dissabte, 15 de Agost de 2015

2015 L’Elbrús, la muntanya més alta d'Europa

No hi han vols directes al Caucas, cal passar per Moscou o Sant Petersburg. Triem aquest segon i ens passegem un parell de dies per la ciutat fundada pel tsar Pere I, el Gran.

Aleksander Puixkin, el gran poeta i novel·lista romàntic rus nat amb el segle XIX, pare de la moderna literatura russa, va saber immortalitzar Sant Petersburg a El cavaller de bronze . La descrivia així en traducció d’Helena Vidal

Em plaus, creació de Pere,
em plau ton aire esvelt, sever,
el curs majestuós del Neva,
les seves vores de granit,
la filigrana de les tanques,
i de les teves calmes nits
l’esclat sens lluna, l’ombra clara,
quan, en el meu estudi, sol,
escric, llegeixo sense llàntia,
I els adormits volums claregen
als carrers buits, i s’alça, neta,
l’agulla de l’Almirallat, ...

També Montserrat Roig utilitzà l’Agulla de l’Almirallat com a símbol d’aquesta ciutat amb el seu esgarrifós llibre sobre els 900 dies de setge i 1.200.000 morts que patí la llavors dita Leningrad per part dels nazis durant la II Guerra Mundial entre 1941-44. Tenia ganes de passejar-me algun dia en bici per davant d’aquesta agulla daurada i poder fer aquesta fotografia...

 

El primer dia el passem tombant pel Palau d'Hivern, una impressionant obra d’art en sí mateix  que conté una no menys gran i extraordinària col·lecció d'art i que, ara que estem per parlat d’espolis, també es pot interpretar com el sumatori dels diversos espolis perpetrats pels diferents poders russos al llarg de la seva història.

Passem també per davant del monument al fundador de la ciutat, el Cavaller de Bronze, més versos de Pushkin

Li havia semblat entreveure
Com el rostre terrible del monarca,
Encès, de cop i volta, d’ira,
Es girava cap a ell a poc a poc...
I ara corria per la plaça buida,
Sentint al seu darrere,
Com un retruny de trons,
El cavalcar feixuc i ressonant
Damunt l’empedrat sotragat.

I el monument al poeta

 L'endemà fem un llarg tomb en bici per la ciutat, diverses illes, l'antiga ciutadella,

 

el vaixell Aurora, símbol de la revolució bolxevic,

 

els diferents parcs i jardins,

 

tot plegat amenitzat per fins a quatre punxades de roda, un mal de cap continu durant hores intentant esbrinar el motiu de tanta punxada. Finalment resolem l’enigma, hi ha una petita imperfecció en el fons de llanda, just al costat del forat de la vàlvula. Tombem per un parell de precàries botigues i finalment ens faciliten una cinta aillant que servirà per pal·liar el problema.

Deixem el nord de Rússia i posem proa al sud, al Caucas. La serralada del Caucas és un dels límits d’Europa entenent-se que el vessant nord, pertanyent a la República Russa,  és Europa i el vessant sud, Geòrgia, ja és Àsia. S’estén d’est a oest amb una llargària d’uns 1500 km, de la mar Càspia a la mar Negra, amb nombrosos cims per damunt els 4.000m. Segons la guia, en aquesta immensa serralada hi han 7 cims per damunt dels 5.000 m i 15 que superen l'altitud del Montblanc.

La muntanya més alta del Caucas i d’Europa és l’Elbrús, a Rússia, uns 15 km al nord de la frontera amb Geòrgia. És una muntanya situada al Caucas occidental, a la república russa de Kabàrdia-Balkària. El cim occidental té una alçada de 5.642 m sobre el nivell del mar, mentre que el cim oriental arriba als 5.621 m. El més alt fou coronat per primer cop el 1874.

Les glaceres del vessant nord del massís s’integren en el Parc Nacional Prielbrusie i donen lloc al riu Baksan que aboca a la mar Càspia.

 

Amb 3 hores de vol rumb sud aterrem a Krasnodar, ciutat d'un milió d'habitants on fa una calor important.

Tots els nostres bàrtuls

Algunes vistes de la ciutat

Fem una llarga tirada de carretera, llargues rectes, immensos camps de conreu, patates, cereals i altres farratges, una aturada per la policia, excés de velocitat, ens perdonen perquè som dels escassos turistes estrangers i tampoc no ens entenem de res, però cal aprofitar doncs la benzina va a 50 cèntims, carretera bona alternant alguns llargs trams de doble carril, problemes per trobar un lloc per menjar, acabem amb una pizza sense ni tan sols poder triar el contingut, tot bé de preu però d'escassa qualitat. L’idioma de les cartes resulta un problema evident

Als 500 km passem per Baksan on deixem la ruta principal per la dreta i seguim el riu també de Baksan durant uns 50 km més i arribem a Bylym. Aquí podríem considerar que comença la pujada al peu de l"Elbrús. Són uns 43 km per remuntar uns 1000 m fins Azau on s'acaba la carretera.

Evidentment la pujada no és dura però si que es fa llarga, sempre prop del riu, es passen  algunes petites poblacions amb alguna botigueta per sortir del pas.

Quan portem uns 30 km de pedalada, si els núvols ho permeten, podem aprofitar per contemplar els dos cims de l’Elbrús, sempre rodejada d'immenses glaceres que alguns estudis diuen que arriben a tenir fins a 200 m de gruix. Més endavant ja no serà possible veure el cim doncs quedarem massa a sota.

Ens establirem a Yeret o Xeget, els primer dels tres poblets del peu.

 

D'aquí es contemplen alguns dels grans cims del Caucas Central però no el més alt i també algunes glaceres que serveixen per ambientar l'entorn d'alta muntanya.

 

Els equips de rescat sempre a punt

Des d'aquí iniciem una nova etapa. A un km més amunt hi ha Terskol i amb 3 més som a Azau, lloc on s'acaba l'asfalt (cota 2340) i arranquen els transports aeris que arriben fins més enllà dels 4000 m d'altitud i que habitualment serveixen als muntanyencs que ataquen el cim de l’Elbrús. Els tres petits poblets, a l’igual que a l'anterior Bylym, pateixen un desordre urbanístic similar i digne de ressenya, doncs les restes mig enrunades del sovietisme conviuen amb les misèries mes recents. Al final d'Azau hi ha un barrera que impedeix el pas als vehicles no autoritzats. O sigui que per tirar amunt cal tirar de bona forma física, a peu o ... en bicicleta.

De fet està permès passar la tanca en bici però la capacitat d'encarar la primera rampa que salta a la vista deu estar a l'abast de ben pocs. I no és tant pel pendent, el més predominant el 15%, sinó pel pis massa tou amb grava i molta pedra solta, gens compactat, que impedeix la tracció de les rodes.

I així, arrencant i embarrancant a cada moment i esperant que la cosa millorés després de cada corba, cosa que no ha passat, em guanyat poc més de 200 m de cota amb potser fins a mitja hora de feina prou esgotadora.

Una bona causa dels mals de la pista...

I cal saber que on a un no el volen si no va en el mitjà dequat més val no anar-hi, mitja volta i cap avall, cap a Azau, i el projecte de poder pujar per damunt dels 3440 m que fins ara tenim com a cota màxima assolida a Europa al haver escalat fa uns anys fins el cim del Mulhacén quedarà per a una altra ocasió. Ha durat poc l'aventura i no em pensava haver de fer mitja volta tan aviat.

Però mentre parem a fer un mos ja diem d'assajar la pujada per un altre vessant, la pista que duu a un observatori que hem vist mentre pujàvem i que arriba fins quasi el cim del pic Terskol i que ja sabem que supera la cota 3600.

Així doncs davallem fins el poble de Terskol i allà, davant l’església, agafem un trencall a l'esquerra, cap al nord. Per  aquí no hi han pistes d'esquí i cal suposar que fins l'observatori hi deuen pujar amb vehicles no tan potents com els dits retracks que tomben per les pistes d’esquí. D'entrada el camí es fa assequible amb pendents que volten el 10%, algun tomb descarnat i la conseqüent embarrancada però es va tirant amunt.

Deu haver durat uns 3 km i de nou terreny molt solt i impossible per a una bicicleta. Ho he anat provant amb ganes però he arribat fins els 2740 m i n'he tingut prou.

Nova reculada  amb la cua entre cames... I baixant he tingut una curiosa punxada  a la roda davantera, la vàlvula ha quedat tota partida de socarrell, he tret la càmera sense problemes i la vàlvula ha quedat enganxada a la llanda, no m'havia passat. Per fer-ho més mono, mentre reparava s'ha posat a ploure.

I resumint, la cota assolida al Mulhacén ni ensumar-la de lluny.

Més endavant, agafem un parell de telecabines i pugem fins la cota 3500. Això ens permet contemplar de prop les immenses glaceres que envolten el cim

les pistes que tiren amunt

Des de la llunyania, l'anhelat i no assolit destí del refugi de Barrels, a la cota 3800 m

La vall d'Azau per on puja el telecabina

i, quan ens permeten els núvols, els dos cons de l’Elbrús, el gran a l'esquerra amb els 5.642 m i el petit al seu costat amb 21 m menys. Finalment, hem pogut contemplar el gegant del Caucas.

Pushkin també en parlà del Caucas al seu poema en vers El Presoner del Caucas. Traducció de Jaume Creus.

El Caucas sota meu, jo sol a les altures
Una àliga elevant-se des d’un cimal llunyà
Planeja quasi immòbil al meu mateix nivell.
Veig des d’aquí l’indret on neixen els torrents,
I el moviment primer de les allaus temibles.
Aquí núvols tranquils circulen als meus peus;
Al seu través, rugint, s’estimben les cascades,
Dessota seus els munts de despullades roques;
a baix arbustos secs entre la fràgil molsa,
però el boscam allà també fa un sostre verd
on els ocells refilen i els cérvols saltironen.

Dormim a Kislovodsk, ciutat balneària amb abundant turisme rus.

L'endemà ens arribem a la propera Uchekeken i iniciem l'ascensió al llarg Bashi Pass, un Big de 2033 m d'altitud, primer amb pendents molt lleugeres, amb grans rectes i sempre entre les dues parets que conformen l'estreta vall del riu, que s'allarguen quasi bé durant la totalitat dels primers 30 km.

Els 7 restants fins coronar, amb més corbes i un parell d’àmplies paelles, tenen pendents al voltant del 7% però acusem ja el llarg esforç previ i es fan durets.

En el tram final, de sobte i per sorpresa, els dos cims de l’Elbrús emergeixen més enllà de les parets de la vall.

Coronem i la gran muntanya apareix tota davant nostre.

Poc més enllà d'un km planejant veiem un mirador i ens hi acostem.

 

De baixada aprofitem per reparar forces amb un parell de coques farcides de carn picada, única menja disponible a l'establiment.

Després de molts km per una carretera infernal, tot de tombs i continues retencions, arribem a Sochi. Ni amb uns Jocs Olímpics els han fet una bona carretera...

La platja de Sochi és de pedres, no té sorra, i és estretíssima, a l'hora punta no sé pas com s'hi deu encabir la multitud que ocupa els immensos hotels...

L'endemà ens llevem aviat per pujar a l'Akhun Tower sense la molèstia del trànsit. 11 km al 6 i poc per cent per remuntar uns 700 m, una pujada amable, amb una temperatura suportable i bones ombres a la carretera.

 

Ens traslladem a Crimea, a Ialta, a recordar els ecos de la Conferència de Pau posterior a la II Guerra Mundial i els inicis immediats de la Guerra Freda.

I també anem a Crimea perquè des de Ialta arrenquen dos grans pujades que surten a la llista del Big, i aquestes pujades un pèl exòtiques m'agraden més que les més habituals. Crimea és una península prou muntanyosa amb importants penya-segats que cauen damunt el mar i el centre del territori hi ha un important altiplà on s'ubica l'aeroport i es conrea el cereal, a la resta predomina el bosc i la vinya, mar Negra però ambient mediterrani...

Des del passeig maritim de Ialta es veu la carena que cal pujar a cop de pedal

Problemes logístics no previstos ens impediran intentar les dues pujades i hem de triar-ne una de sola. Escollim pujar a Ai-Petri que sembla conté majors atractius turístics majors. Sortim de baix al port, enfront mateix del monument amb gran estàtua a Lenin. Aviat comença a pujar i agafem una carretera que va fent giragont-ses per dins el casc urbà. Al cap d'uns 5 km sortim a la general, molt transitada, que contorneja Ialta, l'agafem durant un escàs km i ja som a la carretera que ens ha de dur muntanya amunt. En 6 km hem pujat uns primers 250 m.

La nova carretera, molt més solitària a bona del matí, és un seguit de tombs i aviat s'endinsa al bosc. Passem el cementiri, hi ha un enterrament, no fem soroll. Comencen les paelles, bones ombres, el bosc és més atapeït, la llum especial d'una fageda, seguim amunt, pendents prou regulars 4, 5, 6%, algun 7, tombs i més tombs,

el trànsit que es va intensificant, una segona tanda de paelles, comencem a treure el nas per damunt el bosc,

veiem el perfil de la carena que suposadament coronarem, unes cases del cim, un tomb a l'esquerra i ja hi som. 28 km de pujada sense ni una minúscula baixadeta, una pujada gens exigent pels pendents però d'una regularitat exasperant, 28 km per pujar 1224 m de desnivell. Continuem una mica més endavant vers unes grans boles de comunicació que es divisen en una colina propera, primer baixa, desprès puja i anem a parar a la mateixa cota on érem, dos km més enllà, al peu de les súper boles.

Tornem al primer cim, quatre cases, alguns bars precaris, un monument i un mirador.

Quatre fotos i avall.

Baixada amb més forats del que semblava i el clarobscurs de l'ombra dels arbres no ajuda a veure-hi millor. També ja s'ha incrementat la circulació i cal anar en compte amb aquests fittipaldis russos. De retorn a Ialta aprofitem per fer una mica més de turisme.

I final de la història.


Publicado por FredericRafols @ 12:15  | 2015
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios