diumenge, 05 de Juliol de 2015

2015 Collada de la Gallina, l’inclement andorrà.

Havíem pujat la Collada de la Gallina el 2006 per la banda de Bixessarri, una pujada clarament dura i sense contemplacions. Vam coronar i baixar amb la bici de carretera per una pista difícil fins poc abans de Fontaneda on vam retrobar l’asfalt. No he pogut trobat cap foto d’aquella sortida.

Ara fa poc han asfaltat aquella pista i una bona carretera puja des de Sant Julià de Lòria fins dalt passant per vora Fontaneda. La pujada per aquest cantó és de característiques molt similars a la de més al nord però potser un pèl més dura degut a la diferent disposició dels percentatges. Bàsicament hi ha un 8é km al 12% amb puntes de fins al 18% que la fan particularment inclement... Segons les mesures d’en Raül Massabé el coeficient APM és de 260 pel cantó d’Aixovall i Bixessarri t de 290 per Fontaneda, cosa que ve a corroborar aquesta mica de major dificultat pel vessant de més al sud.

Les primeres rampes només agafar el trencall a Sant Julià ja són duríssimes, al primer gir a la dreta ja ens posem en un 14%. Poc o molt continua així fins coronar un primer coll, el de Jou, a la cota 1.191 m, després de 2,7 km d’ascensió.

A pocs metres de coronar el Coll de Jou

Foto des de l’altre vessant de la vall, pujant cap a la Rabassa

 

Una petita baixadeta i continuem pujant al voltant del 8 o 9 per cent, passem el trencall a Fontaneda i poc més amunt un segon coll, el del Rep a la cota 1.386 m, una masia, la borda del Gastó,  i un agraït replà. A partir d’aquí comença una petita tortura per una carretera força més estreta. És el vuitè km de pujada que resulta al 12% amb puntes de fins al 18%, un tram que avança i s’enfila pel llindar del vessant, sense protecció i amb una bona timba a ma dreta, i amb una visió frontal del que va venint, sense massa corbes. Això es deu baixar a mil per hora o agafat als frens...

La Núria ja passat el tram de més duresa

 

Poc més amunt es comença a divisar la gran pancarta instal·lada al coll, unes quantes paelles més i coronem després de 12 km per pujar 1019 m de desnivell. El percentatge mitjà resulta enganyós doncs de no ser per la baixadeta del dit Coll de Jou, veuríem que es supera el 9% de mitjana amb uns darrers 4 km per damunt del 10%. Poca broma, una pujada colossal!

 

Baixada pel cantó del Santuari del Canòlic amb unes paelles molt tancades i desnivells també considerables.

 

I baixats altre cop a Sant Julià, tirem cap a l’estació de la Rabassa, ara rebatejada com a Naturlàndia...

Havia pujat dos cops a la Rabassa. Una primera l’any 1985 a la Marxa de les Ermites d’Andorra, actualment dita Marxa dels Colls d’Andorra. No recordo si vam arribar fins l’estació o fins el trencall de la Peguera i vam baixar per l’altra cantó. Posteriorment, l’any 1996 en el Triatló Blanc de les Valls d’Andorra. Una cursa en que es sortia de la frontera amb Espanya, es pujava corrent a peu fins Sant Julià de Lòria, es feien un parell de tombs pel poble fins completar uns 10 Km i s’agafava la bici per pujar fins l’estació d’esquí on es feien uns altres 10 km d’esquí de fons. L’experiència  va ser  interessant per ficar el nas en una altra especialitat però d’una extrema duresa, sobre tot el darrer tram amb esquís en el que l’esgotament de les cames i la manca de pràctica van fer que es neguessin al darrer esforç i més que una cursa el meu ritme semblava el d’una processó...

No conservo fotos de cap de les dues ocasions però en ambdós casos ho vaig fer per Juberri. Ara pujaríem per Aixirivall amb uns primers km molt exigents només deixar la rotonda de Sant Julià. Més amunt el pendent s’atenua  i mitjançant un seguit de paelles coronem el Coll Jovell de 1.662 m d’altitud.

Una minúscula baixada, un terreny més irregular i arribem al final de la dita carretera de la Peguera que conflueix amb la que puja per Juberri als 1821 m.

Queden 4 km de més paelles i coronem la Rabassa a la cota 2.037 m.

 

Diploma de la Triatló d'Andorra a la Rabassa, any 1996.

I un petit homenatge a la Companyia Eléctrica Dharma, en el seu 40 aniversari

Dins les venes, el mar

Com si fos un gran ocell
voldria jo volar,
damunt el mar immens,
cel blau enllà, enllà.
Com és que hem acabat
tan resignats,
sense ni una flameta de follia?
Com és que hem acabat
tan resignats?
Si fins i tot el mar
fa una veu entristida.
Com si fos una au malferida
volaria, encara, volaria.
Sota el cel blau, amunt enllà,
Llum als ulls i força al braç!
I dins les venes, el mar.


Publicado por FredericRafols @ 20:10  | 2015
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios