dimecres, 04 de Maig de 2016

24 hores fent tombs a Montmeló

Les coses es poden fer amb molta preparació o amb una certa improvisació. Si ho prepares amb cura gairebé t’obligues a uns bons resultats i la manca d’èxit final pot ser més difícil d’acceptar. Si improvises, pràcticament estàs perdonat per qualsevol imprevist que es presenti o per un resultat poc satisfactori i, si surt bé, pots considerar que l’èxit és més notable (... i si ho arribo a preparar bé!?).

I aquest cop a tocat una certa improvisació. Ens assabentem un mes abans de que fan una prova de 24 hores al  Circuit de Montmeló, 24 hores Madform Bicircuit, i mentre ponderem si ens hi aboquem o no comencem a carregar quilòmetres, 3 setmanes de càrrega i la darrera de bon descans. Uns 600 km entre els dos sempre els farem, en ridícul no quedarem... 15 dies abans formalitzem la inscripció. Sembla que cada any per aquestes dates tocar fer alguna cosa de 300 km rodant.

Nuria Escuer & Frederic Ràfols a les 24 Hores Montmeló from CICLISMO NINJA canal de VIDEO on Vimeo.

Rodar, rodar i rodar..., per una vegada a la vida sense trànsit, sense cotxes, sense carrils d'incorporació, sense passos de vianants, sense rodones, sense semàfors... Es tracta d’aconseguir pedalar sense esforç, sense dispensar energia, com qui camina. Una persona sana amb una vida mínimament activa és capaç d’estar tot un dia caminant ja sigui fent una excursió o fent el turista. En bici es tracta d’aprendre a fer el mateix, llàstima que a les carreteres i als circuits hi ha pujades...

Preparem la logística per passar la nit, ponderem si llogar una autocaravana, que ens deixin una carpa o un matalàs inflable per posar a dins el cotxe... De fet en cap moment hem de ser dos, sempre un ha d’estar rodant, simplificació de recursos: matalàs a terra, una taula i una cadira de càmping per menjar i ja ens espavilarem.

Arribem al Circuit amb antelació suficient i ens adjudiquen un box doncs hi ha poca gent apuntada. Toca el Shell, el número 16, com si fóssim un McLaren qualsevol...

 

El matalàs i la tauleta hi fan una mica el ridícul en el gran espai que compartirem amb una altra parella de La Garriga que sí han llogat una autocaravana que tenen aparcada just al darrera.

El box dels veïns del 15 que han resultat els guanyadors absoluts

La nostra paradeta

Som poca gent apuntada a la cursa, és el primer any que la fan i no es pot dir que hagin sabut publicitar-la amb èxit. Curiosament, tots els equips són de marques comercials o similars, no hi ha equips convencionals de pobles o barris de la gran ciutat. La UC Vilanova sembla l’únic representant tradicional. Entre els apuntats, en Julian Sanz, un dels reis de l’ultra fons, entre altres bestieses a completat més d’un cop la Race Across Amèrica, travessar els Estats Units de costa a costa. També hi reconec en Javi Costas, un precoç prejubilat asturià que va ser el primer en completar tots els Cima’s (les grans pujades) de la península, que precisament integra l’altra parella mixta inscrita a la prova.

La sortida és a peu, estil Le Mans

Queden moltes hores per davant...

Comencem amb tandes de 2 hores cadascú, durant la nit passarem a uns 100 minuts, equivalents de 10 voltes, i durant el matí farem primer 8 voltes i acabarem amb 6 voltes cadascú, ja una mica més d’una hora.

La cosa comença a les 12 del migdia del dissabte i ha de durar fins les 12 de l’endemà. El primer relleu és matador i aviat observem una dualitat que fa més difícil l’empresa. Per una banda, per als equips individuals o parelles com nosaltres la cursa és una prova de fons o ultra fons per als individuals. Per altra, els equips de 4, 6 o 8 membres que feien torns d’una hora com a màxim i amb major temps de descans (3, 5 o 7 hores respectivament), la cursa és pràcticament de velocitat, no cal guardar i es va al màxim.

Els veïns fins i tot feien una mica de rodet abans d'iniciar el seu torn

Aquests aquips anaven molt ràpid i et destrossaven si els volies seguir, així faig la volta ràpida, la cinquena, amb 7’48”, a 38 per hora, una barbaritat per una prova tant llarga. Me n’adono aviat de que vaig massa ràpid però la velocitat i seguir rodes tots sabem que enganxa i faig les dues primeres tandes de dues hores a més de 30 per hora cosa que, lògicament, pagaré desprès. I és que l’alternativa a seguir un grup i anar passant és circular en solitari doncs és molt difícil coincidir amb algú altre en la immensitat del Circuit. Només 25 equips acaben la cursa cosa que implica que només hi ha 25 ciclistes com a màxim en els 4,7 km de llargada de les voltes.

Primer en grup

A cua de grup

I ja sol

La comunicació amb la parella pels relleus, a crits o per signes

I el Circuit no és pas pla, a cada volta hi ha 3 pujades, una primera suau i llarga de quasi un quilòmetre, la segona que és la forta, uns 400 m al 5-6%, i una tercera també suau. Totalitza un desnivell d’uns 60 m per volta. Al fer un total de 72 voltes vol dir que acumules un desnivell positiu de més de 4.300 m, no és una exageració doncs es pugen en molts km però quan ja portes més de 200 km a les cames fan molta pupa, al menys a mi.

El pitjor ha estat la nit i el fred de la matinada, el termòmetre ha baixat fins els 2 graus, però per sort no ha plogut. Havien anunciat pluges al vespre o nit, passava un petit front, però la fina pluja del dissabte a primera hora ha parat poc abans de començar la cursa. Als primers tombs l’asfalt era moll i això ha fet que alguna corba l’agafés amb molta precaució. De fet, no sé si l’hi he agafat mania o que baixo fatal però el cas és que la única corba un pèl difícil del Circuit, la dita corba Seat, a esquerra, prolongada i en baixada, no l’he sabut agafar bé en tot el dia i les poques ocasions que l’he passada en grup he perdut roda i m’ha tocat recuperar.

Mica en mica es van restant les hores...

Durant la nit diria que hi havia menys equips en pista, no hi havia manera de trobar ningú, la immensitat de l’asfalt, la seva negritud, el tènue resplendor dels focus alts i llunyans del Circuit, la precarietat de la meva llum, tot plegat ha ajudat a crear una atmosfera lúgubre, com a malenconiosa, que feia pesat, fatigant i lent passar voltes i quilòmetres. La nit, ...records de vells poetes i cantants, “Quant la nit és un vell armari...”, “I tu i jo, impotents front a la nit...”, “La nit és llarga, la nit, tots la portem al cor”. Per sort, l’albada ha estat generosa, glaçada però esplèndida, solejada, sense un núvol, descobrint la propera i gegantina silueta del Montseny i el Turó de l’Home que els núvols ens havien amagat la tarda anterior.

La companyia de l’Oriol i l’Anna Bello i el seu company han ajudat a passar la nit. L’Anna ha captat un dels relleus amb el pas del testimoni.

Semblava impossible però al final ha aparegut la desitjada bandera a quadres

En total hem fet 138 voltes, 652 km teòrics d’acord amb els 4.727 metres de corda de cadascuna. Segons l’organització n’hem fet 642, no sé com ho compten però és evident que la calçada és molt ampla i es talla força. El meu compta quilòmetres diu que en vaig fer 333 a 27,8 per hora i el de la Núria es va parar cap a allà a les 9 del matí del diumenge o sigui que no sabem exactament quan vam fer. Calculo que d’aquests 333 km no n’hauré fet en grup més de 50, o sigui que en solitari n’han caigut un mínim de 280, una matada. Els 642 km que ens donen signifiquen una mitjana de 26,75 per hora que tenint en compte que tot el pit lane s’havia de fer per sota de 20 per hora per raons de seguretat ve a dir que vam anar a uns 27 de velocitat de creuer. Mai menys...

I, en definitiva, vam quedar el 16 de la general i primers d’equips mixtes que només érem dos. En Julian Sanz, que ho feia individualment, va quedar just davant nostre amb una volta més. Els primers ens van agafar 39 voltes d’avantatge i nosaltres els vam treure 10 a l’altra parella. La parella masculina que va guanyar ens va treure 19 voltes i era la que compartia el box amb nosaltres.

I al final vam pujar al podi del Circuit cosa que també fa gràcia.


Publicado por FredericRafols @ 12:44  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios