diumenge, 09 de Juliol de 2017

Cap a València muntat al selló com Jaume I

L'estació de Vilanova és plena grups de gent jove amb cara de son que deuen venir del Vida. La de la taquilla no està gaire més desperta, demano un bitllet a Móra la Nova i al cap d’una estona de buscar a l’escandall em pregunta si es cap a la banda de Barcelona o a la de Tarragona. L'hi ho aclareixo i després ho troba. 

Al bar la cosa no pinta bé doncs els del vida estan demanant entrepans i han col·lapsat el servei. Per sort, la cambrera mulata se n’adona que vaig d’un altre pal i em filtra un cafè en mig de l’allau de comandes.

Via 2, l’ascensor d’ascens no funciona, bici al coll i escales amunt. Res de nou.

Arribant a Tarragona la veu del tren anuncia "propera parada Barcelona Passeig de Gràcia " i també ho anuncien les lletres lluminoses. No recordo haver vist mai res semblant... Ho repeteixen un parell de cops i ningú no ho corregeix. 

A Reus el tren queda gairebé buit. Miro per la finestra, fa vent. Miro la temperatura,  9 graus, passaré fred, no porto màniga llarga. Falta una hora per arribar... Però a Riudecanyes el termòmetre ja ha baixat a 6 graus, buff! Passem el túnel de l’Argentera 4' dins del forat.

Arribo a Mora la Nova, passo el riu i Mora d Ebre, Ribera d’Ebre.

Segueixo riu avall pel cantó de ponent. Fa vent. Cap a Benissanet i Miravet tot ple de presseguers carregats de fruits ben rojos. És una mica d’hora però hi ha ambient a la plaça, és la fira del préssec. 

Cap a Pinell de Brai el vent apreta, ja descaradament de morro. La catedral del vi de Pinell.

 

Tiro cap a Prat de Compte doncs vull pujar el Coll de Bot. M'atrapen dos ciclistes de carretera, joves, van xerrant no marxen gaire fort.  Els xupo roda una estona, xerrem una mica i amb un cop de vent que s’ha tornat violent els perdo i els dic adéu des de lluny. Sol altre cop avanço molt lentament,  algun cop quasi em tira. Arribo a Prat de Comte i segueixo cap el trencall de Bot. Pujant el coll la muntanya em protegeix i sembla que amaini però només coronar em recorda que encara hi és.

Coll de Bot

Baixada ràpida i entretinguda cap a Bot i abans d’entrar al poble a l’esquerra cap a Horta de Sant Joan. Horta ja esta a 500m d’altitud.

La catedral hostalera del municipi

 

Faig un entrepà a la plaça a quarts d’una mentre tothom fa el vermut, carrego d’aigua i tornem-hi. M'allunyo del poble

Roques de Benet

Llargues rectes cap a Vall-de-roures. 

Passo el riu Estrets i després l’Algars i entro a l’Aragó, a la Matarranya. El riu que dona nom a la comarca passa pel bell mig de la seva capital.

 

La catedral literària de Vall-de-roures... Mentre preparo la foto s’acosta un senyor que identifico com l’amo del negoci. Ho corrobora i el felicito per la Creu de Sant Jordi, tota una proesa des de la Matarranya estant...

Seguint amunt arribo a Fontespala.

Després d’uns 70 km de vent sembla que afluixa però estic desmaiat i entro a la fonda, plena de gent dinant. Demano alguna pasta o cosa ràpida per picar. No tenen res només un pinxos d'anxoves, buff! Doncs anxoves! Me'n menjo quatre, molt serà que hagi d’arreplegar aigua a cada poble... Agafo un trencall per passar per Pena-roja de Tastavins,

on havia preguntat per correu a l’hotel a quina hora em donarien d’esmorzar dilluns i em van contestar amb l’horari de dinar i sopar, no donen esmorzars? Doncs a dormir a Morella, no fos cas que hagués de pujar Torre Miró en dejú. Creuo el riu Tastavins que després seguiré una bona estona. Està ben sec, només algun toll escadusser. 

Seguint el Tastavins deixo l’Aragó i entro al País Valencià.  Passo Herbés,

una recta llarguíssima i comença la verdadera pujada a Torre Miró, uns 10 km durs que se'm fan eterns. Molta estona al 7-8% però esporàdicament també és supera el 10 i fins el 12%. Però aquest vessant del coll es el mes guapo per pujar, tombs i retombs,  vistes de la plana ponderant la teva ascensió, alzines i pins talment falcats damunt la roca de la muntanya i vistes impressionants a la part alta, amenitzades pel pasturatge de nombrosos bous. Sort que ara una tanca els separa de la carretera, fa uns anys no era així i la gràcia que feia no era excessiva.

Finalment corono i baixada a tota pastilla primer per la carretera vella i després per la nova que te rectes i pendents espectaculars,  llàstima que el ferm no es de qualitat, està molt picat i miro de no superar els 60 per hora. Arribada a Morella després de 7h 35' de pedal, 126km i +2432m. Per sort, dormo a més de 900m i demà tindre una important  baixada de cota, espero que es noti.

 

 Morella, terra lligada al general Cabrera, capitost dels carlins, i a les seves batalles. Jaume I en va expulsar definitivament els musulmans el 1232.

L’endemà, fa fred a primera hora baixant tot just surts del recinte fortificat de la vila però només agafar el primer trencall de la nacional cap a Ares del Maestrat ja pica cap amunt amb decisió i el cos entra aviat en calor.

El turó de Morella es veu encara des de lluny.

Al cap de més de 20 km de carretera molt picada n'agafo una de bona que en poca estona m'encimbella al Coll d'Ares, aquest és del Maestrat. 

La baixada es presenta guapa.

Una pujadeta i som a Vilar de Canes, tots els pobles dalt d’algun turó. 

Amb 50 km arribo a la Torre d'en Besora amb un bon bar per esmorzar, el Teleclub.

Havent menjat comença a bufar vent i segueixo resseguint els pobles de la complicada orografia del rerepaís valencià. Tal com si fos Jaume I en la seva conquesta, arribo a Adzeneta del Maestrat.

Després pujo a les Useres.

I a Costur. 

Una bona baixadeta m'apropa al gran nucli ceràmic de L'Alcora, ja a la comarca de l'Alcalatén. Paro a fer un mos i veig que estic més a prop de meta del que em pensava.

Ara ve Ribesalbes amb l'embassament del Millars i més empreses ceràmiques. 

Arribat a Onda els polígons de la rajola envolten la ciutat. 

Com he fet aviat faig un tomet turístic abans d'anar a la migdiada. Pujo les duríssimes rampes fins la porta del castell, baixo a l’església, un tomb per la part vella i compro 35 cèntims de plàtans per passar la tarda.

I cap a veure una mica de bicis per la tele que es l’hora del sol.

Dimarts, surto d’Onda cap al proper parc natural de la Serra de l’Espadà. Passo per Tales poble de dolçainers i d'un teorema que no recordo.

Després un pantà petitet

Veo 

L'Alcúdia de Veo

Pujo la Collada de la Nevera, primer suau però els 2 darrers km durs amb continues rampes a l’entorn del 10%.

Baixada ràpida cap a Algímia de Almonacid 

I la Vall d'Almonacid 

Peñalva 

i pujo a Segorbe que es dalt d'un turó. Hi esmorzo un entrepà de truita de pebrots verds i avall cap a la plana.

Trencalls i rodones seguint la vall del Palància i l’antiga nacional,  segons com bastant depauperada i segons com ben revitalitzada. Creuo la nova autovia un munt de cops. Passo Soneja i finalment començo l’ascensió al Coll de l’Oronet o Alt del Pi, 493m, 5’5 km al 5%, un clàssic del País Valencià. Bastants ciclistes pujant i baixant per una carretera just acabada d’asfaltar.

Baixant travesso Serra

Nàquera

Bètera

Godella

I aterro a la plaça de l’ajuntament de Burjassot 

I en un racó hi ha l’estàtua de Vicent Andreu Estellés, el poeta de Burjassot autor de Coral Romput, assegut en un banc. Quina casualitat! Recordo com amb en Joan Solé Bou vam anar amb el Dyane6 a buscar el poeta a casa seva a Burjassot per dur-lo a Vilanova per un sopar col·loqui. No sé com el deuríem trobar sense gps però ho vam fer. La mateixa casualitat que trobar-lo ara en metàl·lic. .. però sé m’acaba la bateria i no puc fer més fotos. La darrera

 

“Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble. 
…”

Continuo recte cap a València i entro a la capital, passo per davant l’esquelet del nou camp del València i no el puc retratar... Així que puc em fico dins el llit del vell Túria i m’estalvio trànsit i semàfors.  Segueixo proa al sud fins la platja de la Malva-rosa. Mentre dino carrego l’aparell. 

Torno a agafar la bici i m’adono que està punxada... reparació voltat de turistes i platjeros. Acabada la feina un tomb pel barri pescador del Cabanyal

 Les torres

L'edifici Octubre

El claustre de la universitat amb el monument dedicat a l'humanista valencia Joan Lluís Vives i March

I l'estàtua eqüestre de Jaume I, el Conqueridor del país als moros. 

 

Muntat al selló del seu cavall, Jaume l va conquerir tot el país als moros, que feia anys que hi eren... Jo no he conquerit res, només he rodat amb calma per pobles i paisatges mediterranis, propers, hàbits i costums molt semblants. 

 Canta Raimon

“He passejat per València,  sol

He caminat pel carrer la Pau

March i Fuster m'han enlluernat

Roig i Estellés se m'han barrejat

Alfaro i Ventura m'han animat

He retornat al carrer la Nau

He caminat pel carrer la Pau.”

València, hi era fa 40 anys quan va tornar Taradellas i el seu "Ja sóc aquí " va retronar molt més gruixut que un insult a la tele del bar de la sala d'oficials de la caserna de Bètera. Va seguir un menyspreu total, absolut, a veure qui la deia més grossa. I jo compungit,  amagant-me darrera les columnes, callat i cara de pòquer. Aquella etapa militar va durar 4 mesos i el final just va coincidir amb la recepció de la Pasqua Militar (dia de Reis) i l’arribada del nou Capità General de la Regió Militar a qui vam rendir homenatge. Era l'il·lustre Jaime Milans del Bosch que 3 anys més tard va agafar els tancs de la mateixa caserna de Bètera i els va treure a passejar pel centre de València. Per sort, jo ja no hi era.

L'endemà, deixo València de bona hora pel carrer Sagunt i cap a Tavernes Blanques. 

Trànsit suportable i mica en mica es van aclarint els blocs i les cases i apareixen els camps que encara subsisteixen. Aviat els tarongers s'ensenyorejen de les zones no urbanitzades que s'intercalen entre els pobles gairebé seguits. La bateria del mòbil fa el tonto i estalvio fer fotos per si cal menester l'aparell, no havia previst aquesta eventualitat quan vaig refusar prendre la càmera.  Caldrà recordar-ho en altres ocasions.

Bonrepòs i Mirambell, Cases de Bàrcena, Museros, Massamagrell, la Pobla de Farnals... Deixo el santuari del Puig a la dreta, ben proper, i potser hagués merescut una rapida visita per recordar l'assistència a l'aplec anual reivindicatiu que deuria ser el 1977, amb presència d'algun altre vilanoví. 

Travesso Puçol i faig la darrera foto.

Vorejo Sagunt per la zona del port, m’embolico per una autovia que de poc i volta diu que prohibit bicis, he de travessar a peu un torrent sec per agafar la carretera de l’altre cantó. I continuo per Canet d'en Berenguer i Xilxes sempre a segona línia de costa: la primera pels blocs d’apartaments, després la carretera que els dóna accés a part del passeig marítim i, més amunt, la marjal o el que queda d'aquestes zones mig humides mig sorrenques que fa uns anys colonitzaven aquesta costa valenciana en la seva quasi totalitat.

Ara encara el que més abunda són els cartells de l’immobiliària “Solvia”, no ho vendran mai tot això...

Passo per sota el castell d’Almenara com abans del de Sagunt.

A Moncofa paro a esmorzar. I després continuo amunt per la platja de Nules on per primer cop m’acosto realment al mar, està picada i arriba a mullar la carretera. Aprofito per entrar a una farmàcia que ve de pas, pomada pel cul... M'acosto al Grau de Borriana on no havia estat mai. Després ve la zona humida del Clot de la Mare de Deu, bonic de veure tanta aigua amb la calor que fa. I passo el Millars també amb un bon cabal, deuen haver desenvasat algun dels embassaments aigües amunt que vaig travessar fa un parell de dies. Tiro cap a Almassora i entro a Castelló. La idea era parar a dinar però és massa aviat. Compro dos préssecs i munto un petit campament al Parc Ribalta, hi ha una petita font mig amagada (he hagut de preguntar), rento els préssecs, me’ls cruspeixo, em poso la pomada... I continuo fins Benicàssim on arribo amb temps per dinar, directe a Casa Teresa on, sorprenentment,  no hi ha gaire gent. Parada i fonda. Demà més. 

 

Benicàssim va ser una de les primeres sortides d’un parell o tres de dies que vam fer amb cotxe i bici. I la primera etapa cap al Desert de les Palmes, pujada obligada en aquesta contrada. Més cap aquí la cosa ja és va embolicar més... El Desert de les Palmes es una pujada suau, sense cap dificultat especial i quan ets dalt veus molt més amunt un grup d’antenes al cim més alt de la serra. Hi ha una pista mig encimentada que hi puja, es passa per una ermita, de Sant Miquel, i arriba fins les mateixes antenes del Mont Bartolo, amb pendents duríssimes que superen puntualment el 20%. En total l'apèndix te uns 3km a una mitjana una mica superior al 10%. Per arreglar-ho, el dia que hi vam pujar hi havia una romeria a l’ermita amb un munt de gent fotent nosa tant al tirar amunt com avall.

 La sortida de Benicàssim per la costa cap a Orpesa és complicada. Cal salvar el tossal que les separa, l’estrep de la Serra del Desert de les Palmes que llinda amb la Mediterrània, amb dures rampes, tant cara amunt com cara avall... després veig que hi ha una via verda a peu pla...

Sortint d’Orpesa travesso Marina d’Or, “Ciudad de Vacaciones”, impressionant acumulació de blocs d’apartaments amb aparença d’estar tot bastant buit malgrat ser al juliol. Més cartells de Solvia.

Molts ciclistes tombant per innombrables vies asfaltades, m’aparello amb algun d’ells, xerrem, em guien per aquests petits vials travessant Ribera de Cabanes i fins on paren a esmorzar a Torrenostra (barri marítim de Torreblanca) i m’indiquen el millor camí a seguir tot tirant cap al nord.

Cap a la platja d'Alcossebre

Però, tal com tenia previst (i més després dels comentaris sobre 15 km de terra que hi ha per travessar la Serra d’Irta), giro cap a l’interior, cap a Alcalà de Xivert, on paro a esmorzar.

Els camins rurals cap a Santa Magdalena de Pulpis són de ferm força irregular i en algun moment vaig sobre la terra. Per la llarga circumval·lació a la Serra d’Irta els ametllers

 

alternen amb els tarongers

Passat Santa Magdalena per agafar la carretera cap a Peníscola des del camí rural no hi ha més remei que saltar la tanca, sort que vaig recordar que ho havia vist prèviament al Google doncs més enllà el camí queda totalment tallat per l’autopista i llavors la carretera queda lluny... una situació inversemblant, totalment il·lògica. Abans d’arribar a Peníscola giro a l’esquerra per retornar a la paral·lela de la costa. Hi ha una creu de terme amb un significat que explica el cartell adossat.

 

Travesso Benicarló,

Entrant a Vinaròs cauen unes gotes grosses que no donen massa tranquil·litat. Paro a comprar plàtans, menjar-los i fer un cafè, a veure si escampa...

Tenen un Carnaval prou sonat i un follet similar al que coneixem a Vilanova

De camí cap a les Cases d’Alcanar tenia marcat que havia de passar uns km per la N-340, però a la rotonda de la confluència hi ha una sortida que indica “carretera de la costa”, la segueixo. Quan la carretera arriba a la costa gira cap al sud, o sigui que no em serveix. Però surt un camí cap al nord i mentre miro en el gps si continua fins les Cases passa una parella gran en bici de passeig i els ho pregunto. Són uns noruecs i els diverteix que un del país els pregunti a ells. Mig m’expliquen que es pot passar però que hi ha un pas difícil, entenc que de bici al coll. Però si ells hi van jo també. Passem arran de costa i de petites cales i m’aturo a fer alguna foto.

Més endavant els veig a baix al llit del riu

És la desembocadura del riu Sénia, el que marca la divisòria entre el País Valencià i Catalunya. Hi ha unes escales per baixar i pujar a cada riba del riu.

Torno a aconseguir els noruecs i anem plegats fins les Cases on ells paren a dinar. Em parlen d’en Boasson Haguen que l’endemà faria 2on a l’etapa del Tour...

Ara sí que per arribar a la Ràpita no hi ha més remei que un trosset de 340, cap problema, hi ha un bon voral.

Baixo al port i agafo la carretera paral·lela a la nacional que llinda amb el Parc Natural del Delta,

fins Amposta, passo pel pont penjant i en un no res sóc a l’Aldea, final de trajecte.

Un total de 555km en 5 dies i 5700m de positius, un tomb assequible, distret i prou tranquil. 


Publicado por FredericRafols @ 20:03  | 2017
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios