dilluns, 28 de Mar? de 2016

Resseguint el Benelux i els seus voltants

 

Està clar que això de pujar Bigs és un petit joc de col·leccionista però, a voltes, com ara al nord de França i tot el Benelux, es converteix en un magne joc de país, més que de ciutat, en que cal anar cercant llocs, saltant fronteres, canviant idiomes i, algun cop, fent mitja volta i començar de nou.

Alguns cops són llocs amagats, impensats o inverosímils, amb un únic denominador comú: que són llocs elevats. El Big és un grandiós joc de senyals de pista a nivell europeu i fins i tot mundial, i segons com bé de gust jugar-hi. I per jugar-hi en temps hivernals i latituds meridionals cal oblidar-se de les grans serralades i altituds elevades doncs la neu i el glaç poden fer fracassar les fites proposades. Per tant les Ardenes, els Vosges i petits cims escampats pel territori seran els objectius proposats en aquesta ocasió.

Per pujar al Butte de Suin cal localitzar el petit poblet de Mont a la Borgonya francesa i a la conca del Saona i seguir direcció Tillay i Suin. Fa fred a finals de març per aquests verals, 3 tristos graus i no sembla que hagi de millorar gaire, al sol no se l'espera.

Hi han diverses carreteretes i és un pèl perdedor, gps!

La pujadeta té poc més de 3 km i de pendent irregular.

Però té trams prou punxeguts de fins el 16% arribant a Suin i fins dalt l’església. Una gran Mare de Déu assenyala el final de l'impediment rodant una mica damunt l'herba.

Molt poqueta cosa per ser a la llista del Big. Per celebrar-ho, de baixada ens surt un gos que tirant amunt estava lligat...

 Més al nord, des de Mesvres, ja a la conca del Loira, atacarem la cara nord de la Signal d'Uchon, la bona. Són uns 9 km molt irregulars que donen un pendent mitjà del 5%, dada que no aporta gens d'informació. Comença amb pendents normals i planejant, uns pontets,

 

un parell de paelles per arribar a la Chapelle d’Uson i agafant el trencall a l'esquerra sortint d'aquest poble,

 

després de passar el cementiri la cosa es posa seriosa amb un parell de fites de categoria, abans i després de passar Uson trobem pendents per damunt del 15% i ocasionalment fins el 20%, dur de pelar.

 

Quant a falta d'un km per coronar agafem un trencall a la dreta en que indica la Signal d'Uson, la cosa es civilitza i es corona sense dificultat.

 

Compte baixant que la màquina s'embala de mala manera.

No gaire més enllà de Mesvres, a Saint Léger sous Beavray, dins de l'extens Parc Natural Regional del Morvan que travessarem de punta a punta, se'ns presenta l'ascensió al Mont Beavray, l'Oppidum Bibracte, antiga capital dels celtes i on Cèsar va lliurar una important batalla contra els helvecis. Segons la placa lliurada pel President Miterrand, lloc important en la història de França doncs s’hi va conformar la unió dels caps gals a l’entorn de Vercingetòrix (sona una mica a Astèrix...).


 

Quasi 8 km des del mig del poble i per nosaltres serà una mica més doncs ens saltarem un trencall a l'esquerra i continuarem amunt per una carretera que no toca. Desfeta l'errada veurem que el Mont Beavray que venien indicant des de feia estona no està assenyalat on tocaria. A partir d'aquí es tracta d'una carretera estreta i al cap de poc apareix un senyal de prohibició de circular. Ens informen que està permès als “velós”. Comença una autèntica “route forestière”, envoltats d'arbres, més estreta encara, uns 3 km durs fins al 15% i amb petits trams de descans.

Cap a dalt el panorama s'aclareix una mica, clapes de neu, rouredes i fagedes i coronem l'Oppidum Bibracte.

I acabem d'entendre tot plegat: hi han dues rutes per pujar al Beauvray però tenen un únic sentit de circulació. Si haguéssim seguit per on anàvem inicialment haguérem pujat per la direcció correcta però la cara de més duresa que recomana el Big és en contra direcció per als cotxes i per aquest motiu no està indicat el trencall. I pujant per la direcció correcta el pendent és molt més suau i, lògicament, el trajecte una mica més llarg. La propera vegada ho arreglarem....

Havent deixat el parc natural el paisatge continua com un jardí, boscos i prats, pobles petits. Localitzem Montenoison i Marciges. Un fred que pela, 1 grau damunt la bici. D'aquí arranca una petita pujada a la Butte de Montenoison, una ermita a sobre del poble del mateix nom. Tant sols 2 km cara amunt, això sí, arribem a veure el 20%, un gavarrot punxegut i amb poca història. Sort que la baixada és curta...

 

Continuem cap al nord i cap a l'est, ara a la conques del Sena i del Marne. Mica en mica els prats i els boscos han deixat pas als sembrats i extenses planures però hem travessat tota la Borgonya sense veure una sola vinya. Finalment, passant per Tonerre, a prop d'Auxerre veiem les úniques vinyes de la regió, bastant sorprenent.

Fem nit a Verdun, ciutat escenari de la I Gran Guerra, multitud de batalles per aquests verals. Monuments de record,

 

Diversos cementiris

 

centre d'estudis de la pau

 

un tros del mur de Berlin

 

som a la vora del Mosa, Maas o Meuse, considerat el riu més antic del món segons la Wiquipèdia, ja mirant cap el mar del Nord.

 

Molt al nord de França, tocant la frontera belga, localitzem Margut i allà el trencall d'una carretera que ens ha de dur a dalt l'ermita del Mont Saint Walfroy. Poca cosa, poc més d'un parell de km progressivament més inclinats que comencen suaus, passen als dos dígits i espeteguen finalment al 18% per una estreta carretera.

A dalt una ermita moderna, algun oratori, una bona explanada i bona vista a les terres planes de la vall.

 

Passem la ratlla dels belgues i cap al petit poblet de Petigny. El temps està amenaçant pluja i no hi ha temps per perdre. Dos km més cara amunt per pujar al pantà del Ry Rome. Bona carretera, bona vista i visitants il·lustres

 

El pendent no és excessiu, màximes del 12%. A dalt, ni rastre de l'embassament, sembla que s'ha de baixar cap a l'altra banda per veure la presa, no hi ha temps per perdre i ho deixem per un altre dia ...que nosaltres veníem per la pujada. Una pujada insulsa sense massa mèrit aparent, poca categoria per ser a la gran llista, un petit tribut als ciclistes belgues que van ser els inventors del joc ja fa uns quants anys.

 

Localitzar el minúscul lloc de Forneu St. Michel ja té el seu mèrit i trobar la pista asfaltada que puja al Cheval de Bois millora la nota. I escalar les duríssimes rampes que venen a continuació ja va per cum laude.

3 km per remuntar 230 m de cota, amb punta màxima del 20% i unes rampes prou rectilínies que et plantegen si seràs capaç de pujar-t'ho. I és que som al mig del bosc, al massís de les Ardenes, prop de Bastogne, territori Lieja-Bastogne-Lieja, a prop del gran mur de la Redoute, aquí ja es respiren les grans, dures i curtes cotes d'aquesta gran clàssica (Côte Rosier, les Hezalles), ni més ni menys que la Doyenne, la Degana de les clàssiques.

 

I per rematar la jornada una petita i duríssima cota a Bévercé, a tocar de Malmedy, la Ferme Libert, 1,2 km per remuntar 154 m de desnivell, una cabronada al 12% de mitjana i un 19% de màxima, un “pepino” explosiu.

 

A dalt, inici d’un pista de descens per a btt

 

Ens queda un Big per pujar a Bèlgica, la Signal de Botrange que amb els 694 m d'altitud és el més alt del país i probablement també la carretera asfaltada més alta. Són 14 km de pujada des de Malmedy i ho fem per la banda de Bévercé. Una pujada molt civilitzada al 4/6%, entretinguda i revirada en la primera part. La part superior té menys pendent, força rectilínia i avorrida i com a cosa positiva un molt correcte carril bici a banda i banda.

 

La temperatura no ajuda fondre-la i la neu encara perdura al cim. Un pobre grau de temperatura. A dalt un edifici de serveis i una torre antiga que deuria ser de comunicacions.

 

Baixem per l'altra cantó també direcció a Malmedy. Per sort baixa poc i hi ha alguna contrapendent i així no ens pelem tant de fred com era de preveure. A més, trobem un nou coll per a la col·lecció

 

No massa lluny, a Eupen, una mica més al nord, arrenca el segon Big de la jornada en direcció cap a Llevant. I la particularitat d'aquesta pujada és que es puja per Bèlgica però el cim, per pocs metres, cau dins terres alemanyes. Però no té cap altra interès, amb unes rectes llarguíssimes, poc pendent i, a sobre, 4 km de carretera en mal estat, tota esquerdada, sotragades i forats. Una altra fita que no té cap interès per ser a la llista de les més grans.

 

Per sort, trobem un nou coll poc abans de la fita prevista.

Passem a Holanda i a prop d’un molí veiem una gran botiga de bicis i aprofitem per comprar una manxa

 

A prop de Nijmegen hi ha un petit gavarrot, l'Oude Holleweg, un quilometret amb pujada al poblet de Beek que remunta 75 m de desnivell. Un camí asfaltat estret i de direcció única que observem com els ciclistes locals l’empren per fer sèries de pujades.

Nosaltres en tenim prou amb una volta i tornem per un bonic carril bici.

 

O sigui que el dia 22 de març hem pujat 3 Bigs a 3 països diferents, un a Bèlgica, un a Alemanya i un a Holanda, no crec que es repeteixi cap altre cop una cosa similar...

És evident que als Països Baixos no tenen muntanyes ni altes ni baixes i, per contra, els entusiasma el ciclisme i pujar muntanyes en bicicleta. I per tant, han de sortir a les llistes del Big encara que sigui amb pujadetes de menor categoria. I llavors busquen llocs interessants paisatgísticament o llocs on no està permesa la circulació de cotxes. Una cosa així és el que han fet amb la pujada de l'Italiaanse Weg, una cota d'un km amb un desnivell que no arriba al 5% i costa comprovar que el pic de màxim pendent és del 9% com anuncien les taules de l'organització.

Però el paratge val la pena, una fageda creuada per un camí de rajoles de canto que zigzagueja per assolir el punt més alt de la colina. Ben trobat! I també és de direcció única amb baixada per carrers convencionals amb poc trànsit cosa que els permet fer voltes en forma d'entrenament.

A més, per arribar-hi des del centre d'Arnhem ens hem valgut d'un bon carril bici, en alguns moments a la vora del riu, perfecte!

 

I l'organització ciclista d'Arnhem va per nota. El centre del poble és una moderníssima estació de tren que també ho és de busos, troleibusos i ...bicicletes. Un pàrquing de bicis súper modern i guardat, amb control d'entrada i sortida de les màquines mitjançant targeta a la mateixa porta i, per si no en hi ha prou, un taller de bicis contigu al pàrquing, una passada!

 

La pujada al Posbank no és gaire lluny d'Arnhem, a Rheden. El caminet de pujada no és tan mono com l'anterior però també val la pena doncs està en un entorn ben natural, el National Park Veluwezoom. Una pujadeta coronada per un mirador,

 

planejada per dalt la colina i baixada per un altra cantó. També hi hem vist ciclistes fent-hi tombs, voltes d'uns 8 km..., estaria bé tenir un circuitet així a la vora de casa, no?

Entrem a Alemanya, situem el poble de Waxweiler per pujar al veí de Krautscheid sota una fina pluja, una cota sense cap mena d'importància ni d’interès, res a comentar.

 

Petita parada a Waxweiler

A  la veïna Luxemburg localitzem Clervaux per fer-nos la Côte de Munshausen. Una ruta perdedora amb diversos trencalls i canvis de carretera. Un km al 10% amb punta del 15 és el fet més remarcable. L’enunciat percentatge mitjà del 2,8% és totalment enganyós doncs hi ha una forta baixada intermèdia. El punt més alt es troba passat Munshausen, poc abans d'arribar al poble de Marnach.

 

Un dipòsit amagat dalt al cim.

 

Resulta interessant pujar a Berdorf des d'Echternach doncs travesses el paratge natural de la Gorge du Loup, un pas estret entre unes bones penyes. El poble de dalt ben poca cosa.

 

I des del mateix Echterbach hem comés l'error de pujar a Altrier op der Schanz, una carretera general molt transitada, sense banda lateral la major part del trajecte, grans rectes, un bon avorriment i risc excessiu durant 11 km d'ascensió.

 

Sortint de Moersdorft sota l’aigua per pujar a les Eoliennes de Pafebierg les rampes més dures són dins el poble tot sortint cap a Ponent.

Després la ruta s'endinsa dins el bosc traçant amples llaçades, segueix un extens replà travessant un altre poblet, torna un altre bosquet i s'agafa un trencall a l'esquerra per assolir els anunciats molins al cim de la colina.

Una pujada amable, variada, sense extremituds però entorpida per una persistent pluja luxemburguesa.

 

No gaire lluny però a la banda alemanya sortim d'Alsweiler mitjançant una suau pujada fins Tholey. A partir d'aquí la cosa canvia i s'endureix considerablement amb dures rampes de dos dígits que culminen en la darrera arribant al 14%.

A dalt una torre i un memorial, tot passat per una fina pluja i una magra visibilitat.

 

L'ascensió al Grand Wintersberg, un dels punts culminants del Parc Natural Regional dels Vosges, partint de Niederbronn-les-Bains, té uns 7,8 km de llargada i els 7 primers són com ara les Ventoses, pendents prou regulars al voltant del 6%, tot i que el decorat és radicalment diferent enmig d’un magnífic bosc hivernal de roures i faigs.

 

Però la cosa canvia bruscament al trobar la carretera que puja pel vessant nord al Coll de la Liese, 530 m.

 

Coll de la Liese

Queda mig km fins al cim a una mitjana del 15% i un pic del 19.

Rampa dura de veritat que ens porta a la torre de guaita del cim, una fenomenal construcció amb un parell de plaques commemoratives i accessible pel seu interior mitjançant una estreta escala de cargol.

 

Des d'Schirmeck, un poble de pedra vermella a l’Alsàcia francesa,

 

hem pujat al Col du Donon que té la particularitat de ser l'únic Big pujat en aquest periple que duu nom de coll, tots els altres han estat cims, buttes, molins, etc. I el coll en si té poca història, inici molt suau i després uns pujada prou regular entre el 6 i 8%, sense extremituds.

 

A partir del coll, al voltant de "le Donon", el paisatge prometia (amb el coet de l’objectiu la lluna a la vista) però no hi havia temps disponible i hem hagut de girar cua cap avall.

 

Des del mateix poble s'inicia l'escalada al Champ du Feu, llur contingut ignoràvem. Al programa, 22 km de pujada per remuntar uns 900 m de desnivell fins gairebé la cota 1100, mitjana anunciada del 4% i sense desnivells màxims remarcables. A la pràctica, 2 km inicials suaus seguits d'uns 10 km intensos, regulars al 6/8% amb puntes de l'11%. Diverses sorpreses. Quan portem unes 8 fites, un cartell anuncia "cambres de gas" i un barracó estil nazi al costat.

 

Després, un km més amunt, s'anuncia "Le Struthof" amb clara pinta de memorial i escadusserament veiem des de la carretera unes rengles de barracons grisos del mateix estil que l'anterior. Resulta que es tracta d'un antic camp de concentració amb les corresponents cambres d'extermini.

I , encara més amunt , un rètol assenyala on hi havia la pedrera on els presos treballaven forçadament.

I quan portem uns 12 km de pujada continuada som  ja gairebé a la cota de destí i encara falten 10 km de ruta. A ma dreta es veu una gran torre a l'extrem de la carena, molt lluny però a altitud similar i el croquis del gps ho aclareix cal anar carenant en continus tobogans fins la torre.

Entre  mig grans extensions de neu, som a una estació d'esquí de fons i veiem alguns aficionats practicant el tema. Finalment assolim la torre que sembla un vell dipòsit d'aigua i serveix per assenyalar el punt més alt de la ruta. També és la vegada que arribem a més altitud en aquest viatge, 1.099 m, únic lloc en que superem el miler.

S'ha acabat.

“Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.”


Publicado por FredericRafols @ 21:05  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios