dissabte, 07 de Gener de 2017

Açores, Europa a mig camí d’Amèrica


Les illes Açores, perdudes en la immensitat oceànica, passen per ser l’extrem occidental d’Europa, tret d’alguna vergonyant possessió francesa a ultramar. D’origen volcànic i clima gairebé tropical han patit en època relativament recent terratrèmols i erupcions que n’han configurat l’estat actual. Paisatgísticament molt variat, cuidat i pulcre, a mi m’han semblat més afavorides que la “veïna” Madeira, d’origen, clima i circumstàncies semblants. Alguns hi situen L’Atlàntida, segons la mitologia grega un continent enfonsat sota les aigües habitat per una civilització molt avançada en el seu temps.

Per primer cop no portem les nostres bicis, les hem llogat a distància i ens les porten puntuals. Dues Spezialized senzilles, un pel pesades i rústiques,  roda de 25 però noves de trinca, les estrenem. Ajustem sella i pedals al mig del carrer, paguem i som-hi.

Centre de Ponta Delgada

Pinta malament el temps quan sortim de l’hotel a la capital de l’arxipèlag, a Ponta Delgada. Tapadíssim,  carrers mullats, vent. Encara rodem per la ciutat i comença a caure una mica d’aigua. La Núria es posa el cangur, jo espero una mica més. Just deixar les darreres cases cau un xàfec violent i abans no em pugui tapar ja quedo tot xop, així aniré tot el dia. A Rella,  el poble llindant amb l’aeroport, agafem un trencall a la dreta que marca l'inici de la pujada; una rampa violenta i recta per damunt del 10% ens dóna la benvinguda. De tant en tant, importants massissos d’hortènsies, ara pansides per l’hivern, decoren el paisatge.

Seran poc més d’11 km fins dalt, irregulars, trams molt durs, fins un 13%, i algun descans, tot entre boires que impedeixen veure el decorat, fortes ràfegues de vent i pluja intermitent.

Les màquines llogades no porten les multiplicacions adequades per a la nostra feina, un 36 davant i un 25 darrera se’ns queden justos amb les nostres forces.

Arribem al cim del Lagoa do Canario, als 763m encara que la plaça diu 800, el paisatge havia de ser fabulós però la meteo no permet veure ni aquest llac ni altres de propers.

Així doncs avall cap a l'altra banda. Primer un descens suau, traiem el nas al Lagoa de Sao Thiago

i al cap de poc el pendent es torna violent i, amb l'aigua i el vent, perillós, amenitzat per algunes paelles i un parell de miradors per contemplar els llacs Verd i Blau un a cada banda del pont.

Poc més enllà el poble de Setè Cidades

on parem a menjar i recuperar les constants a base de té,  un darrera l’altre fins que passi el tremolor. Sortint del poble una pujadeta ens acaba de tornar la temperatura al cos. Més baixada i ja som a la línia de la costa.

Vista de Varzea, tot baixant.

Mica en mica i a contra vent ens anem acostant a la capital per la banda de ponent. Arquitectura característica.

L’endemà sortim de Ponta Delgada seguint la costa cap a llevant, fins al centre de Lagoa. Per aquest cantó sembla que hi han més platges que per on vam retornar ahir, per ponent.

Les esglésies abunden a tots els llocs habitats i ocupen llocs preeminents. 

Sortint de Lagoa la carretera comença a inclinar se i s'enlaira decididament just al passar sota l'autovia. Una dura, llarga i rectilínia rampa per damunt del 10% ens posa en situació. La pujada es dura i pesada per massa oberta. Poc abans de la meitat comença el mal temps, una mica pitjor que ahir: aigua, vent i boira.

Per sort no fa massa fred i també la ruta comença a entortolligar se cosa sempre més amena. Amb penes i treballs ens acostem al punt culminants de la carretera i també el punt asfaltat més alt de l illa. En un parell de passos per la cresta la ventada ens obliga a posar peu a terra, cosa que també passarà al baixar. Coronem desprès d’uns 11km intensos a una mitjana propera al 9%, passos màxims fins el 14% i uns 900m de desnivell. Des del cim arranca a ma dreta una precària pista asfaltada que aviat es bifurca en dos. La de l’esquerra, encimentada,  es la que arriba més amunt i corona al cap d’uns 200m, és el Pico de Barrosa a la cota 947m. Entre una intensa boira anem descobrint diverses antenes i un precari edifica al que sembla el punt culminant. Alguna foto al cim sense decorat de fons

Després explorem l’altra pista, aquesta asfaltada, que simplement arriba al peu de l’antena principal.

Baixant, aviat arribem al mirador del Lagoa do Fogo que diuen es molt bonic però del que ni tan sols endevinem el perímetre.

 

Això del famós anticicló de les Açores quedarà per demostrar, de moment borrasca cada dia.

Baixada per la cara nord amb moltíssimes precaucions, per sort el ferm i el traçat són molt bons. Mica en mica es va veient mes paisatge, és més verd i aviat serà frondós.

La vista del poble a la vora del mar també alegra i el temps millora a mitja baixada.

Ribeira Sacra resulta un poble simpàtic, tot enllambordat i amb extensos espais i places. Mengem a primera línia de mar i al cel hi pinten l’Arc de Sant Martí, a veure si es veritat i canvia el temps.

Continuem la ruta seguin la costa nord durant uns km fins passar Riba do Peixo. Un paisatge interessant a peu de costa.

Després travessem l’espina dorsal de l’illa mitjançant uns 5 km de pujada i ja tot serà baixar fins la capital d’on hem sortit. 

Tercera sortida, altre cop per la línia de la costa cap a llevant. Llambordes mullades com cada dia

Passem Lagoa, Agua de Pau i una paradeta a Vilafranca do Campo

 

Contemplem els illots costaners entre boires

 

Continuem per la carretera cada cop més estreta, pujar i baixar contínuament,  cases a banda i banda sense parar, esquivant cotxes i persones,  avancem molt lentament. Els torrents baixen amb delit

Finalment,  a Ponta Garca, ens endinsem cap a l'interior per unes rampes de ciment ratllat i mullat que resulten impossibles, sempre per damunt del 20%, en un km guanyem 220m de cota, no està gens malament .

Finalment retornem a una carretera normal i comença una baixadeta per carretera mullada cap al llac de Furnas.

La sort dura poc doncs al cap de mes d'un km l'asfaltat desapareix i anem sobre llambordes. Així botant contornem el llac de Furnas i amb una posterior baixada asfaltada arribem a aquesta ciutat d'aigües termals i balneària. Mengem. 

 

De tornada fem parada al llac ja vist i apreciem la bondat del paratge i les fumaroles.

Continuem,  tornem al pavés

coronem un coll llarg i suau a la cota 510m i iniciem una llarga baixada fins de nou la carretera de la costa. Per estalviar-nos les seves incomoditats entrem una estona a la solitària autovia, prohibida a bicis i tractors,  fins que un cotxe para i ens diu que per allà no podem anar. No busquem problemes i retornem a la carretera. Per camí conegut recuperem la capital després d'un tomet de 93 km i 1450m de desnivell,  el dia que n'hem fet més sense fer cap  Big.

Mitjançant aquesta avioneta fem els 300 km direcció ponent que ens separen de l’illa de Faial, capital Horta

Horta

Només baixar a la pista de l’aeroport contemplem el cim nevat del Pico, la muntanya més alta de Portugal amb 2.351 m, que està a la propera illa també dita del Pico. No hi ha carretera que pugi al cim...

En un cafè proper a l’hostal on som aparaulem 2 bicis que són de muntanya,  grosses, manillars enormes, roda 29. No porten bidó ni porta- bidó ni recanvis ni manxa.  Prenem una petita motxilla amb aigua i recanvis, l'inconvenient serà que cada vegada que vols fer un trago has de posar peu a terra i treure't la motxilla, massa pràctic no resulta...

Pujar a la Caldeira des de Horta és una llarga escalada d’uns 17km amb un únic descans apreciable quan es passa pel poble de Flamingos, en la part inicial de l'ascensió.  La pujada és prou regular a l'entorn del 5 o 6 % i sense masses extremituds. Més molest pot ser el vent, element bastant habitual en aquests paratges, però les freqüents ziga-zagues del traçat faran que s'alteri la molèstia amb la bondat. El paisatge inicial és l'habitual en les terres baixes de l’illa: pastures, delimitades per espesses bardisses i vaques, moltes vaques.

Més amunt es gaudeix d'una frondositat gairebé tropical amb boscos d’araucàries i a la part se dalt la lava del terreny fruit de les erupcions volcàniques que han configurat la Caldeira condiciona una vegetació minsa. La humitat i els freqüents plugims ens acompanyaran en tot l'excursió,  cosa que sembla ser habitual en aquestes illes. 

Indicadors i edifici poc abans de coronar

 

Inspecció de l’altra banda

 

A dalt de tot, cota 896 m, el pas per un petit i simpàtic túnel permet una visió excel·lent de la Caldeira que inclou un petit con volcànic al seu interior.

 

Som dalt del cim d’una certa entitat amb accés rodat més occidental d'Europa.

 

Hauríem de contemplar una magnífica vista de les illes adjacents però no en veiem cap, hauríem de gaudir de la millor vista de la illa del Pico però... D'aquí a l'extrem més oriental d’Europa en que hem pedalat i pujat muntanyes, al Caucas prop de l’Elbrús, hi han uns 6.000 km. És grandet això d’Europa...

Teníem previst bordejar la caldera i empalmar amb una carretera per l'altra banda però el camí  (?) està impracticable malgrat anar amb rodes gruixudes i no tenim més remei que tornar per on hem vingut. Descendim uns 6 o 7 km pelats de fred per la mullada que portem i enllacem amb una carretera cap a la dreta que ens ha de portar a la part més occidental de l’illa. Però la carretera, que surt als mapes, aviat es converteix en una pista i així continua durant uns 8 o 10 km.

Ens creuem amb algun pilot imprevist

 

Finalment toquem asfalt i aviat trobem un bar restaurant que aprofitem per recuperar-nos. Després bastanta baixada fins a Capello i d'aquí fins al far més occidental de l’illa, 28º 49’ de longitud oest, i gairebé també d’Europa, només superat pel que es troba a la veïna illa das Flores, del mateix arxipèlag. El paisatge és desèrtic o millor dit volcànic doncs el far no es troba al llindar de la costa sinó a uns centenars de metres,cosa poc habitual,  i això és degut a que una magna erupció del veí volcà Capelinhos va superar el far i afegí tones i tones de nous materials que configuren tot l'entorn.

 

Retornem seguint la costa i ja a la capital passem per la ben rodona cala de Porto Pim i pugem al Monte da Guia buscant una bona perspectiva de les dues cales adjacents.

Porto Pim, Horta

Les cales

Però la carretera no permet arribar fins dalt de tot, zona militar. Fem un trago, alguna foto i avall. Al arribar a baix ens n'adonem de que no porto la motxilla,  s'ha quedat a dalt. Em toca 1.5km de pujada extres i finalment s'acaba l'excursió.

Coronant la Caldeira do Faial completo els Bigs de Portugal i dels estats de la península Ibèrica. És el que menys gent ha pujat, només 12 dels 5000 membres del club ho han fet abans que nosaltres. És el darrer que faltava i el més allunyat del continent,  el Big més occidental d'Europa. I parlant del Big, malgrat reconèixer la tasca ingent dels impulsors i mantenidors d’aquesta organització cal constatar la seva actual manca de seriositat (1).

 

Amb aquesta Caldeira a la illa do Faial haurem rodat i pujat muntanyes amb bicicleta per 17 illes europees, les més muntanyoses:

Mallorca, Menorca, Gran Canària, Tenerife, Còrsega, Sardenya, Sicília, Corfú, Xipre, La Palma, La Gomera, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Madeira, Sao Miguel (Açores) i Faial (Açores).

Amb el Japó i les dues de Nova Zelanda ja en portem 20, especialistes en illes …I encara hem fet cursa a peu per Creta i Santorini.

 

I així clouem un any de 365 dies i 15 hores, 13 que vam anticipar a Nova Zelanda i 2 que ho endarrerim aquí a les Açores, un gran i llarg 2016.

 

Com viatger al cim d'una pujada 
d'on obira sa terra somniada. 
aquí el bon vell sospira de dolçor: 
i veent-la verdejar hermosa i bella, 
passeja els ulls, enamorat, per ella, 
rejovenit sentit volar-hi el cor 

Colom mira l'Atlàntida sense mida, 
com si hi sentís alguna veu que el crida: 
com si, de genis, mostres i gegants 
entremig dels fantasmes vagarosos, 
obiràs d'una verge els ulls verdosos, 
verdosos com les ones i amargants. 

De L’Atlàntida, Jacint Verdaguer

(1)  La darrera perla de que m’he assabentat és el cas de França: el país té 175 Bigs però alguns membres que han viatjat a les colònies franceses de La Reunió o Martinica n’afegeixen 10 més d’Àfrica o Amèrica i en totalitzen 195, una cosa així com pujar algun turó a Lanzarote o Fuerteventura i dir que són a l’Àfrica.



Publicado por FredericRafols @ 13:06  | 2016
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios