dissabte, 22 de Agost de 2015

2015.- La Bonette

Col de Saint Martin, 1.500 m.

És tarda vespre quan iniciem l'ascensió al Col de Saint Martin des del trencall a la vora de la Tinée, el riu que baixa de la Bonette enfonsat en la seva vall.

D'entrada, molt vent acanalat i uns petits túnels

El St. Martin és un coll de moderada dificultat, és prou llarg, 16 km, té prou desnivell, uns 1000 m, però és prou regular al voltant del 6% i no té rampes dures, mai s'arriba als fatídics dos dígits.

El decorat de mitja muntanya està bé però tampoc ofereix cap sublimitat digne de menció. Els cartells informatius per a ciclistes també pateixen notables imprecisions... És un coll menor que perfectament es podrien estalviar de posar a la llista del Big, perquè està clar que en aquesta llista no nomes hi han de ser els de major dificultat sinó també els que tenen algun interès paisatgístic, turístic, històric o esportiu i, en el cas que ens ocupa, no hem sapigut trobar-ne cap d'aquests.

I per acabar-ho d'adobar, al cim hi han plantificat un parell de blocs que són visibles durant els dos darrers km de l'escalada.


Cime de la Bonette, 2.802 m.

Fa fresca a quarts de nou del matí a St. Etienne-de-Tinée, poc més amunt dels 1100 m, quant ens disposem a atacar el dit Cim de la Bonette, "la route plus haute d'Europe" segons la propaganda oficial, mentida podrida!

Vuit graus que es mantindran una bona estona mentre el sol no arribi a caure damunt la carretera, serà després d'uns 9 km de ruta i 500 m de desnivell guanyat. Màniga llarga.

Una cascadeta per animar el paisatge (foto feta de baixada, amb sol)

Poc més endavant ens enlairem una mica de la profunda vall i aviat anem entrant en calor.

Hi ha ambient ciclista i es tracta d'anar-se atrapant mútuament

Aviat comencem a contemplar, en la llunyania i extraordinàriament elevada, la ratlla que marca la fita que tractem d'aconseguir, just sota el pic de la muntanya més alta de la vall, el cim del centre de la foto de sota.

Al poble que hi ha a mitja pujada hi ha una font just al costat de la porta del bar.

En total serà una colossal pujada continuada de 26,6 km de llargada per guanyar més de 1600 m de cota i assolir els 2802 m del punt més alt. Tot i la gran magnitud dels guarismes, es pot dir que es puja bé. I això és degut a dos fets fonamentals, el primer que els percentatges no són abusius excepte quan arribem a l'abrupte i curt tram final. Ens movem al voltant del 6% la major part de l'ascensió i els troços que arriben al 10 estan bastant amunt, cap al final, quan ja som conscients que comencem a tenir-li el peu al coll.

Els arbres s'acaben poc més enllà de la cota dels 2.000 m.

El segon, és que la pujada és monumental, transmet sensació de magnificència. La grandiositat de la muntanya i l'amplitud que assoleix l'espai quan et veus tan petit amb dos simples pedals lligats als peus per trescar continuadament amunt i amunt, transmet una emoció que t'empeny cap al cim amb un esforç aparentment menor al que seria comunament necessari. Una mica, vas ent el badoc...

Algunes imatges del que hi ha per davant i del que va sobrant pel darrera.

 

Cada km hi han cartells indicatius per als ciclistes. Encara en queden 5 peò ja es distingeix la ratlla per la que haurem de passar.

Ens aboquem a una nova finestra a la dreta, és el Col de Raspaillon

Ens acostem al tram final

Poc abans del km 26 d'escalada ens trobem amb la carretera que puja per la cara nord des de Jaussières, la que vaig pujar en solitari l'any 1987, ja fa dies. És el punt que comunica les valls de la Tinée i de la Ubaye, el Col de la Bonette, 2715 m, sense ni una simple placa.

De la cruïlla fins al Cim de la Bonette hi ha menys d'un km però ara la carretera puja de veritat, aviat s'enfila al 10% i arriba fins al 14%, o sigui que cal posar tots els ferros que precisament per això hi són. Per rematar una solemne escalada no està gens malament!

Sembla que per aquí va passar l'Obélix

I encara des del punt més alt de la carretera un estret sender mena els caminaires fins al Pic de la Bonette, cota 2900 i amb visió als quatre vents.

Per la cara nord es veu la pista que porta al proper Col de la Moutière

Intentant arreglar la inexacta propaganda oficial de carretera més alta d'Europa, en alguns fulletons pretesament més ben informats afegeixen l’expressió "entre valls". El cas és que tampoc l'encerten. Les dues carreteres es troben al Col de la Bonette, desprès fan un tomb de corbata al voltant del Pic de la Bonette amb la suposada única intenció de superar els 2800 m i titular-se així la més alta del continent. És evident que la carretera al Pic Veleta superava en aquell temps els 3350 m d'altitud i guanyava per golejada. Més endavant, per requeriments del P. N. de Sierra Nevada es va aixecar l'asfalt dels darrers 2 km, tot i això supera encara els 3100 m de cota. I està clar que l'esmentat tomb de corbata de la Bonette no mena enlloc, no comunica dues valls, o sigui que les dues valls es comuniquen on es troben les dues carreteres citades, al Col de la Bonette, que és a la cota 2715 m. I, per exemple, el Col de l’Iseran a la mateixa França té 2.770 m i el Passo dello Stelvio a Itàlia 2.755 m i ambdós comuniquen també dues valls. Resumint, ni carretera més alta d'Europa, ni pas entre valls més alt, cada cosa allà on toca.

Els 26 km d'exultant baixada són un digne colofó a l'aventura de nombrosos ciclistes i motards. Només un tram de ferm bonyegut a la segona part posa una mica en tensió l'amable i formidable descens.

 

Mont Vial, 1.549 m.

Passem el pont damunt el riu Var i comencem a pujar en direcció Guilette, un poblet agradable.

Avui toquen 25 km per remuntar uns 1500 m fins el cim del Mont Vial i sortim per sota del 100 m. Tombs i tombs al 5-6% fins Gilette on hi ha un parell de fonts, canvi de carretera, la mateixa tònica, Collet des Sauses, 629 m, ombrejat, comença a veure's el destí final de l'escala, l'antena d'allà dalt...

passem Tourette-du-Chateau, el pendent amaina, descansos i poc abans del poble de hi ha un trencall a la dreta en obliquo que no indica pas la muntanya i cap allà.

 

Queden uns 7 km de pujada i estem a 900 m, en queden uns 600. Carretera de muntanya, molt estreta, amb alguns forats i sense un sol vehicle que ens molesti ni al pujar ni al baixar. Els primers 5 km són durs de veritat, entre el 9 i el 12%, prou constants i amb un minúscul descans abans d'iniciar una bona tanda de paelles perfectament plegades damunt el vessant de la muntanya.

 

Sort que als tombs s'eixampla una mica.

Als dos km del cim la cosa descansa i amaina, es puja amb replans

i fem cim, una estació repetidora.

Total els dits 25 km de pujada i quasi 1500 m de desnivell. Baixada a poc a poc i amb molt de compte i cap a casa.

 


Montagne de Doublier, 1.186 m.

La pujada a la Montagne de Doublier arranca del centre mateix de Grasse. Des de l’Oficina d’Informació la carretera comença a fer esses per dins mateix la ciutat i es va enlairant amb pendents del 5-6%, tot pujant el Col du Pilon. Abans de coronar aquest coll hi ha un revolt tancat a la dreta on empalma la carretera que continua pujant, passa per la Maison d’Arrêt, s’estreny i perd qualitat. En total haurem fet uns 11 km quan hem d’agafar un trencall a l’esquerra sense cap mena d’indicació.

Queden uns 2,5 km de dura pujada per una carretereta estreta i en males condicions, plena de grans forats, i amb fortes pendents del 10-12% durant tota aquesta llarga estona.

 

En total 13,5 km per remuntar 847 m de cota.

Dalt, un repetidor de telecos.

Avall amb cura i final de la història.

   

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Jacint Verdaguer, Canigó


Publicado por FredericRafols @ 17:40  | 2015
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios