dijous, 22 de Setembre de 2016

BIGs de fora d’Europa

I.- Havent completat recentment els 50 BIGs de fora d’Europa m’ha entrat la curiositat per veure on anava la resta de membres que també han completat aquesta sèrie, a veure si coincidim gaire en les preferències. D’acord amb les classificacions que surten a la plana web només 8 dels 5.555 membres del club hem completat aquesta cinquantena indeterminada de pujades. Però quan he volgut comparar entre els 8 el resultat de la indagació no ha estat només força decebedor sinó fins i tot indignant...

D’acord amb el reglament del joc s’han de completar 10 pujades amb una mitjana de desnivell de 500m per cadascun dels 5 continents. I em sap greu constatar que dels 8 membres que segons la classificació ho han aconseguit només 3 compleixen amb aquesta condició, els altres 5, d’acord amb la dita norma, no han pujat 10 pujades a cadascun dels 5 continents.

El cas més espectacular és el de K. S. que en aquests 50 llocs hi ha col·locat 50 pujades de l’Europa de l’Est i s’ha quedat tan ample... o sigui que no té comptabilitzada cap pujada de fora d’Europa.

B. M. sembla que només ha pedalat per l’Amèrica del Nord, també l’hi falten 4 continents.

Els membres A. G. i C. W. no sembla que hagin gaudit del plaer de pedalar per l’Amèrica del Sud i Oceania. I C. W. només sembla tenir-ne 5 de l’Àfrica i ho complementa amb més pujades d’Amèrica del Nord.

Finalment, E. M. que, si no em falla la memòria, va ser el primer en afirmar que havia completat la totalitat dels 1000 BIGs resulta que només n’ha completat 4 a Oceania i per fer el conjunt de 10 en aquest territori hi endossa 6 pujades turques...

O sigui i resumint, que només n’Èric Lucas, Núria Escuer i jo mateix hem completat els 50 BIGs de la zona 12 d’acord amb el reglament. No deix d’estranyar-me aquest fet doncs en diverses ocasions he hagut de justificar i aclarir la situació i característiques d’alguna d’aquestes pujades. No se’ls ha demanat als altres aquests aclariments? Quin interès es pot tenir en falsejar els resultats d’un joc innocent i simpàtic?

És clar que si mirant 8 persones n’hi ha 5 que estan malament més val no continuar...  perquè aquesta mostra significa que no només està malament la classificació dels BIGs de fora d’Europa sinó també la classificació general...

En fi, bastant decebut pel que acabo de descobrir torno a l’objecte de la meva curiositat inicial que era comparar els diferents destins. És curiós, però amb l’Èric Lucas no coincidim en cap dels 50 BIGs!

A Amèrica del Nord ell ha viatjat per Canadà i Guadalupe i nosaltres que també hem pedalat pel Canadà no coincidim en cap. Amb alguns dels altres que diuen haver fet els 50 de fora d’Europa repetim en el Mount Evans, Independence Pass i Loveland Pass, tots tres als Estats Units.

 

Per Amèrica del Sud l’Èric s’ha emparrat per Venezuela i nosaltres per Colòmbia, o sigui zero coincidències. Tampoc coincidim amb els altres 5 doncs només un ha estat en aquest continent. Ressaltar que E. M. ha pujat La Cumbre a Colòmbia, tot un gran repte.

 


A l’Àsia ell ho ha fet tot per Israel, nosaltres hem tocat l’Índia, Xipre del Nord i Japó. Notar que això de Xipre del Nord patina una mica (en el seu moment em van dir que això era Àsia i veig que altres membres també tenen BIGs d’aquest país) i quedaria més mono posar-hi colls japonesos però han estat posteriors. Amb els altres 5 es repeteixen alguns grans colls del Himàlaia indi: Kardung La, Rohtang La, Naki La, Lachulung La i Tangland La.

 


A l’Àfrica tampoc coincidim amb l’Èric, ell Tunísia, nosaltres Marroc. Amb la resta repetim el més conegut del Marroc, el Tizi N Tichka.

 

I pel que fa a Oceania ell s’ho ha fet tot per Austràlia mentre que nosaltres vam preferir Nova Zelanda. Dels altres, E. M. també ha passat per Nova Zelanda, encara que no n’ha fet pas 10.

 


Bastant curiós tot plegat....

Post data.- Desprès d'aquest escrit m'han arribat explicacions des de la direcció del Big anunciant-me que les normes han canviat encara que no s'hagin publicitat ni tampoc els motius dels canvis ni hi hagut manera de saber a partir de quan. Guapo això de canviar les normes a mig partit i sense avisar! En tot cas no veig que això invalidi els comentaris fets referents als colls pujats fora d'Europa que continuen sent els mateixos.


II.-

La prejubilació deixa hores lliures i hom s’entreté en coses que abans no haguera pas pensat...

Fa uns dies ja deia alguna cosa sobre els Bigs de fora d’Europa i la sorpresa que em vaig emportar. Ara m’he mirat això dels nous Eurobigs. Algunes reflexions.

Abans hi havia 3 Bigs a Estònia, Letònia i Lituània, un per a cada país i coincidien amb el punt més alt de cadascun. Eren Bigs simbòlics, sense interès esportiu i amb característiques especials: al d’Estònia s’havia de pujar una llarga escalinata amb la bici al coll o bé anar per un lloc prohibit i als de Letònia i Lituània s’havia de fer algun tram per terra.

Poc després d’haver-hi anat (any 2010) algú del Big (no recordo pas qui) em va preguntar si aquest Süür Munamägi d’Estònia era accessible en bici. L’hi vaig explicar que s’hi accedia per una lleugera pujada per carretera i que en el punt culminant d’aquesta hi havia una placa amb diverses explicacions i la foto de la torre i allà començava una llarga escalinata fins la torre de dalt. La rampa col·lindant a les escales tenia un pendent impossible per a una bici de carretera, era estreta i l’ocupaven alguns vianants. Crec recordar que expressava els meus dubtes sobre la idoneïtat de mantenir aquesta pujada a la llista del Big.

A Letònia s'ha substituït la pujada al Gaizinkalns de 294 m pel castell Turaidas, una pujadeta que culmina als 90 m d'altitud i amb pinta de parc temàtic de cartró pedra. No conec aquesta nova pujada però l’anterior tenia un pèl de simpàtica pels cartells o tòtems que hi havia al cim i per l’alegria que suposava comprovar, quan hi arribaves, que havies anat a parar al lloc que buscaves, cosa gens fàcil. Només dos membres del club han pujat al Turaidas i sobta que un ho va fer el 1992 quan dubto que aquest cim figurés a la llista.

A Lituània també s’ha canviat. S’ha tret el cim de l’Aukstojas, el més alt del país, de 312 m i amb una alta i soviètica torre al cim, i s’ha posat el Trijų Kryžių paminklas, només 400 metres de pujada per anar de 92 a 147 m d’altitud, un pendent més que respectable. També només 2 hi han pujat i un l’any 1992.


Ara veig que només el primer dels 3, el Süür Munamägi estonià, s’ha mantingut dins dels nous Eurobigs. Queda clar que no vaig tenir massa sort en les meves apreciacions. A més, a la llista de membres que hi han pujat només en surten 3, la Núria i jo no hi figurem.

A Rússia han desaparegut tots menys l’Akhun Monastery i se n’ha afegit un que em sembla similar a aquesta torre. Pujades sense importància paisatgística ni esportiva, més parcs temàtics per concentrar-hi turistes. No conec els altres Bigs que han desaparegut però sí el Bashi Pass, com ja deia fa uns dies, un coll de 2060 m amb totes les de la llei, dues vessants perfectament asfaltades i que era l’únic Big des del qual es podia contemplar la muntanya més alta d’Europa, l’Elbrus de més de 5.600 m d’altitud i l’únic situat a la cara nord del Caucas. Em costa imaginar per quins motius es pot haver baixat de categoria aquest coll tan singular i magnífic. No puc avalar de cap manera que la torre de l’Akhun prevalgui per damunt d’aquest senyor coll. No ho entenc. I a la llista de pujadors de l’Akhun no hi sortim, mala sort, hi he afegit un parell de fotos...

Akhun

Bashi Pass

L'Elbrus

A Albània els dos Bigs que hi havia, el Rozafà Castel de 90 m i el  Qafa e Llögarase 1050 m els vam pujar el 2011 i 2012, respectivament. Han estat substituïts per la pujada a Gracen 819 m, bastant més a prop de la capital, i per Dardhë-ski pista Bigell de 1601 m, proper a la frontera amb Grècia i suposo que prou similar a altres pistes d’esquí properes que hi ha en terres gregues. Res a dir de treure la pujadeta gairebé impracticable al Rozafà Castel però el coll de Qafa e Llögarase em va semblar una pujada prou sòlida, amb bones vistes, bona carretera i poc trànsit.

Rozafà Castel


Qafa e Llögarase

I està clar que la incorporació a la llista d’Armènia, Georgia i Azerbaiyán amplia els horitzons geogràfics del repte. Però no és menys cert que trenca amb la idea anterior d’Europa més 5 continents. Aquest 3 països no són a Europa, estan a l’Àsia. Perquè aquests tres? No podia incorporar-se Turquia, per exemple, amb una basta i complicada orografia que alberga pujades de tot tipus i condició? Tampoc sóc capaç d’imaginar la resposta.


III.-

Moldàvia ha desaparegut del llistat de països. De fet la seva orografia és la que és i no dona per a grans inclinacions. Però no puc més que recordar la pujada al seu punt més alt, el Dealul Balanesti de 420 m, realitzada el 2011.

Arribats a Moldàvia de bon matí a la busca de la base del cim, aviat es va acabar l’asfalt de la carretera i poc després el gps del cotxe es va tornar boig degut a la falta d’informació bàsica. Seguint pistes plenes de reguerots, polsegoses i atrotinades era difícil trobar algú a qui preguntar i quan veiem un grup d’homes que contemplaven el pas del temps al costat de la ruta parem el cotxe i baixo a preguntar-los. Sempre recordaré com tots se’m van girar d’esquena a l’atansar-m’hi, un gest insòlit i sorprenent. Malgrat aconseguir parlar amb ells va resultar impossible entendre una sola paraula, jo deia Balanesti i ells gesticulaven sense cap concreció. L’escena es va repetir més d’un cop amb més o  menys participants mentre anàvem donant tombs al que semblava una colina i que confiàvem seria el destí buscat i, finalment, vam veure una antena al cim i llavors ja va ser més fàcil, gesticulant, aclarir per on s’hi podia pujar. Crec que el problema va ser que Balanesti és el nom de tota la zona i a ningú dels qui vam preguntar se’ls podia acudir que volguéssim anar al descampat on hi havia l’antena. De totes maneres, els inconvenients no s’havien acabat doncs diversos trams del camí eren sorrencs i les rodes primes s’enfonsaven irremeiablement, havent de posar peu a terra més d’un cop. Vam estar tot el matí per localitzar, pujar i baixar del cim, després, ja en cotxe, vam baixar per l’altra vessant i aviat va aparèixer una pista bastant ben encimentada, molt millor que la de la banda a que havíem anat a parar amb la bici.


Abandonat el laberint de Balanesti i retornats a una carretera convencional vam parar a un lloc que deia restaurant, vam pujar al 1er pis, al menjador de la casa, i una senyora gran que ens va atendre ens va servir el menjar que l’hi va semblar bé sense aconseguir entendre ni una sola paraula.

Per tot plegat, quan sovint algú em pregunta quin és el coll més difícil que he pujat puc contestar segons el dia l’Angliru o el Zoncolan o el Solden o el Punta Veleno o... però jo internament penso sempre en aquest Dealul Balanesti és el coll més difícil ...de trobar! Ara ha desaparegut de la llista del Big, ja no s’hi perdrà ni tan sols algun buscador de Bigs, els homes que veien desfilar el pas del temps tindran  menys ocasions de tombar-se d’esquena.




Publicado por FredericRafols @ 13:08  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios