dimarts, 16 de Agost de 2016

2016.- Gàvia, Solden, Sormano, els Alps tirolesos.

Pel peu del Passo di Melongo, a la Riviera italiana, poc abans de Savona i Gènova, hi havíem passat diverses vegades però sempre de tornada quan ja anàvem saturats de colls i bicicletes o sigui que mai no ens havíem decidit a atacar-lo. I ara ha tocat com a primer de la sèrie. Sortim de Finale Ligure i ‘nar-hi-‘nant...

Són 16 km al 6/8%, màxim al 9 i d'aquí no passem. Uns 1000 m de desnivell fins coronar als 1019 “sul mare". Bastant trànsit fins el trencall cap a l'autopista i el primer poble, després tranquil·litat. Tot tombs, sense rectes, bastants ombres i quan portem més de 10 km comencem a divisar el que serà el coll.

 

Una estructura singular, una antiga fortificació de defensa travessada per la mateixa carretera que corona el pas entre valls. Alguna foto i avall que ja hi ha gana.

Finale Ligure i el seu Finalborgo també mereix una visita...

 

El passo del Vivione és una altra història... Pràcticament 20 km d'escalada per remuntar més de 1300 m, poca broma, números molt similars al Gàvia que vindrà a continuació però amb menor altitud. Pendent irregular amb petits descansos, molts trams de mala carretera amb bonys i mal asfalt i, sobretot, trams estretíssims i sense baranes, cap gràcia quan et creues amb un cotxe, sort que en passen pocs, més motos que cotxes...

La irregularitat del pendent es nota en els primers 2/3 de la ruta, al darrer terç es tracta de recuperar el que no s'ha pujat abans i molt sovint vas al 10% i fins al 12. La mitjana del 6,7% resulta poc significativa i l'enyores en aquest tram final, sort que el darrer mig km aplana. Moltes ombres durant la major part de l'ascensió i només avancem a cel obert quan a manca d'uns 3 km per coronar distingim la silueta del coll.

Per la baixada cal molta precaució i prudència.

 

El gran Passo di Gàvia per la cara sud des de Ponte di Legno

és una immensa pujada de 18 km al 7,5 de mitjana i també menys inclinada en la part inicial, uns 7 km per bona carretera que a partir d'aquí s'estreny durant llargs trams com en l'anterior Vivione, també perillós, amb escassetat de proteccions i amb un trànsit superior, sobretot moltes motos, i pendents també superiors que arriben al 15 i 16% i fan d'aquest coll, junt amb la seva història llegendària pel pas del Giro, un dels cims més desitjats pels cicloturistes.

A part de que està molt núvol i el sol ni l'ensumem a la primera part s'avança força estona protegits per l'ombra del bosc que travessem. Això s'acaba abans de travessar la cota dels 2000 m d'altitud, desapareixen els arbres i comencen els prats. En tot el que portem de pujada no hem vist els cims, sempre coberts, i passat un petit mirador cap a la cota 2150 m la boira baixa de cop i ho tapa tot, no s'hi guipa res. Pinta malament: poca visibilitat, timbes ara a una banda ara l'altra, poques ganes de jugar-se el físic encara més del que és habitual. Mitja volta i avall, demà ja veurem que passa...

I l'endemà a les 7 el dia es lleva net i clar, un sol espaterrant sense cap núvol. Agafem el cotxe i el deixem al mirador on vam deixar la feina a mitges, queden uns 6/7 km pel cim.

Aviat arribem al túnel, connectem els llums i cap dins. Són 500 m, el pis està en bon estat i no passa cap cotxe mentre el travessem. Curiosament, desprès al baixar veiem que hi han un reflectors o petits centelleigs que il·luminen, sorpresa, al pujar no es veia res...

El túnel es pot passar també per fora, per l'antiga carretera de terra però està en molt mal estat i caldria anar a peu i la bici al coll, tots els ciclistes que veiem passen per dins.

I uns 3 km més amunt coronem el passo di Gàvia per la banda di Ponte di Legno, la més impegnativa. 2652 m d'altitud, 18 km de pujada a una mitjana del 7,5% i, com s'ha dit, passos fins al 16% amb un darrers km realment costeruts i mal asfalt.

 

Pujada per la cara nord

Tenia jo una altra pinta l'any 1990 quan el vaig pujar per la banda de Bòrmio.

 

I com que el Gàvia d'avui ha estat curtet mengem una mica i amb el cotxe passem el passos Tonale i Campo Carlo Magno per buscar el poble de Carisolo i pujar la Val di Gènova fins al cap d'amunt, seguint el curs del riu Sarca di Gènova. Altra cop 16 km de pujada, en això dels Bigs no es regala res... Però el pendent mitjà previst és només del 5%. Es tracta d'una carretera que recorre el parc natural del Adamello Brenta endintrant-se fins els peus del massís de l'Adamello dins dels Dolomites, al Trentino. És el mateix massís que vèiem des de dalt el Gàvia i queda davant del Brenta, zona d'escaladors d'alta volada.

La pujada sembla un passeig, sempre seguint el cabalós riu que queda a l'esquerra i amb pendents minúsculs. Al cap de poca estona passem davant mateix de la cascada di Nardis, impressionant!

 

I al cap de poc la cosa s'embolica, pendents de dos dígits i amunt amb mala llet. Això dura una estona i després torna a aplanar i la mateixa comèdia un parell de cops més. O sigui una altimetria molt irregular amb trams molt complicats, boscos, cascades, rius, natura exuberant i molts turistes caminant per las carretera. El tràfic està controlat doncs la ruta és de pagament per als cotxes. Una excursió que val la pena però cal estar en forma.

Es corona a gairebé 1600 m, al refugi Bedole.

 

De retorn a Carisolo, com que quasi no hem dinat, trobem la botiga adequada a les nostres necessitats.

 

Molt poca història té el Passo delle Palade sortint de Fondo,

 

12 km de pendents intermitents i no massa pronunciades, mai per sobre del 7%. Bona carretera, trànsit suportable i poca cosa més per explicar. Es corona als 1518 m amb un desnivell de poc més de 500 m. Per l'altre cantó la cosa canvia i s'han de salvar més de 1100 m però avui no toca.

 

Cosa semblant passa al Passo della Mèndola per Fondo, és gairebé insignificant i la pujada esportivament interessant és la que puja per la banda de Bolzano, quasi 15 km per guanyar més de 900 m de cota amb 15 tornantes, un bon tram de carretera estreta i força més trànsit que venint per Fondo. A dalt cota 1363 m i cap a una altra banda.

 

Per demà anuncien mal temps i quan ens llevem està ben tapat però no plou. De totes maneres, l'objectiu de pujar als 2394 m del Grosse Oschkenitsee a la Caríntia austríaca sembla massa agosarat. Calculem més de 2 hores de pujada per les duríssimes rampes que en 11 km salven un desnivell de 1314 m, a un 11,9% de mitjana! poca broma! i si t'enganxa el palomo per allà dalt a veure com en baixem... o sigui que mentre ens hi acostem rumiem que una bona jugada seria fer-nos amb una btt i tindríem més opcions d’èxit. Així doncs, arribats al peu cerquem una botiga en que en lloguin, la trobem, bon material, canviem els pedals, bidons, recanvis, etc. i amunt. Just al arribar al trencall on comença la part bona de l'ascensió i que fa 4 anys no vam veure i ens vam passar de llarg anant a parar a la muntanya del costat, just comença a gotejar.

No hi fa res, amunt que acabem de llogar la bici amb unes bones rodes i les imperfeccions i precarietat del paviment no ha de ser impediment.

Als 200 m ja plou de manera remarcable, ens tapem més, dubtem però endavant. Parem un parell de cops més. Quan encara no portem 3 km des del trencall però amb quasi 400 m de cota guanyats, trona i llampega a l'hora que cauen unes gotes com cireres que s'esclafen al terra. La Núria no diu res, simplement fa mitja volta i no la torno a veure fins la tanca que prohibeix el pas a la carretera. Jo faig un parell de fotos del darrer revolt on hem arribat i giro avall a perseguir-la.

En fi, aquesta pujada no ens vol i si el 2012 ens vam equivocar de tanca aquest 2016 el mal temps ens ha fet girar cua. I encara hem estat de sort, al vespre des de la finestra veiem els cims de les muntanyes properes, no pas massa altes, tots emblanquinats. De fet, ahir estàvem a 33 i aquesta tarda estem a 9 graus.

Ja veurem si hi ha mai una tercera oportunitat de Grosse Oschkenitsee però ara ja sabem on lloguen unes bicis en condicions per baixar amb garanties d'aquesta infernal pujada, un dels cocos del continent. Total, mig matí i tota la tarda plovent. Ja veurem demà...

Apareix també el dia plujós í amb els cims de muntanyes properes emblanquinats. Tenim més d'una hora de cotxe fins la propera aturada i no para de caure. Arribem a Kizbuhel i ens diuen que no es poden baixar ni pujar bicis amb el telecabina. Caldrà baixar en bici i amb el dia que fa poca gràcia. Com ahir, mirem de llogar una btt, costa una mica però la trobem. Cap al Kizbuhel Horn, 1996 d’altitud, només 10 km però al 12,5% de mitjana i algun tram per damunt del 20%, un altre dels cocos previstos en el viatge... Poc a poc, bona lletra, processó llarga, ciri curt...

Un lloc per marcar temps l’inici

Carretera de peatge per als motoritzats

Primer anunci de desnivell seriós

però la cosa empitjora

També hi han anuncis de l'altitud a diferents corbes, kheren, i avís dels km que falten però no pas fins dalt, només fins la carretera permesa als cotxes.

A continuació hi ha una tanca i les bicis continuen 2 km més per una carretera més estreta i precària i amb rampes duríssimes. Aquí ja no hi han indicadors de desnivell i no porto el suport del gps per la qual cosa ignoro la magnitud de la tragèdia però també algun tram per damunt del 20% i carretera molt més estreta i precària.

Finalment coronem, una simple i grandiosa antena, cap indicació prou visible del lloc i l'altitud, uns retrats 

 

i cap avall que amb frens de disc i rodes de tractor es baixa amb gran comoditat.

Encara queden forces per anar cap a Kolsass, prop d’Innsbruck, i pujar a Sagalm, 6 km cara amunt per arribar a un final de carretera sense massa sentit.

Sembla que l'interès rau en els 3 primers km anomenats Kolsassberg, una autèntica paret al 12/14% per carretera ampla i impersonal. A continuació la carretera s'estreny i va relligant diversos edificis dispersos fins que s'acaba. Sort de les vistes del fons de la vall, sempre agradables al Tirol.

 

Una mica de turisme per Innsbruck

 

Pujar al Solden era una d'aquelles assignatures pendents d'una caça-cims i avui ha tocat. Des de Langelfeld hi han uns 16 km seguint la vall del riu Otzaler i amb poc pendent fins entrar al poble de Solden. La cosa s'embolica a la part final del poble i continua de manera espectacular i duríssima a partir del trencall. El pendent continuat i persistent del 13% tortura les cames de qualsevol durant molta estona, km rere km, avancem a 6/7 per hora, només uns pocs tornantes serveixen per agafar una mica d'aire i continuar esbufegant,

 

quan la cosa descansa vas al 12 i quan colla vas al 14, admirable la regularitat d'aquest monument! Poc abans de la meitat dels 12 km que porten fins l'estació d'esquí de Rettenbach hi ha un agraït replà per passar el car peatge (18€ un cotxe), exempt pels ciclistes.

 

Més endavant trobem un altre replanet per passar un pont i en la segona part podem gaudir d'algun tram al 9 o 10%, tot un regal. Però anem fent comptes de l'altitud que van anunciant i dels km que queden i no surten els números...

Arribem a l'estació d'esquí a la cota 2670 m i veiem que la carretera continua, és un darrer km als percentatges habituals per culminar als 2789, segons diu la carretera més alta d'Europa i ja és la tercera que veig amb aquesta titulació després del Veleta i el col de la Bonette... (al cap d’uns dies en Roger del Pallars m’informa que el tram de carretera que des de l’estació passa un llarg túnel de més d’1,5 km fins la vall de Tiefenbachferner arriba als 2830 m, no ho sabia&hellipGui?o.

En total la part determinant de la pujada des de Solden té uns 13 km per remuntar uns 1500 m positius, una bestialitat... però es pot pelar en menys de dues hores de bici...

Alguna foto de la zona

I com que la baixada promet emocions massa fortes per la nostra edat utilitzem el servei de busos que porten caminaires i ciclistes de descens amunt i avall per a que ens portin fins a Solden. I el bus ens passa pel túnel d’anada i de tornada...

Baix al poble mengem una mica, pedalem el 16 km que ens falten fins al cotxe í ens arribem a Oetz, d’aquí surt la pujada al Kuthai, un pas de 2000 i poc i més de 1200 positius per aquest cantó, ja veurem fins on arribem... Comença fort, 10/12%, de tant en tant un petit descans, una zona de paelles, a mitja pujada un descans més solemne amb diverses gasthof, aprofitem per parar en una i recuperar les constants. A continuació s'intercalen trams amables i paisatgísticament interessants

amb autèntiques parets. Després apareix una presa, la remuntem i al cap de poc ja visualitzem una rampa final que fa patir, 

la transitem i coronem poc més amunt en un poblat d'apartaments per a esquiadors.

Alguns blocs amb nom de cervesa

En fi un dia amb quasi 3000 m desnivell, ...potser val més que plogui però avui el dia ha estat resplendent i perfecte.

I si no vols pols no vagis a l'era, l'endemà cap Kaunertal, 2750 m d'altitud i uns 1500 de desnivell, un altre gran colós alpí. Arrenquem a Feitchten, a 27,5 km del cim. Comença suau seguint el curs del riu Faggenbach però aviat té trams en que es posa al 10% i així va fent de manera prou irregular fins que apareix la paret de la presa de l'Stausee Gepatsch, poc més d'un km al 10/12%.

A partir d'aquí es bordeja l'embassament durant uns 6 km plans.

En acabar la majestuositat dels paisatges d'alta muntanya es combinen amb dures rampes i aviat la visió d'un encadenat de paelles al 10/12%. En total hi han numerades 29 paelles, o herraduras, kehren, lacets, tornanti...

Sortint d'aquest atzucac s'obre la vall, contemplem contínuament la glacera del Welsseespitze que culmina als 3532 en un entorn grandiós, altres sèries de paelles als mateixos percentatges

i avançant lentament després de 2 hores i mitja de feina coronem el Kaunertal i els seus 2750 m.

Solden i Kaunertal són les dues grans ascensions dels Otzaleralpen, la primera un pèl més dreta i dura que la segona però poc a envejar. Una mica per sota es queda el Timmelsjoch o Passo Rombo, fronterer amb Itàlia i que es corona als 2509 m després de 27 km de pujada des del poble de Solden.

Toca pujar al Silvretta o Bielerhöhe de 2036 m d'altitud i per la banda de ponent està plovent, reduïm al màxim els km d'aproximació a peu de coll i sortim d’on realment comença la pujada, Partenen, 15 km cara amunt per salvar uns 1000 m de cota, 6,7% de mitjana. Abans, venint de Bludenz, tres túnels fàcils i amb pas alternatiu per les bicis. A la pràctica la mitjana resulta bastant més alta degut als descansos. La primera meitat de la ruta, sota una fina pluja, és un continu de paelles per una vall molt tancada, numerades començant per l'1 i que no s'acabaran fins molt més amunt amb el número 30, sempre entre el 7 i 10% amb alguna punta fins el 12%.

Després es voreja un embassament durant més d'un km sense guanyar cota. Segueix després, ja sense aigua que caigui, una altra tongada de tombs i giragonses amb pendents similars a les anteriors per una vall un pèl més oberta i amb algun altre descans escadusser fins arribar pràcticament als 2000 m d'altitud i a la vista de la gran presa que conté el Silvretta Stausee, una lleugera baixada i una dura rampa final fins el Bielerhöhe i els seus 2036 m d'altitud. Una pujada entretinguda pels nombrosos tombs i retombs i agraïda pels descansos comentats.

 

Entrem a Suïssa pel llevant i d'Alstatten arranca la pujada a Stoss, una petita ermita, un casalot i una parada del tren cremallera, res més. I la pujada tampoc té res d'especial, pendent molt sostinguda al voltant de la mitjana del 7/8% durant poc menys de 7 km, carretera en perfecte estat, unes quantes paelles, envoltats de prats i xalets aillats. Poca història.

 

La pujada a Malbun des de Buchs resulta dureta i bastant més entretinguda, trams de bona carretera l’inici,

grans estretors posteriors en alguns llocs, trànsit gairebé inexistent, trams envoltats de frondosos boscos i trams rodejats de prats, paelles de totes mides, pendents sostinguts durant llargues estones al 11/13% (no al 17 que diu la plana del Big), una mitjana superior al 9% durant 10 km i un desnivell positiu de gairebé 1000 m fan una pujada de tot menys avorrida. A dalt un únic edifici modern, solitari, tancat i d'us indeterminat, amb un petit pàrquing i una màquina per posar-hi monedes (al pàrquing no hi ha cap cotxe ni cap persona, cosa insòlita: arriba una parella en cotxe davant nostre, aparca i directament cap al parquímetre). Fem les fotos de rigor entre la boira, tirem ràpid avall i just arrancar comença a xispejar, buf...

 

L'ascensió a l'estació d'esquí de Tannenbodenalp per llevant arranca de la rotonda de Flums, comença el pendent ja dins el poble i per bona carretera es van sortejant prats i xalets amb pendents persistents del 10/11% i minúsculs descansos que junt amb una part més suau en el darrer km (no pas els 200 m de la pujada final a l'estacióGui?o donen la mitjana del 8%. Pujada tan dura com avorrida.

 

Cap als Grisons la cosa pinta diferent. Davos és a uns 1500 m d'altitud i atacar el Flüela Pass de 2383 no sembla un objectiu massa complicat. La pega ha resultat ser la temperatura, ha nevat a la nit, tenim 4 graus a les 8 h i no es preveu que pugi de 5 durant el matí, o sigui que ens abriguem bé i carreguem la motxilla per la baixada que nosaltres som mediterranis.

Són 13 km cara amunt per bona carretera, 6,6 de mitjana anunciada, trànsit moderat i sense vehicles pesats, només algun autocar. Dues parts ben diferenciades, la primera meitat prou rectilínia, al 6/7% fins arribar a la gasthaus de mitja pujada i just quan comencen les paelles.

A partir d'aquí s'embolica més, dominen els 8 i 9% però puntualment s'arriba al 12. A canvi el paisatge d'alta muntanya per la vall de la Flüela amb la recent enfarinada compensa l'esforç, riuet, prats i muntanyes i nosaltres al bell mig triscant per fer cim. Tot i que ha sortit el sol, a dalt 5 graus. Baixant espeteguen les dents...

 

A la vall del costat, per l'Over Engandin, des de La Punt-Chamues iniciem l'escalada a l'Albula Pass de 2312 m, en teoria 9 km al 7%, a la pràctica uns dura pujada al 9/12% durant les 5 fites inicials, primer entre tornanti i després més obert,

un parell més de km no tant exigents i els dos darrers gairebé plans per l'altiplà del coll. També es contempla un bon decorat al cimejar.

Per l'altra cantó l'arribada al coll sembla bastant més exigent.

En el nostre cas ens ha perjudicat excessivament el fred i fort vent de ponent que ha bufat just deixar la zona de corbes i contra corbes.

Continuem per plana de l'Engandin i des de Silvaplana, prop de St. Moritz, arranca la pujada al Julier Pass o Pass dal Güglia que arriba als 2284 m. Comença fort al mateix trencall de la carretera general pel mateix poble ja anem al 9% i durant els 3 o 4 primers km ens mourem entre això i el 12%, potser el 13% en algun moment. La carretera es recargola i deixa aviat ben avall la plana  on un seguit de rius i torrents formen diversos llacs que desaigüen a l’Inn que continua cap a Innsbruck i, tot plegat, conforma un paisatge envejable.

Més amunt la carretera deix les llaçades i perd inclinació, llavors, com ahir, el vent de cara s’anirà convertint en un enemic pitjor. Els dos darrers km mig planegen i coronem entre la boira.

 

Tornats a Itàlia localitzem Gordona prop de Chiavenna, localitat que obre les portes al complicat i singular Passo della Spluga que, cap al nord, comunica altra cop amb Suïssa. Aparquem al costat de l'església de Gordona, pedalem mig km en direcció a Chiavenna i agafem el trencall a l'esquerra que porta al Big que puja a Menarola. Les informacions prèvies d'aquesta pujada són ben contradictòries, entre 8 i 12 km de llargada segons les fonts, km sencers al 13%, màxima del 17%... A nosaltres ens han sortit uns 8 km des del trencall fins a Menarola, pendents entre el 8 i el 11%, carretera de muntanya estreteta, una mica precària però prou acceptable.

Però a Menarola no es dona l'altitud que marca el Big i la carretera continua pujant... El km després de Menarola , fins a un petit pàrquing,

resulta ser el més dur de tots, oscil·la entre el 10 i el 13%, en cap moment s’acosta al 17 ...i passat el pàrquing la carretera continua amunt, sense dir on va es van deteriorant les característiques i aviat passa a ser encimentada amb molts forats i troços aixecats. Quan ens en cansem fem mitja volta. Hem arribat a la cota 1150 pels 1057 m que diu el Big i des del trencall han estat uns 10,5 km a una mitjana del 8,2%. Salut i avall!

 

Dormim a Asso, al Bed&Breakfast Casa Giacconi, un lloc amb una relació qualitat/preu/amabilitat insuperable i molt recomanable. La Clara i el Mario us atendran la mar de bé.

 

Fa uns anys en Sergi parlava un dia amb gran entusiasme del Muro di Sormano, una pujada curta però de duresa descomunal que hi havia per Itàlia, cap a la Lombardia, semblava que era un nou descobriment... L’any 2012 i següents hi va passar el Giro de Lombardia per celebrar que feia 50 que ja hi havien passat, o sigui que no era cap novetat, era una recuperació, van reacondicionar el camí i ...ciclistes amunt!!

La van definir com “la pista ciclebile piú dura del Mondo”. Nel 2012 el Muro di Sormano viene reinserito nel percorso del Giro di Lombardia. A stablirne il record è Purito Rodriguez che lo completa in 9’ 02”. Fins llavors el tenia l’italià Ercole Baldini (també posseïdor del record de l’hora que havia batut el de Jacques Anquetil) en 9’ 24”.

En definitiva, un gavarrot de 1,7 km al 17,5% de mitjana amb uns 100 m al 25% per salvar 297 m de desnivell.

Total que ja hi som i de bon matí hem sortit d'Asso cap Sormano, uns 5 km cara amunt amb desnivells civilitzats, 5/8%, bastants tornanti

i carretera bastant picada.

Sortint de Sormano aviat trobem un trencall que indica cap on és el Mur

i al cap de poc la carretera que puja a la Colma di Sormano es bifurca i hom pot pujar-hi per la normal en uns 4 km o bé per la drecera del mur amb les característiques dites.

 

Cap al mur. Buf, comença al 14% però quant gira a l'esquerra just abans de la tanca que barra el pas als cotxes no ho he vist clar i peu a terra, érem al 22%... A partir d'aquí el problema és arrencar de nou i quan ho he aconseguit he avançat amb dificultat fins la paret del 23/25%, una temeritat, i altra vegada a terra i de nou problemes per arrencar i fins dalt.

La Núria ha estat més hàbil i forta i m'ha fet la foto de l'arribada, molt bé per ella! Una altra per explicar...

Pel record queda que anava amb un 34 x 32, probablement suficient, però la por a quedar enganxat amb les cales quan vas tan parat m'ha fet desistir abans d'hora. M'agradaria provar-ho amb uns altres pedals...

 

Sense deixar la bici baixem a la riba del llac de Lecco i recuperem forces a Onno on s’inicia la pujada a la Madonna del Ghisallo.

Una pujada llarga (16 km) i suau (550 m de desnivell) que ha de cloure el nostre periple per aquests cims alpins. Sortint del llac puja per carretera estreta i amb alguna paella mentre contemples el paisatges que vas deixant avall durant uns 5 km fins a Valbrano on hi ha una font dedicada als ciclistes, molt presents per les carreteres de la zona,

 

Després planeja fins a Asso i durant uns pocs km torna a pujar coincidint amb l’anterior traçat de la Colma di Sormano fins al trencall cap al santuari de la Madonna del Ghisallo, una carretera ampla, també bastant picada, pendents suaus i alguns descansos solemnes. Es passa per una ermita romànica i s’arriba al santuari de la patrona dels ciclistes

 

“All’ epopeia sportiva della nostra gente che sempre é stata aspra nella virtú dolce nel sacrificio”

 L’ermita està replena de records de ciclistes de totes les èpoques i condicions

 

Adjacent a l’ermita hi ha un moderníssim Museu del Ciclisme amb més records, dotzenes de bicis de totes les èpoques

Fins i tot de bambú

Mallots

Biblioteca especialitzada i filmoteca, tot un gran santuari dedicat a aquest esport.

Total de l'aventura: més de 600 km i quasi 20.000 m de desnivell.

Aquí s’acaba aquesta història i com que hem afegit algunes noves pujades per damunt dels 2500 m, aprofito per fer recompte dels colls i cims europeus conquerits per damunt d’aquesta altitud:

 

3.482 m, Pico Mulhacén, 2012

3.389 m, Pico Veleta nord, 1994

3.389 m, Pico Veleta sud, 2012

3.009 m, Colle Sommelier, Piemonte, 2012

2.877 m, Pic du Midi de Bigorre, Hautes Pyrenées, 2012

2.802 m, Cime de la Bonette nord, Alpes de Haute Provence, 1987

2.802 m, Cime de la Bonette sud, Alpes de Haute Provence, 2015

2.789 m, Solden – Rettenbach, Tirol, 2016

2.770 m, Col de l’Iseran, Savoie, 1998

2.755 m, Passo dello Stelvio, Lombardia, 1990, 2001

2.750 m, Kaunertal, Tirol, Àustria

2.744 m, Col de l’Agnel, Hautes Alpes, França, 2007

2.741 m, Base Pic Terskol, Caucas, Rússia, 2015

2.692 m, Col de Restefond (la Bonette), Alpes de Haute Provence, 1987

2.652 m, Passo Gàvia, nord, Lombardia, 1990

2.652 m, Passo Gàvia, sud, Lombardia, 2016

2.650 m, Col du Parpaillon, Alpes de Haute Provence, 2001

2.646 m, Col du Galibier, nord, Savoie, 1987, 1993

2.646 m, Col du Galibier, sud-est, Hautes Alpes, 1987

2.612 m, Colle del Nivolet, Piemonte, 2012

2.582 m, Alt d’Schwarsee (Cervino), Suïssa, 1997

2.509 m, Timmelsjoch – Passo Rombo, Voralberg, Àustria, 2009

2.505 m, Grossglockner - Hochtor Pass, Carintia, Àustria, 2009, 2012

2.501 m, Passo dell’Umbrail, Grisons, Suïssa, 2001, 2012.

 


Publicado por FredericRafols @ 11:55  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios