ayent agafem una carretera prou mes precària que comença amb un llarg tram planer. Això dura poc i aviat pugen els percentatges, l'11% passarà a ser habitual i els quilòmetres es compten per centenars de metres de cota guanyada.

 

Aquest joc dura una bona estona fins que ja portem 16 o 17 quilòmetres, llavors s'afebleix una mica el pendent i tornem a voltar pel 8%. Al km 20 pràcticament som a la cota desitjada; hi ha un petit pàrquing i comença un túnel llarg, estret i rectilini, veient-se l'altra cantó. Encenem llums i som-hi! Són poc agradables els túnels llargs i estrets! Quan som a l'altre cantó aviat veiem que en comença un altre...

Un petit tram més de carretera plana i som al dit llac que no és altra cosa que un embassament força buit. Però allà fa un aire glaçat i toca tapar-se ràpid i avall, de cara als túnels altra cop. En total han estat 1270 m de desnivell que hem cobert amb uns 19 km de pujada i un parell de pràcticament plans.

Baixant ens adonem que tot el segon tram de carretera està ple d'esquerdes i forats cosa que fa la baixa gens agradable i en absolut divertida.

Al mateix poble d'Ayent agafem un trencall a l'esquerra cap a la veïna estació hivernal de Crans Montana. Primer continua baixant, passem un pont altíssim sobre el riu Liène que baixa del pantà de Tseuzier, d'on venim, i aviat torna a pujar cap amunt. A Icogne passem davant un estany tot ben cuidadet...

 

I me n'adono que fa moltes hores que no he menjat i el llum vermell ja fa pampallugues, cal buscar algun  lloc que ens donin alguna cosa sòlida. Entrem en un bar quan són 2/4 de 5 i tinc la mirada ben extraviada. Un italià que ha estat fa poc a Barcelona, i a Calella!, procura que recuperem les constants vitals. Prosseguim amunt entre xalets de fusta potents, bona mostra del potent poder econòmic suïs.

Això de guardar els calés del personal sota secret i sense massa preguntes es veu que és pràctica prou ben retribuïda...

En definitiva, una pujada sense interès ni esportiu ni paisatgístic que figura a la llista del Big amb uns mèrits que caldria demostrar. Fem cim i avall que fa baixada...

 

L'endemà toca pujar a la glacera del Moiry a la cota 2350m i amb més de 30 km de colosal i inacabable pujada. Sortim de Sierre i un cop travessat el Roïna, el tren i l’autopista comença l'aventura. De moment la cosa va al 7 o 8%, prou civilitzat, i aviat comença un seguit de paelles que ho fa prou entretingut.

 

El poble queda aviat a baix al clot.

 

Després la pujada es fa més irregular amb trams molt suaus i així ens plantem a Vissoie, gairebé a la meitat de la ruta. Llavors ve una forta baixada d'un km, travessem el riu Navisense i comença una segona part amb pujada contundent però també suportable i per bona carretera. Passem un parell de poblets, veiem les paelles adornades amb floretes abans d’assolir Grimentz

En aquest poble el camí sembla una mica perdedor fins trobar un forat al fons d'un gran pàrquing buit que resulta ser la carretera que tira amunt.

A partir d’aquí el pendent canvia definitivament movent-nos en els dos dígits durant molta estona, entre el 10 i el 13%. Aviat comença a caure alguna cosa més que quatre gotes i mica en mica considerem que arribar al cim sota la pluja potser sí però desprès baixar remullats serà un calvari. Allò de baixar tremolant és una experiència que si es pot evitar... O sigui que en un poc habitual exercici de lucidesa decidim fer mitja volta i si escampa ja pujarem amb el cotxe fins on haurà quedat la tasca a mitges. Així doncs, avall...

 

Arribem altre cop a Vissoie, ja ha parat i la carretera està seca. Com que després de pujar a la glacera teníem previst pujar al poble de Chandolin i llur trencall s'agafa en aquest mateix poble on som mengem una mica i altre cop amunt cap a una altra vessant de la vall d'Anniviers a la captura d’un altra Big. És una pujada prou exigent que remunta quasi 800m en uns 10km. A dalt som gairebé a la cota 2000. Un parell de fotos a l’entrada del poble

I en una font una mica més amunt on aprofitem per omplir bidons.

Han tornat a caure gotes mentre pujàvem però un cop dalt sembla que el temps millora i tenim clar que caldrà aprofitar-ho.

Baixem al cotxe i remuntem motoritzats fins on havíem deixat la feina deu fer més d'un parell d'hores.

I trobem que continuen els forts pendents per damunt del 10%, fa bon temps, algun túnel...

Quan es comença a veure la immensa paret de la presa de l'embassament de Moiry, barrage en diuen en francès..., el pendent amaina i la ruta es fa més assequible durant un escàs guilòmetre.

 

Al peu de la muralla fins i tot hi ha una petita baixadeta, passem el riu de desguàs i comença un decisiu km al 12% que ens portarà a la boca d 'un túnel, recte, il·luminat i molt costerut que travessat el contrafort de la presa i et deix damunt d'ella mateixa.

 

Total 33 km des del centre de Sierre, dels 565 als 2250 m, 1785 m de desnivell amb un perfil molt irregular però amb un tram duríssim dins la segona meitat de la pujada i un final també explosiu.

4 fotos al pantà mig buit

 

i seguim la carretera que el circumvola amb un lleuger pendent, uns 4 km per assolir els 2.350 m.

 

ens acostem a la plenitud de la panoràmica

Arribem pràcticament al peu de la llengua de la glacera de Moiry, tot un entorn espectacular que els núvols no ens acaben de permetre contemplar en la seva totalitat però que finalment ens han permès culminar amb èxit l'aventura. Som prop de la cara nord del Cervino però ni tan sols intuïm la seva peculiar silueta.

I tirem avall

 

Tothom té uns colls o unes fites que li resulten més atractives que d'altres. Per la zona on ens trobem feia temps que anava al darrerà de pujar el Col du Sanetsch, un altre colós de més de 2200 m d'altitud. Sembla que finalment arriba l'hora d'atacar-lo i amb aquesta idea sortim d'una mica més avall, de Conthey.

Comencem entre vinyes com és habitual... Aquest cultiu colonitza el marge nord de la vall fins aproximadament la cota 800 o 900, zona que la carretera travessa inclinada al voltant del 8%. Al cap d'uns 5 km hi ha un primer descans. La ruta resulta panoràmica i permet contemplar alternativament els principals cims de la zona del Mont Blanc i també del Cervino, tirant alguna foto entretenim una mica la dura pujada.

Massís del Mont Blanc al fons

 

El del Cervino cap a l'altra cantó

Així anem fent seguint el curs del riu Morge fins que s'ajunta amb la carretera que puja directament des de Sion, previsiblement amb més trànsit segons vam veure el primer dia. Passada aquesta cruïlla hi han trossos de grans pendents, sovint per damunt del 12% i fins arribar a una punta del 18%, però també hi han minúsculs descansos que permeten recuperar l'alè. Als 15 km travessem el Morge i la carretera serà més estreta i solitària, ja no queda cap edifici més amunt. Avancem entre boscos de pi negre, algun petit túnel i divisem una cascada que més amunt travessarem mitjançant un pontet.

 

A partir d'aquí aviat desapareixen els arbres, només prats, alta muntanya. Corbes i giragonses de la carretera...

 

Quan portem uns 20 km de pujada fem un petit recés per recuperar l’alè...

 

Costa assolir la cota dels 2000 m i ho fem pràcticament a la porta d'un llarg túnel, de 800 m, il·luminat, en lleuger pendent ascendent, mullat, enfangat i relativament amb bon pis. Dins hi fa fred. En sortir contemplem les muntanyes dels Diablerets i la glacera de Tsanfleuron que són a tocar del coll. L'assolim a uns 2,5 km de la sortida del túnel.

Col du Sanetsch, 25 km des de Conthey, unes 2,5 hores trescant i una altitud de 2251, la mateixa que el pantà de Moiry que vam pujar ahir en 33 km des de Sierre, o sigui un coll més compacte i sense cap baixada intermèdia, només petits replans.

 

Baixant per la cara nord la carretera arriba fins al bonic llac de Sanetsch, cota 2034, però d’aquí no passa cal seguir avall per la pista.

 

Una gran pujada que s'ha vist beneficiada pel dia espectacular que hem tingut i que ha permès la contemplació dels grans cims de la banda del Mont Blanc, del Cervino i dels Diablerets.

El dia va extingint-se
darrera les muntanyes,
l'última llum alegra l'infinit;
tot calla i lentament va recollint-se,
però les aigües, riu avall, estranyes,
mormolen ja paraules de la nit.

Joan Vinyoli


Publicado por FredericRafols @ 20:38  | 2015
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios