dilluns, 11 de Gener de 2016

La Nova Zelanda, dues illes a l'altra punta

El llarg viatge travessant mig món s'ha fet pesat, 30 hores embolicat són moltes hores... A Christchurch ens arriba l'equipatge però no les bicicletes, comença una nova aventura... La ciutat encara s'està recuperant del terratrèmol de fa pocs anys i manté cases enrunades, força obres en marxa  i bastants solars pendents d'edificar al bell mig de la ciutat.

 

Nova Zelanda, New Zealand en anglès, Aotearoa en maorí, fou colonitzada primer per aquests darrers, provinents d'alguna banda de la Polinèsia i, posteriorment, al segle XIX, pels britànics. Ara estan en procés d’abandonar la bandera amb reminiscències britàniques i tenen previst un referèndum per decidir la nova bandera. Tot sembla indicar que optaran per una fulla de falguera, l’arbre nacional del país.

 

Ara al desembre hi ha 12 hores de diferència amb Catalunya. Això ha produït una curiositat a les fotos. Hi surt la data, funció que sempre porto activada, però és la data europea i això fa que fotos tirades el mateix dia, matí i tarda, tinguin dues dates diferents...

Esperant, encara, la resta d’equipatge anem en cotxe cap a la península de Banks on teníem previst fer una primera petita ruta en bici i allà a Akaroa trobem un xicot que lloga bicis al mig del carrer. Ni rebuts ni cap paper, pagar el lloguer i muntar les noves burres, que no poden tenir altre nom aquells trastes que diuen ser bicicletes.

Però pedalant poc a poc s'arriba a qualsevol banda i així fem l’etapeta que teníem prevista pujant fins al cap damunt de la Summit Rd. que s'agafa prop d'Akaroa.

Sortint de la mateixa platja pugem fins als 649m en uns 7 km de pujada, una mica de pla inicial i a continuació unes rampes molt exigents, gairebé sempre amb 2 dígits de desnivell i arribant a un 14%, tot plegat excessiu per les precàries màquines que disposem i que produeixen un sufocament intens.

Durant la pujada i sobre tot en el tram superior les vistes sobre l'Akaroa Harbour valen la pena

i a dalt uns ciclistes joves disfressats de campions, que ens han atrapat i passat en l’escalada, ens fan una foto de cara al vessant del Pacífic.

Ves per on, en aquest punt del globus resulta que Amèrica està a llevant i no a ponent com acostuma a ser habitual.

El punt més alt de la Summit Rd. és als 649 m, ben suats... I, malgrat ser amb màquines llogades, ja tenim la primera pujada d'un nou continent per a la col·lecció, Oceania.

A la tarda ens truquen de part dels avions que ja han arribat les bicis i que ens les porten a l'hotel, enhorabona

La meva bici ha arribat amb la maneta del fre del darrera bastant tocada, hi veig una peça trencada, però tot i que presenta una imatge un pèl estrambòtica sembla que frena i també pugen i baixen les corones.

Així doncs amb muntures més adequades encarem de bona hora el Porters Pass des d'Springfield. És la principal entrada als Alps Neozelandesos venint de Crhistchurch, la capital de l'illa sud. Aquesta serralada travessa l'illa de nord-est a sud-oest amb alçades importants que culminen amb els 3.754 m del Mont Cook o Aoraki en idioma maori.

Llargues i pesades rectes inicials, poc pendent, una rodada per escalfar fins poc abans de l'única paella del coll.

Per allà la cosa es posa al 7% fins als 3 km finals que són tremends, comença al 9 però va pujant progressivament fins arribar al 16%, i, a més la ruta es va veient perfectament, dibuixant-se nítidament el perfil del coll .

A dalt ni una petita placa que indiqui el lloc on som. Hauran estat 18 km de pujada des d’Springfield per pujar 547m de desnivell i arribar als 939m del cim, poca cosa si hagués estat ben repartit però ja s'ha dit que tot es concentra als 3 darrers km. De baixada poso a prova el meu fre de darrera i, en principi, el resultat és satisfactori.

Al passar el llac Tekapo tenim la primera imatge del Mt. Cook, impressionant amb el seu desnivell vertical de més de 3.000 m.

Deixant aquest enrrera arribem al llac Pukaki on desaigua la glacera del gran cim. Resulta interessant veure el diferent to del blau de les seves aigües malgrat la proximitat dels dos vasos.

El Pukaki es presenta amb el blau turquesa i presidit per la majestuositat del Mont Cook  que el contempla pel vessant nord des dels seus 3.754 m d'altitud... una passada.

La nostra etapa des del final del llac fins al peu de la gran muntanya presenta poc desnivell, una diferència de cota de poc més de 200 m per més de 20 km de trajecte, havia de ser un passeig bàsicament paisatgístic però el vent l'ha convertit en una dura batalla de bastant més d'una hora cara amunt havent de trescar força més del que era previsible.

Les vistes a la capçalera del riu i al peu de la glacera, impressionants...

Arribem al final de la carretera, The End,

I al girar cua tot ha estat ben diferent, agafant grans velocitats amb el mínim esforç. Com ha de ser!

L'endemà toca una llarga travessa en cotxe. Pugem i baixem el congost de Lindis, el pla de viatge no donava temps a fer-ho en bici. Un bon paisatge pelat, sembla ser que d’aquesta part de l’illa es van emportar tots els arbres que van trobar. Avancem diversos cicloturistes carregats de bosses que fan la pinta de travessar l'illa per la ruta central.

Arribem a Invercargill i des d'aquí es tracta d'assolir el punt més meridional de l'illa que al mateix temps és una de les puntes extremes de la terra. Dista uns 30 km i sembla que el vent, tot i bufar, no ens ha d'impedir el trajecte. Fa sol i bo, és primera hora de la tarda i bufa de mar cap a terra. Una velocitat pírrica però arribem sense més conseqüències. En aquest tram hem tornat a veure cicloturistes ben carregats, diria que tots els qui travessem aquesta illa tenim l'objectiu d'arribar a Bluff, la fita meridional desitjada.

La tornada serà molt més favorable. El punt més meridional de la considerada Oceania continental és a 46º 36' 54" de latitud sud, al poble de Bluff, bastant menys que la xilena Punta Arenas (53º 15' 45"). Al cap Nord també hi vam arribar pedalant fa uns anys, a una latitud nord molt més elevada de 71º 16' 98". D'aquests 3 punts Punta Arenas s'emporta la palma en el tema del vent i Bluff és on n'hem trobat menys.

La següent etapa ens porta cap a l'Homer Pass, un altiplà de petita inclinació sense massa importància pels caçadors de colls amb cert pedigrí, en 18 km es remunten uns 250 m, un pendent pírric... Sens dubte haguera estat més interessant pujar en bici el dit congost de Lindis. I quan arribem dalt ens adonem que està batejat com a Gorge Hill, 505 m d'altitud. Baixant no calia tocar els frens però me n'adono que la maneta dreta està sortida de mare, malament...

Més interessant resulta pujar a l'Homer túnel des del fons del fiord Milford Sound, uns 17 km per arribar des del nivell del mar, el mar de Tasmània, als 805 m de la cota del túnel. O sigui, primer cal baixar i després pujar. Paelles i forts pendents inicials que negocio només amb el fre davanter, no ho havia fet mai, vaig amb força prudència i arribo a baix sense conseqüències. Al fiord, multitud de turistes, cotxes i autocars. Pel que es veu, els turistes porten paquets que inclouen un tomb en barca pel fiord, a nosaltres no ens toca aquesta assignatura, en tenim una altra pendent: remuntar el que hem baixat.

De cara amunt els primers 6 o 7 km són gairebé plans. Ens entretenim contemplant l'exuberant paisatge, travessant frondosos boscos i observant la gran verticalitat dels cims que ens envolten.

El darrer terç de pujada, uns 6 o 7 més, són de categoria,  fortes rampes entre el 9 i el 16% s'entrellacen amb petits descansos, una pujada dura! A dalt ens congratulem de la intensa pedalada...

 

Fem parada al llac de Te Anau, a recuperar forces

L'endemà dimecres sortim d'Arrow Junction cap al Crown Sadle Pass. No ho sabíem però segons la placa del cim resulta ser el coll de carretera més alt de Nova Zelanda.

Pugem pel vessant SO. Comença amb 3 km de paelles penjades una damunt l'altra i amb desnivells molt pronunciats del 10/13%. Sempre es bonic enlairar-se ràpidament damunt la vall que s'enxiqueix allà sota, un dels petits plaers dels escaladors...

Desprès ve una porció més rectilínia i de poc desnivell que inclou algun replà. Però els darrers 3 o 4 km són altra vegada de gran intensitat i duresa, rampes continuades per damunt del 10 i fins el 16% , fan perdre l'alè i sospirar per arribar al cim.

El vessant nord, per la vall de Cadrona, presenta també un fortíssim desnivell en la part superior, l'hem fet amb el cotxe cara avall i no donava masses ganes d'intentar-ho.

Passem en cotxe per la ciutat i el llac de Wanaka

 

i ens endinsem a la part més deshabitada de l'illa, la part sud i central de la costa oest, en 100 km un parell de nuclis mínimament habitats. Vegetació exuberant, boscos de trànsit impossible, impenetrable i sense camins que els travessin, breus aparicions de la línea de la costa, dotzenes de rius creuats, grans llacs, la gelera Fox on fem una petita visita...

Parem a Hokitika on passarem la nit de Cap d’Any. Té una extensa platja de sorra fina i grisa que a mitja tarda d’un dia d’estiu i a ple sol està totalment deserta i magnes onades tal com si fóssim en un oceà. El mar de Tasmània és un mar obert dins l'Índic i no té res a veure amb la nostra Mediterrània.

 

El vent deixa petjada als arbres...

 

De tornada a la bici sortim d'Spring Junction cap al Lewis Pass. D'entrada grans rectes i pendents exigus, camp molt obert, 6 o 7 km d'aquest pal, desprès ens endinsem en boscos atapeïts amb pendents similars i durant un espai similar.

A partir de can Maruí la cosa canvia i el 7/10% passa a ser el menú habitual fins al darrer km que aplana una mica i completem 21 km de pujada per remuntar uns 480 m de cota. Una pujadeta sense massa entrellat que serveix per començar l'any a cop de pedal. Hem coronat a les 11:20 hora neozelandesa quan a Europa encara estan al dia 31. Probablement i per única vegada haguem estat els primers en completar el primer Big del nou any. No ho farem mai més...

 

Plou lleugerament al sortir de Motupiko per pujar el vessant nord del Hope Sadle, un mirador sobre el Mount Richmond Forest Park que avui no permet divisar res entre pluja i boira enganxada a la muntanya. Al principi és com el Lewis d'ahir, llargues rectes i desnivells mínims, desprès es va endinsant al bosc i fins al cap d'uns 15 km no hi han percentatges apreciables.

Desprès s'avança a l’entorn del 7% de pendent, cosa que es manté en les paelles i giragonses dels dos darrers km i a la darrera rampa el desnivell arriba a marcar el 10%, cosa merament puntual. Total una pujada de la que no hem pogut gaudir pel mal temps que ens ha fet. Han estat 21 km per remuntar 445 m, poca cosa.

 

I el mal temps ha continuat tot el dia. Hem anat cap a Motueka, ciutat costanera amb comerços, cases de menjar i molt de trànsit i gent pel carrer, feia uns dies que no veiem gairebé ningú. Als afores, conreus de fruiters i alguna vinya. Seguint la carretera cap a ponent, poc més enllà, a la cruïlla de la platges de Riwaka es pot dir que comença la pujada al Takaka Hill, de 797 m d'altitud i agafat des de gairebé el nivell del mar.

Després d'unes rectes inicials amb poc desnivell i rodejats de conreus, comencen unes primeres rampes al 7/8% i molts tombs i retombs, no hi ha un pam recte. I així, girant i girant a poc més del 5% i algun descans a la part final, s'arriben a coronar els 791 m d'altitud del Takaka Hill, també cobert sota una pluja finíssima que tocava bastant la pera, sobre tot de cara avall. Total uns 16 km de pujada per salvar els gairebé 800 m de desnivell del coll.

I amb aquest Takaka ens acomiadem de l'illa sud, demà toca passar l'estret de Cook i fer el salt cap a la del nord, esperem que hi faci millor temps. Abans de creuar pernoctem a Nelson.

A l’illa nord, a la capital Wellington, d'entrada el que hi trobem són millors preus i abundància de gent del país que a la banda avall estava clarament superada per la multitud de turistes que hi donàvem tombs. Aquesta illa nord està bastant més domesticada per la presència humana, tota ella és un jardí on cada arbre o conjunt d'arbres estan col·locats on toca. Grans praderes, extensives explotacions agràries, costes i orografia conformades pel seu passat volcànic, alguns d'ells encara actius i que de tant en tant donen alguna sorpresa. La del sud és més agresta, més salvatge i, com he dit, poc poblada pels autòctons, territori guiri que contrasta amb el nord.

L'objectiu de la visita a Wellington, la capital de l'estat, no és altre que pujar al Rimutaka Hill, un coll obert pels primers exploradors anglesos l'any 1849. Sortim del nord de la capital, d'una benzinera situada a la part alta d'Upper Hutt. Aviat comença a pujar i es va animant fins superar el 10% en arribar al mirador de Twin Lakes, o sigui un mirador però sobre dos petits vasos artificials.

Desprès la ruta planeja i fins i tot baixa una mica durant 3 o 4 km. Quan torna a pujar ho fa amb suavitat seguint la vall del riu Hutt. Mica en mica la cosa s'anima i els darrers 3 o 4 km són seriosos amb pendents que progressivament van al 7 i arriben a superar el 10% en la part final. El vent s'ha apoderat de la vall en la part final però bàsicament ens ha bufat a favor, de baixada ens frenarà i contribuirà a suavitzar els meus problemes amb els frens. Baixant, avui també ens ha caigut una mica d’aigua.

A dalt són 555 m d’altitud desprès de 16 km de pedalada. I que té de singular aquesta pujada? És la pujada que es troba més lluny de casa de tot el món! Algun dia s'habia de venir a pujar! És la pujada més propera a l'antipoda de la pujada de Canyelles, a uns 20.000 km de distància de Vilanova hi vagis per on hi vagis.

Amb aquesta petita fita ja es pot dir que hem pujat al coll més alt (Kardung La, 5.603 m al Himàlaia indi), la més dura de les pujades en cursa de bicis (els 3.700 m d'altitud i 80 km de pujada del Pàramo de Letras a Colòmbia) i la més llunyana (el Rimutaka Hill a Nova Zelanda, a uns 20.000 km de distància), tot un trio de màximes magnituds...

L'endemà fem una llarga tirada fins Stratford i des d'allà localitzem Pembroke, un petit conjunt de cases aïllades. Sortim des de la cruïlla de l'escola i des d'allà fins dalt del Mont Egmont integrat al parc nacional del mateix nom hi han prop de 13 km de pujada per remuntar 734 m de cota. Bufa vent lateral a Pembroke i està cobert. Com és habitual, la ruta comença amb llargues rectes i percentatges del 2 o 3%.

Aviat ens endinsem dins el bosc i es forma una densa barrera vegetal a banda i banda de carretera que ens protegeix del vendaval.

Mica en mica es van elevant els desnivells però la pujada és prou monòtona emmarcats com quedem entre les dues parets florals i sense poder divisar gens més enllà. En passar per l'únic allotjament turístic de la carretera, a uns 4 km del cim, hi han uns tres km amb forts desnivells del 10 - 12% , sent el darrer més irregular. Poc abans d'arribar s'obre algún petit forat a les barreres que ens protegeixen del vent però llavors és la boira que ens impedeix copsar gaire l'entorn de la carretera per la que rodem. A dalt boira, 7 graus, uns serveis i una placa indicativa, sense informació del lloc on som, a 1145 m, dalt el Mont Egmont, també dit Taranaki en maorí. Tot plegat ens ha impedit contemplar mínimament la forma volcànica de l'Egmont, deu ser allò de que els arbres ens han impedit de veure el bosc...

A la baixada fa fred fins sortir de dins el núvol i a la part baixa ens torna castigar el vent.

Fem nit a Whanganui

 

Descobrim que això dels kiwis de Nova Zelanda és una farsa, els importen d’Itàlia!!

 

Resulta que el kiwi és un ocell de bec molt llarg característic d’aquest país i d’aquí ve la fama dels kiwis, no pas de la fruita...

L'endemà, darrera etapa, darrera fita muntanyenca que teníem prevista. Toca el Tongariro National Park i recórrer la carretera que probablement puja a una major altitud de Nova Zelanda, els 1623 m. Partim del mateix trencall d'inici de la carretera

i fins dalt hi han quasi 13 km per guanyar 750 m d’alçada. Fa bon dia, sol, algun núvol que anirà tapant la muntanya, poc vent i una certa fresqueta, tot plegat ideal per a una nova descoberta.

Com està resultant habitual, llargues rectes inicials amb pendent suau del 3/4%. Això dura fins la zona de l'hotel i centre d'interpretació del parc, al cap d'uns 8 km.

A partir d'aquí cal recuperar el temps perdut i difícilment el pendent baixarà del 8%, amb llargues tandes del 10% i rampes finals fins al 12%, per culminar una pujada amable, bona carretera, ampla i relatiu poc trànsit però excessivament gravada en alguns trams cosa que dificulta mínimament el ritme i enterboleix, desprès, la baixada.

A partir del dit gran hotel el paisatge canvia i el volcà deix veure les seves roques de lava. A dalt el decorat és lava pura. En mig la lava, a mig Mont Ruapehu i a la dita altitud hi han col·locat una estació d'esquí i un conjunt de cabanes que conformen la Iwikau Village.

Baixant contemplem el Mt. Ngauruhoe amb una forma volcànica gairebé perfecta

 

i alguna mostra de que l'activitat volcànica no s'ha pas acabat.

 

Baixant celebro l'ampla i senyorial carretera exempta de corbes tancades ni mals passos, cosa que em permet culminar el periple neozelandès sense tocar el fre del darrera, potser caldrà amortitzar-lo da cara al futur...

Dormim a Taupo, al peu del llac.

 

Es diverteixen jugant al golf contra l’aigua

 

L’endemà visitem guèisers, fumaroles i belleses naturals

Per rematar la travessa neozelandesa, una visita a Auckland, situada en un istme, a una banda el Pacífic i a l'altre el mar de Tasmània, sotjada pel vent de banda i banda és un paradís per als amants de la vela i els surfistes. És la ciutat més populosa de l'estat i concentra un terç dels habitants del país.

I així conclou també el conjunt de fites ciclistes i escaladores que ens havíem marcat en aquestes illes, havent -les assolit segons ens havíem proposat. Mai menys...

I també s'acaba aquest viatge a l'hemisferi sud, en busca de la calor i el bon temps en ple l'hivern.

Nova Zelanda constitueix un destí molt recomanable, un dels països més avançats del món, cultura, educació, cura del medi, tot en llocs capdavanters. I un país que hem recorregut extensament però que l’hem explorat poc doncs no hi havia temps per tot. Destaca pels seus paisatges de pel·lícula, zones glacials, zones volcàniques, boscos ubèrrims, platges blanques semi-tropicals. prats verds i inacabables, ramats de bestiar multitudinaris com mai no havíem vist, fauna i flora endèmica i potser el més destacable pel que viatja des d'una bicicleta i que contempla el paisatge amb calma i a poca distància, l'exhuberància de la vegetació i la seva gran diversitat: multitud d'espècies de falgueres, de palmeres i palmeretes, arbres de tota mena i destacant-ne els arbres de fruits roigs de la illa nord (pohutukawa o arbre de Nadal, en diuen)

a part de multitud d'espècies per a mi desconegudes i que conformen uns boscos simplement admirables per la seva frondositat.

En definitiva, el gran inconvenient de visitar aquest país no és altra que la seva extrema llunyania, un mínim de 30 hores de viatge, cosa que n'incrementa els costos i les complicacions.

Però amb aquesta incursió a Oceania hem acomplert l'objectiu dels 50 Bigs de fora d'Europa, a 10 per continent aquestes són les 50 perles d'una colecció que comença a fer patxoca:

Els 10 d'Àsia,

Kardung La, Índia, 5.602 m.

Tangland La, Índia, 5.328 m.

Lachalung La, Índia, 5.065 m.

Nuchi o Nakee La, Índia, 5.020 m.

Baralacha La, Índia, 4.980 m.

Rohtang La, Índia, 3.975 m.

Mont Fuji, Japó, 2.305 m.

Nobeyama, Japó, 1.375 m.

Norikura Kogen, Japó, 1.375 m.

Nagamine Pass, Japó, 1.365 m.

Amèrica del Nord,

Mount Evans, USA, Colorado, 4.300 m.

Trail Ridge High Point, USA, Colorado, 3.713 m.

Cottonwood Pass, USA, Colorado, 3.696 m.

Independence Pass, USA, Colorado, 3.686 m.

Iceberg Pass, USA, Colorado, 3.605 m.

Fall River Pass, USA, Colorado, 3.595 m.

Bow Pass, Canadà, Alberta, 2.068 m.

Sunwapa Pass, Canadà, Alberta, 2.035 m.

Jubilée Pass, USA, California, 394 m.

White Pass, USA, Alaska, 888 m.

Sud-Amèrica

Pàramo de Letras, Colombia, Tolima, 3.677 m.

Pàramo del Verjón, Colombia, Bogotá D.C., 3.367 m.

Alto del Romeral, Colombia, Cundinamarca, 3.332 m.

Puerto de la Línea, Colombia, Quindío, 3.265 m.

Santuario de Guadalupe, Colombia, Bogotá D.C., 3.266 m.

Los Patios, Colombia, Bogotá D.C., 3.001 m.

Laguna del Cacique Guayabita, Colombia, Cundinamarca, 2.947 m.

Alto de San Miguel, Colombia, Cundinamarca, 2.773 m.

Puerto de Cuartas/La China, Colombia, Antioquía, 2.527 m.

Loma del Escobero, Colòmbia, Antioquía, 2.519 m.

Àfrica,

Tizi-n-Tinherouzine, Marroc, 2.676 m.

Oukaimeden, Marroc, 2.600 m.

Tizi-n-Tichka, Marroc, 2.260 m.

Col du Zad, Marroc, 2.183 m.

Tizi-n-Test, Marroc, 2.092 m.

Col Tanout-ou-Fillali, Marroc, 2.070 m.

Asni, Imlil, Marroc, 1.950 m.

Tizi-n-Taghatine, Marroc, 1.886 m.

Tizi-n-Taslitane, Marroc, 1.885 m.

Tizi-n-Zbein, Marroc, 1.830 m.

i Oceània,

Tongarino N. P./Mount Ruapehu, Nova Zelanda, 1.641 m.

Mont Egmont, Nova Zelanda, 1.145 m.

Crown Sadle Pass, Nova Zelanda, 1.078 m.

Porters Pass, Nova Zelanda, 939 m.

Lewis Pass, Nova Zelanda, 910 m.

Homer Túnel/Milford Sound, Nova Zelanda, 802 m.

Takaka Hill, Nova Zelanda, 797 m.

Akaroa Hill, Nova Zelanda, 657 m.

Hoppe Sadle, Nova Zelanda, 635 m.

Rimutaka Hill, Nova Zelanda, 555 m.

 

¿Y las europeas?


"I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

...

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser."

Joan Oliver, Pere Quart


Publicado por FredericRafols @ 18:11  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios