dimarts, 18 de Abril de 2017

2017.- Sardenya i Còrsega en primavera

La nau del Grimaldi ja surt amb retard de Barcelona i encara n'agafa més al desembarcar a Porto Torres. Pal·liem la pèrdua de temps menjant una ràpida torta de bressaola i prenen el primer expresso del viatge.

Ja hi havíem estat el 2003 i 4 en aquestes illes, a Còrsega passant el cotxe des de França i a Sardenya amb avió fins l’Alguer i tren i sàrries per l’extensa illa.

Teníem unes altres pintes fa 14 anys a Còrsega...

 

I 13 a Sardenya

Pujar colls per Còrsega i Sardenya té l atractiu especial dels noms. A l’illa francesa en diuen "Bocca" i a la italiana són "Genna" o "Arcu", com el Genna Silana o l'Arcu Correboi.

Ja en el 2017, des de Tempio Pausania fins al cim Balestrieri del Monte Limbara tenim 17 km, els primers 6 relativament plans i després una dura pujada per remuntar quasi 800m fins les antenes del cim. Ja a la mateixa cruïlla comencen els durs desnivells que, entre boscos mediterranis de pins i alzines, s'aniran repetint fins coronar, sovint al voltant del 10% i fins a un màxim puntual del 15% cap a la part de dalt. 

Quant vas a fer una pujada que desconeixes sovint divideixes el desnivell a salvar pels km i treus la mitjana . Ho fas mentalment i sense massa detall. Hi ha cops que aviat veus que no quadra, ja sigui per pujar poc o per pujar massa i el Balestrieri ha estat un d'aquests darrers. 6 km pujant al voltant del 10% i encara en faltaven 5, no lliga... Així hem arribat per carretera bona de tombs i retombs continus fins el trencall de la Madona delle Neve on hi ha un petit descans.

A partir d'aquí continuen els boscos tot i que sovint deixen veure els conglomerats de roca calcària, però la carretera s'enxiqueix i es deforma, ve una dura rampa per damunt del 10% i a continuació una baixada amb guarismes similars que fa que quadrin els desnivells i els km i així continuem altra cop amb els 2 dígits fins coronar en mig d'un altre bosc, d’antenes i repetidors de tota mena...

No sembla que hi ha hagut massa respecte pel fabulós paisatge càrstic d’aquest cim...

Agafem un altre vaixell i passem l’estret de Bonifacio i entrem al golf i port també de Bonifacio.

Cotxe cap a Ghisoni, carretera tallada doncs hi ha un ralli: enrere i esperar que acabin. Finalment hi arribem i ataquem el col de Verde de 1289m i un desnivell de 652m. Els primers 7 o 8 km gairebé no puja res, amb prou feines guanyem 100m de cota. Després la cosa s’anima però sense estridències, pugem a l'entorn del 7% i màximes del 10%, cap cosa de l’altre món. I sempre entre boscos, uns pins altíssims i encaixonats a la vall, amb poques vistes, ni tan sols veiem el riu que passa bastant avall. Una pujada sense pena ni glòria que al capdamunt s’aclareix.

 

Després anem cap a Corte i seguim la vall de la Restonica amb intenció d’assolir les Bergeries de Grotelle, al fons de la vall.

Un bon pont sobre la Restonica

 

L'inici es suau i mica en mica s’anima, al costat d’un riu magnífic que va saltant per les roques i un entorn molt guapo.

Però al cap de poc més de 5 km cartell de "route barré". No ho dubtem gaire i tirem endavant. Però no ha passat ni mig km que la carretera desapareix i un immens buldòzer sembla que estigui preparant els fonaments per bastir un nou pont on l’antic ha desaparegut. Està bastant entrada la tarda, no hi ha ningú treballant i res ens impedeix passar, desmuntem i arrambats a la màquina passem a gual el torrent que per sort està sec.

Queden més de 9 km pel cim... però com que no hi ha pont tampoc hi ha trànsit ni servei de manteniment a la carretera. La ruta esta feta pols, segurament producte del mateix aiguat que es va endur el pont: arbres travessats, branques, terra, pedres, porqueria diversa.

Muntant i desmuntant cada dos per tres anem fent camí.  Quan travessem el riu i el deixem a la nostra dreta comença la part més dura de l ascensió,  un bon tram al 14 i 15%. Quan aplana una mica ens trobem una llenca de neu que passem per sobre

i quan ha de quedar poc més d’un km pel cim es tota una allau de neu que ha envaït la carretera i impedeix el pas sense perill d’enfonsar-nos...

ja està bé de riscos doncs en cas d’accident no hi hauria manera que accedís un vehicle de socors. Girem cua i deixem el cim abandonat pensant que la route estava barré i ja hem fet prou imprudències per avui. I de cara avall també muntant i desmuntant del nostre vehicle mes d’una dotzena de vegades, una autèntica llauna. Una cosa són el desnivells, els km i les pujades, altra cosa són els elements de la mare natura...

La llista del Big té un cert prestigi entre els ciclo-escaladors i penso que hauria d’adoptar una actitud més sensata, no fomentant l’accés a llocs imprudents. Aquest cas del pont ensorrat només durarà uns mesos i suposadament quedarà restablerta la circulació.

Però a la foto de l’altre pont es poden veure les insuficients proteccions de la carretera amb unes continuades timbes impressionants a la banda del riu, en alguns llocs la carretera amb prou feines té 3 metres d’amplada i per ella hi pugen i baixen autobusos com demostren els senyals de les parades. No voldria trobar-me un bus de cara baixant per aquí... I consideracions similars es podrien fer en els Bigs l’accés als quals està protegit per una tanca... està bé demanar el metre i mig a la carretera però tampoc ens hem de creure els reis de la creació.

La primavera porta un pèl més de retard a Còrsega, als cims de les muntanyes encara hi ha un bon tou de neu i els arbres fruiters just floreixen.

 

De la mateixa línia del blau intens del mar a Porto, prop d'Ato

arranca la pujada al coll asfaltat més alt de l’illa, el Col de Vergio  o Bocca di Verggiu que culmina als 1477m, una llarga i inacabable escalada de 37,5km. Comença molt regular entre el 5 i 7%, per carretera massa apedaçada i en obres fins arribar a les vistes de les gran profunditats de les Gorges de l'Spelunca per on transita el riu Porto, un forat profund impressionant.

Aquí la carretera aplana una llarga estona com si permetés contemplar amb calma les diferents formacions de les roques rogenques que ens circumden. Poc abans d’arribar a Evisa torna el pendent positiu, sense estridències, però la carretera bota molt, cosa que notarem sobretot al anar de cara avall.

Travessant aquest poble ja superem el 8%, un petit descans a la sortida i finalment uns 10 km dins la frondositat d'un magnífic bosc de pins, sense gairebé transit, molt regulars entorn del 7 i el 8%, amb màxims puntuals fins l'11%. I així coronem aquesta màxima altitud corsa amb bona carretera en aquest tram final, cosa que permet després uns ràpida i tranquil·la baixada en aquest darrer tram.

Des de Porto cap al sud i ponent hi ha el Col de Lava, de 502m d’altitud i uns 12km de llargada. Als primers km ens deleitem contemplant les vistes de Porto, les penyes que l’envolten, el castell, la platja, l’embarcador, el mar ben blau...

Quan portem la meitat de la pujada apareixen Les Calanche, un paisatge sublim de roques encara més rogenques que destaquen damunt el blau intens. Multitud de fotos possibles i oblidem els pendents de la ruta, més aviat suaus.

Després d’una lleugera baixada passem Piana i poc després corona suaument el Col de Lava als 502m sense placa ni vistes ni del mar ni de les roques. Reculem cap a Porto i tirem alguna altra foto.

Haut Asco, un camp de neu a 1450m d’altitud. Sortint de Ponte Leccia els 10 primers km són molt plans, al voltant de l’1%. Després puja moderadament fins divisar el poble d’Asco i comencen el 5 i el 6%. En arribar al poble s’encrespa per damunt del 8%

però  poca estona i durant bastants km el % és irregular amb continuades pujades i també baixades. La cosa seriosa no comença fins que girant a la nostra esquerra travessem el riu que ens acompanya per un pont estret i bastant precari.

Venen durant una bona estona pendents importants al voltant del 10% però també apareixen alguns replans que permeten agafar aire i així és va fent fins coronar amb un darrer km també inclús superior al 10%. Res destacable a la petita instal·lació del cim.

El Col de Prato arriba als 985m i arranca també de Ponte Leccia, amb un bon pont que fa honor al seu nom.

 

Una carretera de tombs i més tombs durant 18 km i pendents entre el 1 el 6%. Una mitjana que no arriba al 4%, una pujada massa llarga, rodejats d’un insuls bosc mediterrani sense cap curiositat especial, amb poques vistes interessants, un bon grapat de km a la part central amb un asfalt extremadament rugós que et deixa el cul ben abonyegat. Tot plegat implica una pujada repetitiva i avorrida, prescindible d’estar a la llista del Big com ja he indicat en altres pujades, bàsicament franceses. Caldria ser més selectiu...

Tot pujant, una font a peu de carretera

Però sempre es pot trobar una part positiva a les coses: tot pujant, a les darreres cases del darrer poble abans de coronar, la Núria veu un petit obrador de pastisseria. Baixant el buscarem i veurem que es dediquen a fer pastes seques i en comprem una bosseta de les que tenen gust de castanya i les tastem allà mateix...

 

L'endemà sortim de bon matí  de Bastia, d'arran de mar, al port vell.

 

Immediatament comença a pujar pels transitats carrers de la capital, a aquesta hora el personal te pressa... Entre 5 i 8% tant dins la ciutat com ja en plena carretera direcció cap a Patrimonio, a ponent, pel Col de Teghime (536m) que trobem quan portem uns 10km des de l'inici. Dalt del coll, amb espectaculars vistes dels estanys adjunts a la costa sud de Bastia, comença el trencall que ens ha de dur al cim de la Serra di Pigno als 960m de cota.

L'inici de la petita carretera està fatal, descarnat i amb mal asfaltat durant uns 300m.

 

Quan ja creus que en aquestes condicions no seràs capaç d’arribar a dalt, de cop i volta el ferm es perfecte i així durant uns 3km. En total seran 4km drets, sense arbres ni obstacles que amaguin el camí. La traça, de pendent molt regular entre el 9 i el 12%, és ben visible en tot moment i es salven poc més de 400 de desnivell en els dits 4km, no està gens malament. El darrer mig km abans de coronar també està bastant deteriorat encara que no tant com al començament,  sembla que la intenció inicial sigui dissuadir als qui no tenen un interès especial en l’ascensió. 

A dalt bones vistes i més antenes i repetidors.

 

A Bonifacio agafem de nou el vaixell de tornada a Santa Teresa Gallura, Sardenya.

La pujada al Passo de la Punta Massienera comença uns 4 o 5 km abans de Bultei, província de Nuoro, cap al centre de l'illa. Els diferents verds de roures i alzines llueixen en el paisatge inicial abans del poble. És una pujada molt regular, uns 17 km entre el 5 i el 8%, sense extremituds i amb algun descans. Remunta uns 700m per bona carretera amb el pis excessivament gravat en alguns trams.

Vistes molt obertes sobre la plana, vegetació repetitiva d'alzines i matolls i al arribar a dalt una simple cruïlla sense indicació del passo ni d'altitud. Falta poc per arribar a la cota 1000, fins i tot sap greu...

Però al passar per Bultei un senyor ens ha preguntat on anàvem i hem contestat que a la Punta Massienera i ens ha dit que 9km més amunt havíem d'agafar un trencall a l’esquerra. I pujant, cap a la cota 850m, hem vist el trencall i l’indicador corresponent amb una primera rampa que feia honor a les grans embarcades italianes... i baixant del passo, cap allà que hem anat...

El 13% durant uns 200m per un pis cimentat i després amaina i el paviment es deteriora considerablement però el paisatge millora de for ostensible. 

 

Finalment hi ha una explanada magnifica, 

una cruïlla amb un gran edifici, alguns indicadors, un d'ells assenyala la proximitat de la Punta que busquem, la seguim ...i no la trobem, i cap a l'altra cantó tampoc. Arribem a la cota 1030 girem cua i avall. 

Una feinada per poder menjar un simple panino congelat per la zona de Bultei, ni una pizza...

Una mica més al sud, des de Mamoiada iniciem la pujada a l'Arcu Correboi, que amb els seus 1246m d’altitud probablement és el coll asfaltat més alt de Sardenya. Ho fem per la cara nord amb una longitud de 23 km. 

La pujada te 3 parts ben diferenciades. La primera des de la sortida del poble fins la cruïlla amb l’estrada estatal 389 que marxa paral·lela al llarg de tot el recorregut. Són uns 6 km de pendents suaus i regulars a l’entorn del 5/6%, per una carretera sense trànsit però amb trams prou deteriorats i que baixant impedeix fer-ho amb total tranquil·litat. Després ve tota la plana a partir de Pratobello en que el pendent és gairebé inexistent i ja es dibuixa per on ha de passar el coll

Finalment, quant hi ha l'indicador de "Passo di Caravai a 2,4km", torna a inclinar-se com a la primera part. I des de la cruïlla d’aquest pas fins dalt l'Arcu Correboi són 3 km més també amb pendents entre el 5 i el 7%.

Passo di Caravai a la cota 1118m

En definitiva,  una pujada amable, molt llarga però suau i en la que l’únic inconvenient ha estat el vent que bufava tota la part de dalt. Als dos colls ni una trista placa...

De baixada,  girem a l’esquerra quan som a la cruïlla del Caravai i ens dirigim cap a Fonni, poblet a la cota 1000m que ens permet avituallar. A continuació tirem també cap al sud, cap als Monti del Gennargentu i, fent un primer coll al cap de 5 km de pujada també civilitzada, el Arcu Nostra Signora de su Monte, 1142m, agafem un trencall a l’esquerra en direcció al dit Sporting Club Monte Spada, un Big a la cota 1303m. D'entrada hi ha un km dur al voltant del 10% i fins el 12. Després suavitza , es passa un trencall amb un gran edifici,

 

una petita baixada i una rampa final de dos dígits per arribar a l’acabament de l’asfalt al cap d'uns 3 km des de la cruïlla de la carretera principal i contemplar la misèria d'uns edificis abandonats i mig derruïts del que deuria haver estat un petit club d’esquí o cosa similar.

Un altre Big gratuït i obviable, sense interès ni esportiu ni paisatgístic...

Tornem a Fonni i d’allà per una altra carretera cap a retrobar la que ens retorna a Mamoiada per completar un tomb de 70km amb 1100m de desnivell. Una jornada poc exigent, què de tant en tant ja toca!

La llista del Big marca l’inici de la pujada al cim del Serpeddi a Cagliari, arran de mar, cosa un pèl agosarada i bastant baladí. Crec que hauria de ser un cop passada la cruïlla de la SS554, autovia de circumval·lació a la capital, amb molt trànsit, agafant la SP15 que en uns 5 km ens porta a Sinnai, inici de la verdadera escalada al Serpeddi. 

Nosaltres havíem emparaulat el lloguer de dues btt a la botiga Bike World de Sinnai, comandada per l’ex-ciclista Alberto Olla, a qui agraïm els seus serveis. És dissabte al matí, obren a les 9h i diu que tanquen a les 13h. Hi ha temps de pujar i baixar però no sembla que n'hagi de sobrar gaire. Ajustar bici, comprovar recanvis, pagar, telèfon per si passa algo, gps,... Tot plegat, no sortim fins a 2/4.

Travessem Sinnai i un petit tram d’asfalt, en total uns 2 km, i comença la pista que durarà 18km més per remuntar 900 i pico metres, sembla prou assequible. 

Aviat es complica l'avançament per la pista que resulta de molta pedra solta i de difícil tracció. En alguns moments hem de posar peu a terra i llavors es complicat tornar a muntar... Uns bons i profunds reguerots tampoc ajuden gaire. 

El camí no resulta perdedor seguint sempre la pista principal fins la part final en que es pot presentar algun dubte i llavors ens orientarà la vista tant de la pista com de les antenes. El pendent es suportable, entre el 8 i l'11%, ...no constitueix el principal obstacle. 

La ruta, escassa de vegetació, de tant en tant s'aboca al buit i ens regala boniques imatges del Golf de Cagliari, de la ciutat i de la verda plana que l'envolta.

 

Al cap d'uns 5 km d’ascensió continuada sóc a la cota 550m i en falten 500 per assolir els 1050 del cim, la cosa pinta prou bé. Un sobtat canvi de direcció de la pista deixa a la vista per primer cop tot el conjunt de repetidors del Serpeddi i bona part de la Serra de Sarrabus que fins llavors havia quedat ben amagada. I també s'inicia una petita baixada. I després en vindran un parell més fins que de nou la ruta puja decididament amunt per uns trams de pista ben dolenta, més pedra solta, més grans reguerots. Arribo a la cota 820, les antenes tornen a ser ben visibles i assequibles i ara la pista avança per la cara nord, més obaga, amb més vegetació i menys pedra però de cara avall. Baixa lleugerament una bona estona i un sobtat trencall a la dreta tira encara més avall fins la única casa que veuré en tot el trajecte, hauré perdut novament uns 100 m de cota i torno a remuntar-los pesadament fins trobar una pista que ve per la cara sud i enfocar decididament el cim per uns 300 m de carretera asfaltada amb un fort pendent de fins el 14% i en mig d'un vendaval que dificulta l’avançada.

Finalment, cim del Serpeddi, 18km de mala pista i un desnivell acumulat en aquest tram de 1130m.

La baixada es també dificultosa i, evidentment, amb trams cara amunt. Finalment arribo tard a la botiga, però encara és oberta...

Serpeddi, punt culminant de la serra litoral del sud-est de Sardenya, és aquest motiu suficient per incloure a la llista un cim de terra?

I de tornada la Grimaldi es supera a si mateixa i arriba amb 3 hores i mitja de retard a Barcelona. Pel que diuen altres passatgers, sembla ser que són habituals grans retards en aquesta línia.

 

Cal fer rem, per no ser negats

dins la vida abstracta i profunda.

 

Carles Riba. Segon llibre d'Estances. Sabadell. 1930.


Publicado por FredericRafols @ 18:57  | 2017
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios