dimarts, 22 de Agost de 2017

2017.- Per Àustria i Suïssa

Com cada any a l'estiu, i ja en van uns quants, aprofitem les vacances per descobrir nous colls i pujades d'aquest planeta que mica en mica anem destrossant.

Després d’un llarg camí fem etapa a Verona. A l’Arena romana fan Aida i aprofitem l’ocasió per visitar-la des de fora durant la tarda

i des del galliner a la nit.

L’endemà, ja per anar fent boca, ens dirigim a Recoaro Terme per pujar al Passo Campogrosso de 1457m d’altitud. No és un coll qualsevol, en 11 km es remunten més de 1000 m de desnivell, poca broma.

El traçat que figura a la plana del Big no sembla el més adient: comença al centre del poble en una dura pendent per un carrer estret de pas alternatiu que no dóna temps a completar-lo sense que et vinguin cotxes de cara, continua per una precària carretera destartal·lada que sembla que passis pel pati del darrera del poble, sovint de ciment prou deteriorat, i presenta uns desnivells per damunt el 15% i fins al 17%. Això durant un parell de km i com que en definitiva va a trobar-se amb la carretera ordinària que puja amb percentatges entre el 9 i el 12% doncs llavors la pretesa drecera va fent replans. Total que veig millor la carretera normal, més regular, seguint inicialment el curs del riu, més bonica i amb el ferm en millors condicions. Entre camps al començament,  bosc en la part central de continues paelles i prats i bones vistes de la roca del massís del Campogrosso en la part superior, constitueix una pujada dureta però entretinguda.

Notar que quan portem 2/3 de feina trobem una bona font d'aigua fresca i que quan passem 2 petits túnels ens quedarà un km per coronar. Dalt, cal continuar una mica més enllà del refugi per obtenir les millors vistes del massís de roca i assolir la cota més alta.

 

I després fem cap a Venezia, altre cop a fer el turista ben envoltats de gent que fa exactament el mateix.

 

El Friül i la Carnia a Itàlia o l'estat de Carintia a Àustria tenen fama de colls i pujades molt dretes, del Zoncolan, el Paularo o el Carnizza al Hochtor, l’Oscheniksee o el Grosser Speikkogel, són obstacles de gran categoria i algunes vegades que podíem haver-nos demorat més per aquesta zona hem mirat de fer camí per altres indrets. Enguany, hi tornem!

Una bona emboscada la pujada al Sella Carnizza per la banda de Resiutta. Agafant el trencall en el mateix poble la carretera s'endinsa suaument per la vall del riu Resia durant mitja dotzena de km mentre la gent es banya al riu. Però quan es creua el riu i s'agafà el trencall a la dreta en direcció a Uccea, poble situat a prop de la frontera amb Eslovènia, la cosa canvia sobtadament. Una primera rampa per damunt del 12% ens recorda que anem a pujar un dels cocos de la Càrnia, al Parc Natural dels pre-Alps Julians. Malgrat tot els tres primers km són irregulars alternant dures rampes amb replans considerables.

Serà quan veiem el senyal que ens anuncia 4 km al 12% que començarà l'infern sense pausa durant més de mitja hora rajant suor malgrat les amples ombres que ens regala el bosc que lentament anem travessant i superant. Fins al 17% en alguns llocs s’enrefila el pendent, massa duresa i durant massa estona per una carretera molt gravada que perjudica tant al pujar com al baixar.

 

El Cason di Lanza des de Pontebba és un coll difícil, no pas pel seu pendent mitjà sinó per la molt irregular distribució d'aquest pendent. I també que són 16 km per salvar gairebé 1000 m de cota.

Per una carretera que moltes estones és summament estreta es va remuntant el riu suaument durant uns 7 km. A partir d'aquí la cosa es complica i hi han trams molt inclinats amb desnivells que volten el 15%. També hi han petits descansos i un de bastant llarg en el darrer terç de la pujada però a continuació ve un tram extrem en que s'arriba a veure el 20% de pendent.

Finalment s'obre el panorama i es corona en els 1552 m amb un ampli pàrquing i lloc de restauro, tot plegat molt concorregut pels escaladors (malgrat ser diumenge no hem vist ni un sol ciclista) que s'enrafilen per les impressionants parets del pic del mateix nom del coll. I aquest nom només figura en una petita placa sense ni especificar l'altitud. Una altra ens explica que per aquí passava la ruta d'Atila i una darrera mostra diferents vies d'escalada. 

 

La Villacher Alpenstrasse es una carretera de peatge (gratuïta pels ciclistes) i de muntanya que puja des de Villach a la muntanya de Dobratsch mitjançant 16'5 km cara amunt i remuntant uns 1200 m de desnivell. Com que és de pagament, la carretera és ampla (potser una mica massa) i està en bon estat, pàrquings per aturar-se i un trànsit suportable malgrat ser diumenge. Veiem un sol ciclista. Cap poble ni bareto en tot el trajecte. Tot plegat fa una pujada llarguíssima i avorrida, amb pendent predominant al voltant del 10% que queda compensada per diversos replans al llarg de l'ascensió, resultant una mitjana de nomes el 7,1%, però és dureta...

Mentre pugem s'ha anat tapant i arribem al cim entre la boira, no es veu res! Baixem fàcilment a tota llet i al poc d'arribar a baix descarrega una bona tempesta. 

 

Dormim a Klagenfurt, tenen un bon drac

Sortint de Pischeldorf la pujada a Magdalensberg comença suau des del mateix centre del poble, per bona carretera, i així continua després del primer trencall. Però aviat s'embolica al agafar un nou trencall a ma dreta per pista encimentada estreta i punxeguda que aviat agafa dos dígits fins arribar al 15%.

Més endavant es recupera la carretera i al cap de poc es recupera la pista que baixa i torna a pujar a la carretera que finalment seguirem fins dalt mitjançant pendents normals. A un km del cim hi ha una àmplia zona arqueològica,  

 

la calçada s'estreny i el pendent augmenta per damunt del 10% fins coronar a l'ermita que dóna nom al cimall.

La baixada es pot fer molt més còmoda seguint la carretera i evitant la pista pavimentada, és més llarg però més tranquil.

Des de Bad Eisenkappel la pujada al Eisenkapler Hutte té més de 1000 m de desnivell. És remunten en 16 km però els 3 primers seguint el curs del riu són gairebé plans. Quan s'agafa el trencall a la dreta per una carretera precària la cosa canvia radicalment. El pendent supera sovint el 10% i fàcilment es dispara al 15/16%. Llavors hi han alguns descansos, un de prou notori, que distorsionen totalment la mitjana oficial del 6,4%. A 8 km del cim una barrera que s'aixeca posant-hi 6 euros, passem per sota.

Llavors la carretera millora ostensiblement però dura poc i aviat torna a deteriorar-se.

A dalt, a més de 1500 m, l'asfalt s'acaba en sec i en el no res. Seguint la pista un centenar de metres hi ha un bareto, el nom del lloc i l'altitud.

 

Els guarismes del Grosser Speikkogel (passada l'estació de Koralpe) són dels que espanten: 15,4 km al 10,8% de mitjana per remuntar 1660 m, una autèntica burrada! Poques pujades he pujat d'aquest calibre, potser el Zoncolan... pendents més fortes sí però no durant tants km. I el pendent màxim anunciat del 16'7 encara es queda curt doncs he arribat a veure el 20% al final d'una rampa monstruosa. (De fet, els pendents màxims de la plana del Big sovint estan malament i corresponen al desnivell màxim en un km; passa en molts casos i no saps mai si la dada correspon a un km sencer o a un punt concret).

La cosa arrenca a St. Stefan a prop de Wolfsberg, encara a la Càrnia,  amb un km i mig suau que cal afegir a la dita distància. La carretera és entretinguda, tombs, retombs i paelles, alguna rampa massa recta, mentre avancem primer entre prats, després pel mig del bosc d'avets amb petits nuclis habitats i alguna casa perduda. Tot sense abandonar en cap moment els fort pendents, el màxim descans es un moment al 6%.

Amb uns 10 km de pujada trobem  l'estació de Koralpe i les praderies i vastos paisatges dels cims que es contemplen des de la part alta. Un cop passada l'estació hi ha una tanca que barra el pas.

Falten uns 5 km de carretera estreta però en bon estat, flagel·lada pel vent i vistes panoràmiques. A dalt, equips de telecos.

 

En fi, una gran pujada, més de 2 hores de feina, cal prendre-s’ho amb molta paciència, fins i tot abnegació...

El coll de Weinebene des de Frantschach és llarg (18 km) i, com no podia ser d'altra manera a Carintia, dur. I és fa dur per la irregular distribució dels esforços,  gairebé tot concentrat a la part inicial. Els primers 6 km fluctuen entre el 10 i el 16%, al km 8 s'han remuntat 750m dels 1170 totals. O sigui que en els darrers 10 es pugen poc més de 400 m, una cosa perfectament assimilable, però el mal ja està fet. Per altra banda, el paisatge és guapo, típic austríac, prats, boscos i sembrats poblen harmònicament les valls que anem contemplant. Guapo.

 

Carintia està resultant una zona amable, bonica i acollidora. Ho trobo ben diferent del Tirol, massa cuidat, tant recarregat de flors que sembla artificial,  super car i a barrots de turistes. Això és molt més natural, no hi ha tant pessebre ni molt menys tants turistes. I els preus millor que a casa. Ens hem habituat a esmorzar a l'hotel i fer un primer tram en bici després localitzem un hiper i demanen que ens facin un panet de Viena amb formatge i agafem un parell de begudes, ens costa uns 5 o 6 euros. El servei no es el mateix peró menys de la meitat del que ens costa a casa! Avui fem un gelat al carrer principal del poble on estem: un cucurutxo d'una bola 1'20e, i cadirà amb coixí a la terrassa, ni punt de comparació ni amb casa nostra ni amb el Tirol. 

Sortint de la banda de Bad St. Leonhard la pujada al Klippitztörl comença suau, bona carretera, seguint el riuet poc a poc ens endinsem al bosc. Paisatge típic alpí altre cop. Però la part central del coll és dura amb repetits pendents entre el 10 i el 13%. Després la cosa amaina i fins i tot planeja. Al darrer km torna a empinar-se però ja som dalt. Diverses fonts al tram superior. També s'anuncia un llac que no arribem a veure.

 

El Gaberlsattel resulta una mica a l'inrevés de l'anterior. S'anuncia amb un pendent mitjà inferior però l'inici es contundent i s'allarga ben bé 5 o 6 km. La segona part de la pujada es molt suportable amb diversos replans i alguna baixadeta. Sobretot a la primera meitat el paisatge és magnífic, a la part de dalt vam tenir boira. I l'altitud que figura al Big no és correcta.  Són uns 100 m menys: 1551 m.

Passem un coll intermig

Dormim a Bruck an der Mur. Un riu ben ample el Mur

Aus dem Strassegg i Schanzattel són dos portets propers i similars a l'estat d'Estiria, capital Graz, ciutat agermanada amb la nostra des de fa molts anys. Ambdós els hem pujat pel vessant oest i tenen prop de 1200 m d'altitud; s’inicien al llit del riu Mur el primer i del Mürz el segon, plantegen uns primers 14 o 15 km gairebé plans amb pendents inferiors al 3% i en els 5 o 4 km finals concentren tota la seva duresa amb forts pendents que arriben al 13%. En els primers trams es succeeixen els nuclis habitats i en els segons anem per dins el bosc fins les gasthaus del cim. A notar que en el cas del Strassegg anirem paral•lels a un ferrocarril de via estreta (i que funciona!) fins al poble, mina i cimentera de St. Jakob. En tot cas els dos colls són prou agradables i per bona carretera. 

 

El Preiner Gscheid es un coll que separa els estats d 'Estira i Baixa Àustria. L'hem pujat per aquest segon cantó, des de Reichenau, inici molt suau i després  sense estridències, a partir del 7% i sense superar el 10. Una cosa ben civilitzada.

 

El Hohe Wand es un Parc Natural caracteritzat per unes penyes que donen al cantó de Wiener Neustadt i per les quals s'en refila la carretera amb pendents remarcables a l'entorn del 15%. Tant a l'inici, amb belles panoràmiques,  com passada la zona rocosa, els pendents són més suaus i irregulars. Al cap d’uns 10 km hi ha un trencall a la dreta i s’entra en una carretera de peatge els dissabtes i festius. Per sort és divendres... La ruta puja fins arrecerar-se a la paret de roca i la ressegueix durant 2 llargs km de fort pendent, força estona al 15, es passa un seguit de petites paelles i continua a munt fins que la ruta canvia de sentit. Després dins del bosc el pendent es molt irregular, alternant descansos i rampes dures i curtes fins coronar.

Dalt hi ha una zona d'esbarjo, animals salvatges i un hotel al cim.

 

El Rhorer Sattel des de Gutenstein es una pujada sense importància, primer seguint el llit del riu i posteriorment enlairant-nos fins assolir el coll sense anar més enllà del 10%. Prescindible. 

 

La precària carretera que puja al Hocheck es de peatge sense que s'especifiqui de quina quantia i sense que ningú l'hagi pagat en tota l'estona que hem voltat per allà. Moltes explicacions en alemany i per sort la bici passa per sota la tanca.

De baixada s'aixeca sola...

L'estreta carretera està en estat de semi abandonament, plena de terra, pedres, branques, les herbes creixen per les esquerdes... Per sort, algú s'ha preocupat de tallar els arbres caiguts al mig de l'asfalt. El primer km es relativament suau però a partir de la primera paella a esquerra la cosa s'embolica i molt sovint anem al 11-13%. Algun petit descans però així fins dalt, entre un dens bosc que de cop s'aclareix i deix veure un panorama formidable.

De cop la carretera s'acaba sense cap mena d'indicació.  Uns 150 m per una inclinada pista menen a una casa solitària. Mitja volta i avall amb precaució. 

Viena. Dia de descans de muntanyes. Es una ciutat molt extensa amb un  potent passat imperial, plena de monuments i llocs interessants per veure. La seva grandiositat fa pensar en el poder omnímode que deurien tenir els seus dirigents. Tot plegat està molt distant i ho hem relligat en bici. Ens han sortit 30 km ben plans. Alguns dels llocs...

La visita a l'immens Danubi no podia faltar

Des de Kleinzell es puja a Ebenwald per carretera estreta però en bones condicions, la major part dins el bosc. Pendent prou regular entre el 10 i el 12% tret del primer km més suau i d’un bon descans poc abans de coronar. Ressaltar les 4 ferradures, també suaus i enllambordades,  similar al coll de Vrsic a la veïna Eslovènia,  que tampoc està excessivament lluny d'on ens trobem. 

A dalt simplement espai per deixar els cotxes.

 

Al Jauerling hi hem pujat per la banda de Gossam, des de la carretera que voreja el Danubi. La ruta és entretinguda i amb magnífics paisatges com aquest passat el poble de Maria Laach.

El pendent és esglaonat, com una casa de pisos, fortes rampes, la màxima del 15% segons queda anunciat, i freqüents descansos.

A dalt l’altitud que dona el Big és un pèl exagerada. Hi han diversos objectius: una antena grossa amb una torre de defensa d'alguna guerra 

Un camí d'accés a una antena petita

i una creu al final de l'asfalt.

 

No sé si pujar al coll de Grubberg per vessants diferents a la de Gaming té algun interès, però està clar que des de Gaming no val res. 5'6 km a la mitjana del 5'3% de carretera molt transitada, primer fals pla, després al 7/8%, i més amunt súper ampla, al voltant del 10%, i els cotxes a tota pastilla. Per acabar-ho d'arreglar, la baixada pel mateix vessant te petites roderes. A dalt una cruïlla i un parell de gashaus. El paisatge igual de bonic que a la resta de llocs que anem visitant, res especial.

 

El cim del Gaisberg és la gran pujada de Salzburg. Queda a l'est de la ciutat i s'hi arriba des d'un trencall de la 158 després de 4 km de trànsit molt intens. Per evitar-ho, hem agafat el carril bici més o menys paral·lel que te l'inconvenient de salvar pel dret les 2 o tres paelles que fa la carretera.  Conseqüència: rampes del 15 només començar. 

A partir del trencall la carretera de 9 km només va al cim i te poc trànsit. En total es salven 830 m de desnivell en 13 km. Hi han trams durs i també replans apreciables però la gran característica del Gaisberg són els seus 2 darrers km ininterromputs al voltant del 12%, amb algun pic al 15%, una dura prova per als ciclistes que abunden tant amunt com avall. A dalt placa, monòlit, gasthaus, vistes impressionants de Salzburg i els seus voltants i rampa de llançament per a parapents. En veiem saltar alguns. De baixada, velocitats de vertigen. 

 

Sobre el paper resultava tranquil ascendir el coll d'Hirschbichl, fronterer entre Alemanya i Àustria, pel cantó alemany: 11'5 km al 4'3% de mitjana. La realitat ha estat un pèl diferent. 

Pujada ben suau durant la primera meitat del trajecte. Llavors s'entra al Parc Nacional de Berchtesgaden, prohibit cotxes i motos, només vianants i ciclistes per un entorn formidable, bona carretera i pendents que continuen sent suaus.

Quan falten uns 3 km per la fi comencen pendents més importants però irregulars i de cop i volta apareix una paret que es veu retòrcer sobre si mateixa: un mig km per damunt el 20% que deix al personal estabornit. Després es recuperen els sentits i finalment una altra rampa també al voltant del 20 però curteta t'acaba de situar al punt fronterer entre els dos països. 

Però encara no som al coll. Cal deixar enrere els edificis turístics de la frontera i continuar poc més de mig km per assolir el punt més alt, ja en terreny austríac. Total mica més de 12 km i greus errors a la gràfica de la plana del Big que pinta una ascensió molt més amable.

 

Dormim a Alemanya, a Garmisch Partenfirchen, ciutat de trampolins

 

De nou a Àustria, des d'Ehrwald hi han un parell de km normalets fins l'estació del telecabina que ens apropa al Zugspitze. A partir d'aquí comença un petit calvari de 2'8 km al 12/16% per pujar 370 m de desnivell, una burrada, decorat esplèndid  dins del bosc i amb alguna gota que va caient...

Quedo desllomat i llavors arriben els 500 m de pista en bones condicions i gairebé plana, la feina ja era feta. Una pujada curta però enorme!

La roina ha anat a més i aprofitem el telecabina per baixar.

No massa lluny d'Ehrwald, la pujada al poble de Berwang des de Bichlbach és una cançó. 4'5 km per remuntar 270 m, ja tocava alguna cosa suau i sense estridències. Bon paisatge.

 

Altre cop a Alemanya, tampoc té complicació la pujada a l'Oberjochpass des de Bad Hindelang. Corbes i paelles durant 7 km per remuntar 380 m amb percentatges del 4/7%, sense complicacions de cap mena. A mesura que et vas aixecant contemples la plana que va quedant avall.

 

A Suïssa, de bon matí pujar a l'antena del Bachtel ha estat durillo. Des de Wald, a prop de Zurich, són només 5 km i el primer es fàcil però només agafar el trencall que desprès ens durà a la definitiva Bachtelstrasse la cosa es complica de mala manera, molt sovint per damunt el 15% i en un parell de punts arriba fins al 20%. El traçat es perdedor, cal dur-lo marcat. A dalt, un petit parc infantil, antena i un bona vista de la plana sud de Zurich. 

 

El Passwang des de Balsthal es facilet, amb pendents molt suaus durant 2 terços de l'ascensió i només transita entre el 8 i el 10% en els 3 o 4 darrers km.

A dalt, un túnel en baixada per passar a l'altre cantó. 

 

Balmberg passhohe  des de Niederwil (4523) es també molt suau la primera meitat però després s'encarama durant estona al 10/12% mentre traça unes magnífiques llaçades entre els prats.  Per l'altre vessant sembla que la cosa es més curta i també més punxeguda.

 

La cara sud de la pujada al cim del Weisenstein es suau durant 3 o 4 km però a partir del pont sota la via i el senyal anunciant rampes del 22% adquireix una duresa que no ens esperàvem i que no figurava en les nostres informacions.

La llista del Big dona una màxima del 14'8 i el meu aparell a registrat el 20% diverses vegades, amb un màxim del 24. Una pujada duríssima amb algun replanet que fa que es pugin uns 750 m en els darrers 6 km.

 

Uns 17 km hi han des de Broc, la vila del xocolata, al coll d'Hauta Chia. Són tres parts ben diferenciades, la primera per una carretera prou transitada i amb uns revolts de pendent remarcable, després ve un trencall a l'esquerra i pendents suaus travessant algun poble i, finalment, un tercer tram per carretera estreta, ben senyalitzada, que ens porta al cim i final de l'asfalt i en el que es concentra gairebé tota la duresa de l'ascensió amb un primer km entre prats passat el trencall en el que ens movem tota l'estona entre el 10 i el 15%, un tram prou dur.

La resta és irregular, amb descansos i troços al voltant del 10%. A dalt s'acaba la carretera després d'un parell de bars i bones vistes tant del vessant que hem escalat com de l'altre, cap a la banda de Friburg.

 

El Jaunpass arranca una mica més enllà de Broc, passat el llac, mig sec, de Montsalvens i seguint el riu Jaunbach. Com és bastant habitual, la primera meitat fins passat el poble de Jaun, força suau. I la segona tota molt regular al voltant del 10% i fins el 14, sense gairebé descans apreciable.

És corona a 1508 m d'altitud en una ampla esplanada. Potser perquè ja portem massa dies de traca continuada però aquests darrers km m'han semblat una pujada dureta. Dalt el coll, si ens allunyem una mica de la carretera per la banda del pàrquing podem apreciar unes magnífiques vistes de les crestes de Gastlosen que voregen els 2000 m d’altitud.

I també podem veurequan baixem per on em pujat.

 

En definitiva,  un llarg periple de 14 dies de bicicleta i colls i muntanyes que ha acabat esgotat-me i deixant'me les cames encartronades. Els forts pendents del Friül, de la Càrnia i d 'altres llocs descrits han deixat en evidència que el pas dels anys minva les forces i recomana fites més planeres.

 

 Quan tot s'enlaira

toco els somnis de puntetes,

junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny.

Txarango


Publicado por FredericRafols @ 19:18  | 2017
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios