dimecres, 29 de Juny de 2016

2016.- Pel Jura, al nord dels Alps

 

La Serralada del Jura, situada immediatament al nord dels Alps entre França, Suïssa i Alemanya, segons diuen els entesos es va formar en època juràssica, tal i com el seu nom indica. O sigui que tenim previst passejar-nos uns dies per l’autèntic parc juràssic, pujant i baixant per la banda francesa i suïssa de la serralada. Uns dies en que no veurem els ocres de la terra, només el verd dels prats, boscos i sembrats.

El Jura és un massís d’altituds modestes que sovint es confon amb els Alps i que conté importants pujades del món de la bicicleta com ara el Mont Tendre, Chasseral, Grand Taureau, la Barillette, el col de la Faucille o el Mont d’Or i algunes que erròniament es consideren dels Alps com ara el Grand Colombier (1498 m), probablement la més coneguda de totes i que, junt amb la Faucille, ja vam assaltar fa uns anys.

 

Els 593 m d'altitud del Signal du Curion s'assoleixen amb uns 4 km de ruta des del centre de Ceyzeriat. Te alguna rampa dureta però no es cap cosa de l'altre món, màximes puntuals del 10 o 12%, una pujada civilitzada entre prats i boscos per culminar dalt l'antena que deu donar senyal al territori. Cap cosa que mereixi consideracions especials.

La pujada al dit Cirque des Avalanches des de Champfromier és una altra cosa. Quatre km duríssims que d'inici es posa al voltant del 10% i continua persistentment entre el 12 i el 17% molta estona per un traçat massa rectilini, per sort ombrejat, i amb el ferm mullat. 

I això dura els dos primers quilòmetres els dos segons són més torçats i així no veus el que t'espera que continua amb els dos dígits però no tan exagerat i més irregular. 4 km justos i culmina una pujada de molta categoria, d'aquelles en que sempre falta ferro.

Al cim vam continuar una mica per la pista

 A dalt, pilots de bicis per gent que fa la baixada, bogeries cadascú les seves...

 

La pujada a Haut Crêt des de Saint Claude té 16 km de llargada i es remunten 780 m. Sortint del centre del poble, la part més dura són els 5 o 6 primers en que es circula amb pendents per damunt la mitjana però sense estridències, només puntualment s'arriba al 10% i això, venint com venim de les Avalanches, no deix de ser peccata minuta. El problema, no menor, és que el termòmetre puja a 42 graus i s'obstina a no baixar malgrat anem guanyant altitud, sufocant.

Una petita atracció a mig viatge

Fa unes setmanes vaig trencar un radi del darrera de la Wilier vermella, era el primer cop en els 12 o 15 anys que té la bici. Roda Neutron de Campagnolo ja vella , 9 corones, amb uns radis particulars que el Víctor havia canviat en poques ocasions i que havia de demanar que els hi portessin. Una setmana arreglar la bici però després va anar bé.

Doncs a poc més de mitja pujada a l'Haut Crêt, badavam! radi del darrera a prendre pel sac. Buf! Afluixa el freno i avall amb cura. Al poble preguntem si hi ha botiga de bicis, sí, a 4 km en una zona comercial. Fa mala pinta, serà una botiga moderna i poc sabran de coses velles... Hi anem, parlem amb el mecànic, intento explicar-li les dificultats de la vella roda, del pinyó de 9, em mira i diu que el problema serà veure si té el radi o no. El mesura, el té, el canvia en 10 minuts i després centra la roda a la perfecció, un euro de radi i 10 de feina, total 20 minuts i al carrer amb roda arreglada. Per dir que els francesos estan acabats...

Agafem el cotxe i tornem on ho havíem deixat... i la segona meitat és bastant més suau, s'obre la vall i l'escalada es converteix mica en mica en un passeig ben amable. Es corona sense més impediment a Haut Crêt tot i que la carretera, més endavant, continua pujant una mica més.

 

A l'altra banda de la serralada som a Suïssa, al cantó de Vaud, capital Lausana.

La pujada a la Barillette des de Gingins és una pujada de categoria. Té uns 12,7 km a una mitjana del 7,7% però els grans desnivells s'acumulen en la primera meitat de l'ascensió amb moltes estones entre el 10 i el 12%. Per sort a les 8 del matí hem trobat bones ombres i el bosc ens ha resguardat de mals pitjors. 

La segona part és força més suportable amb alguns descansos i estones amb pendents suaus.

Hi ha indicatius pels ciclistes

 

En total es remunten gairebé 1000 m de desnivell i des de dalt es contempla una gran panoràmica del llac Léman amb els Alps de teló de fons.

 

Baixem per una altra carretera i per baix enllacem altre cop amb Gingins

per arrencar cap al proper coll de la Givrine, cim molt proper a l'anterior i pràcticament fronterer amb França. Aquest el fa massa transitat per multitud de cotxes encara que, sortosament, no per camions. Bona carretera, no massa ampla sobre tot en el tram final i poca història de la pujada en si. Parada per recuperar...

 

També puja més la primera part que no pas la segona, particularment el tram final en que la via del tren avança en paral·lel a la carretera i el pendent amb prou feines supera el 3%.

A mitja baixada hi ha un petit mirador sobre el Léman, atractiu per als que venen de l'altra cantó de la ratlla.

En fi, una pujada amb poca història.

 La tercera del dia serà la pujada al col du Marchairuz, 19 km des d'Aubonne per salvar també gairebé 1000 m. en aquest cas es comença suau i la cosa s'anima a partir de Gimel en que es faran habituals el 7 i 8% arribant puntualment fins el 10% i intercalant-se també algun petit descans.

Però el tercer de la jornada sempre pica i el fet de ser primera hora de la tarda amb el termòmetre a 36/37 graus fa que l'home de la maça s'acosti perillosament i estigui a punt de descarregar-nos-la.

Però no hi havia més remei que condensar una mica la jornada si volíem disposar de temps a la tarda per visitar el Museu Olímpic a Lausana, tot un compendi de records de les diferents fites olímpiques i dels seus principals protagonistes.

Al Museu algunes figures mereixen una menció especial i particular,

El finès Paavo Nurmi

El txec Emile Zátopek, la Locomotora Humana

L’esport del ciclisme

Compendi “Citius, Altius, Fortius”, Coubertin i flama olímpica

Coubertin, “Le feu olympique eclaire le monde”

La porta d’entrada amb el saltòmetre situat al record del món de Javier Sotomayor, 2 m 43 cm, impressionant quan hi ets a sota

La torxa de Barcelona-92

 Barcelona al costat de Sarajevo

 

I a Lausana estrenem l'experiència de compartir pis mitjançant AirBnb, cosa que repetirem l'endemà a Neuchâtel. Sembla que té avantatges (resulta més barat, no excessivament) però també inconvenients (la recepció no està sempre oberta i has de quedar amb el propietari, comparteixes els serveis amb altres persones, no hi ha tele a l'habitació...) i, en aquest cas, t'adones que a la pròspera Suïssa hi ha gent que no té més remei que llogar una habitació d'un pis minúscul per tirar endavant. Perquè ha quedat clar que el que diu cada propietari a l'anunci de que els encanta conèixer gent i altres floretes resulta ser una mera propaganda. I la reserva queda pagada quan la formalitzes, no tinc clar que es pugui anul·lar ni amb quina antelació mínima. 

El Mont Tendre és una solemne escalada que parteix de Montricher, 10 km a una mitjana del 9% dona una primera idea de la magnitud de la tragèdia que ens espera. Però, com acostuma a ser habitual, el pendent està mal repartit i els primers 6 km són terribles, sense cap descans, sempre per damunt del 10 només entrar al bosc, sovint al 12 i fins el 14.

A poc més de la meitat s'intercala algun petit descans que es va repetint fins coronar i cosa que no implica que quan puja ho torni a fer amb ganes. Aquesta segona part, amb el paisatge més obert, l'alternança de boscos i prats i la vista dels cims propers, resulta força més entretinguda.

A dalt es gaudeix d'un superb paisatge d'alta muntanya, som a 1615 m.

 

El coll de l'Aguillon és fronterer entra Suïssa i França però a l'altiplà del cim no saps ni quant ets dalt el coll ni si ets a un país o a un altre, cap senyal dona fe de la localització.

La pujada és molt llarga si surts planejant des d'Ybernon les Bains i ens hem estalviat un tram entre mig dels sembrats, el vent del pla tampoc convidava massa a res.Tot i així, el tram abans de Baumes era de gran bellesa i plasticitat. A Baumes comença la pujada de veritat ja dins mateix del poble. 

D'inici, la cavalcada està amenitzada pel fort brogit del riu que baixa amb força, després per les petites cascades contigües a la carretera,

pel bosc que ens envolta i submergeix i, de nou, pel fort pendent dels aproximadament 5 km a partir del poble. Pensàvem que seria cosa més suau i ha resultat ser una altra paret continuada al 10/12% fins arribar als prats on mitjançant trams més suportables hem assolit el dit altiplà, contemplat la bellesa dels cims i l'entorn i coronat el coll.

 

El Col de la Vue des Alpes des de Neuchâtel és pesat, pastós i fins i tot perdedor en algun moment seguint la via de servei al costat de l'autopista (de baixada no vam tenir altre remei que posar-nos contra direccióGui?o, pocs mèrits té per ser a la llista del Big. Segurament la vista dels Alps des del cim deu ser magnífica però avui estava núvol i ni tan sols hem vist cap silueta. I poca cosa més, grans rectes, carretera massa ampla, sovint de 3 carrils, una baixada intermèdia d'uns 800 m que enganya la mitjana del pendent i un hotel i instal·lacions d'hivern al capdamunt. Els 5/6 darrers km a una mitjana del 7/8%.

 

Algunes vistes de Neuchâtel, capital del cantó del mateix nom.

La pujada a Le Chasseral des de Saint Imier és de les que fan afició: llarga, dura, escènica, alta muntanya. La ruta té diverses fases. Comença amb duresa i bona carretera només passar el pont sota la via al sortir del poble i fins coronar el Col de Pontins a la cota 1111 m.

 

Petits descansos fins agafar la carretera de muntanya que passa per una petita instal·lació d’esports d’hivern i aviat comença una dura pujada d’uns 3 km ininterromputs bordejant el 10% i màximes del 12. Després una petita baixada per desmillorar el pendent mitjà

 

Tornem a pujar fins coronar el coll del Chasseral, accessible també pel vessant sud,

 

I el tram final cap a l’antena, amb Objectiu la Lluna

 

A dalt, bones vistes de la plana, ben aprofitada

Des del mateix Saint Imier pujar al Mont Soleil és una curta i exigent ascensió d’uns 4 km amb una llarguíssima recta central de gairebé 2,5 km al 10/12% que la fan molt pesada, avorrida i molt poc interessant des del punt de vista cicloturístic. 

En algun moment s'obre una finestra entre la vegetació

Es corona en una instal·lació d’energia solar.

 

Bastant més interessant resulta Le Noirmont. Primer perquè es surt de dalt i primer es baixa, després perquè es tracta d’una carretera de muntanya, de llenyataires, estreta i d’entorn bastant salvatge

per trobar el llit del riu Doubs, tributari del Saône i el Roïna, i que marca la frontera amb França. Un Pont i cap senyal del canvi d’estat.

O sigui que primer baixem, contemplem el riu

i tornem a pujar.

 

Igual passa pocs km més al nord-est a Montfaucon. Primer baixem

 

Contemplem el Doubs a Soubey

 

I amunt altre cop.

L’endemà tornem a ser a França, a Pontarlier. Pujada al Grand Taureau, una muntanya a prop del poble, amb records d’antigues batalles, zona fronterera... Una pujada amable, sense estridències.

De camí trobem una instal·lació d’hivern, una antiga caserna,

 

un memorial militar

 

i un cartell de prohibició que no ens afecta.

Finalment, coronem quasi al cim de la muntanya

 

I avall

No gaire lluny, des de Metabief ataquem les inclinades rampes del Mont Morond, una petita instal·lació d’esquí i descens amb bicicleta de muntanya, gairebé 5 km al 10% amb un petit descans intermedi que desfigura la mitja.

 

A dalt es contempla la roca a la que pujarem a continuació. Alguns s'ho prenen amb calma...

Tornem a Metabief

Sense baixar de la bici enllacem cap a Longevilles per ascendir al Mont d’Or. També una pujada duríssima, gairebé sempre al voltant del 10%. Un petit descans a la part superior 

 

i comença una rampa impressionant de just un km per remuntar 146m de desnivell, amb punta de fins el 21%, una passada que recorda la Cueña les Cabres de l'Angliru.

Però arribem dalt i clouem així el periple juràsic.

Pocs dies abans d’emprendre el ràpid viatge l’organització de la Nit de l’Esport vilanovina comunica que la Núria és mereixedora del Premi Adarró, homenatge a aquelles persones de Vilanova i la Geltrú, que han estat un referent per l’esport vilanoví i que han treballat d’una forma altruista pels valors que transmet l’esport.” Els seus mèrits citats a l’acte:  Núria Escuer (Vilanova, 1956) va ser la primera regidora d'esports de la democràcia l'any 1979 i sota la seva direcció es va celebrar la primera Cursa Popular de Vilanova el mateix 1979. També hi va participar corrent junt amb d'altres regidors del consistori. La Núria ha dedicat tota la seva vida a la pràctica de l'esport federat primer a l'atletisme i posteriorment al ciclisme. També ha participat en proves d'esquí alpí, de fons i triatlons blanques. L'any 1983 va participar a la final del Campionat d'Espanya de Cross per equips representant el PPCD Vilanova. L'any 1980 va resultar guanyadora de la cursa dels turistes celebrada a Moscou coincidint amb els Jocs Olímpics a la ciutat.  El 1992 va ser designada portadora de la torxa olímpica en nom de l'Ajuntament al passar per la ciutat. Ha participat en nombroses mitges i maratons quedant 5ena a la Marató de Lisboa l'any 1998. En el camp del ciclisme ha participat a la major part de grans fites cicloturistes europees (Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Noruega), resultant guanyadora en la seva categoria d'edat a la prestigiosa Quebrantahuesos l'any 2007. Ha participat també en proves de llarga distància non-stop de 500 i 600 km. Però on més ha destacat ha estat en el ciclisme de carretera per les grans serralades del món havent tombat per 50 països dels cinc continents i havent escalat els principals colls dels Pirineus, Alps, Alps Japonesos, Alps Neozelandesos, Dolomites, Apenins, Andes, Himàlaia, Rocalloses, Carpats, Cantàbrica, Ibèrica, Sierra Nevada, Balcans, Grampians, Tatras o Atlas. A prop d'acomplir 60 anys, la Núria continua entrenant 4 cops a la setmana i recentment el passat 1 de maig va guanyar les 24 Hores Ciclistes Madform de Montmeló en la categoria de parelles mixtes completant el conjunt de la parella un total de 642 km en 24 hores. 

Convocatòria, entrega de premi i discurset d'agraiment

I també hi ha temps per a la festa i el lluiment

 

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

 

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

 

                          Miquel Costa i Llobera


Publicado por FredericRafols @ 11:24  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios