dilluns, 08 de Gener de 2018

2018.- El Ticlio al Perú, la pujada més llarga

Fa anys vaig tenir notícia de que uns bascs van pujar al Ticlio o Abra Anticona (al Perú els ports de muntanya s’anomenen  Abra), conegut com el port de muntanya asfaltat més immens del món i es que els guarismes espanten: 140 km de pujada ininterrompuda per passar de la costa a Lima fins els 4.818 m d’altitud per la mateixa Carretera Central del Perú que uneix la capital amb la zona minera de la part alta de la Cordillera dels Andes i connecta amb la conca de l’Amazones i la zona de selva. Un camí similar fa el traçat ferroviari, en el que diuen que és el creuament ferroviari a major altitud del món. També el club ciclista limeny Rodando Perú fa cada any, pel juliol, una pujada al Ticlio, el gran gegant del país.

I és que al món hi ha colls més alts i més durs però no n’hi cap que tingui una pujada continuada tant llarga i guanyi tant desnivell. A Bolívia, no massa lluny de la frontera peruana, hi ha el port de La Cumbre (o La Cumbre del Cristo), en alguns llocs citat com el més gran del món però els guarismes ho desmenteixen clarament: 72 km des de Puente Yolosa per salvar 3.595 m de desnivell i coronar als 4.670m, no és cap tonteria però no és pas el més gran. A sobre, hi ha un llarg túnel amb forta rampa especialment prohibit al pas per bicicletes, massa perillós.

O sigui que algun dia s’havia d’anar a pujar aquest Abra Anticona o Ticlio...

I quan arriba el gran dia, la vigília el retard de l’avió fa que  ja arribem massa tard a l'hotel, al centre mateix de Lima. Pressa per comprar aigua, posar llums a les màquines, emparaular un esmorzar impossible a les 5 de la matinada, separar que prendrem amunt que deixarem baix, trobar lloc adequat per sopar i carregar els dipòsits... massa coses, uns certs nervis...

Esmorzem pobrament a l’habitació a les 5, acabem preparatius, deixem restes a consergeria i a les 6 ja som al carrer. Hi ha poca llum i costar seguir la línia del gps, primers carrers tranquils,  deixem el centre, carrers sòrdids,  mercats ambulant que es preparen, i un gran embús en un d'ells entre els que volem passar , els que cerquen lloc per establir-se, els qui ja volen comprar, un cacau impressionant que costar desfer... Cada cop més gent al carrer, cada cop més trànsit, molta boira o contaminació o les dues coses. A poc més de 20 km sense haver abandonat encara del tot la capital, parem en una benzinera per completar més dignament l’esmorzar iniciat a l’habitació de l’hotel.  Poc més endavant sembla que s’acaba la immensa Lima i els seus ravals (diuen que en total suma uns 10.000.000 habitants), finalment som a la carretera que segueix i seguirà el curs del riu Rimac. Però cada poble que passem es un increment brutal de cotxes i colectivos amb els seus riscos ja observats a Lima i en altres indrets del país. Cap al km 40 arribem a Chosica el lloc més gran a travessar. Comprem unes pastes i ens les mengem a la Plaça d’Armes, colonial i ben cuidada.

 

El poble es llarguíssim i la carretera ja és va enrefilant, hem passat del 3 o 4% inicial al 5 o 7% i amb puntes superiors. Ens envolten muntanyes extremadament seques i polsegoses.

Pujar, pujar i pujar, no hi ha una sola baixadeta!

I fa estona que ha sortit el sol travessant l’espessa boira, sort que hem protegit la pell. Ara pica de valent i el termòmetre puja per damunt els 30 graus i fins els 34. Això fa mal i abans dels 60 km cal fer una nova parada tècnica: aigua, coca cola i unes galetes i ja hem superat la cota 1500. Reprenem la marxa però estem tocats, avancem lents i vigilant molt el trànsit que ha anat canviant: ara són grans camions i autobusos els que fan por i arramben massa sovint, fa respecte, ens poden tombar en qualsevol moment. Finalment, km 83, cota 2.330, Matucana, fi de la primera etapa. Poc abans de les dues del migdia i dinem amb poca gana al mateix hostal La Fontana. Retrobem 2 joves ciclistes que ja havíem vist més avall

Per les nostres notícies, la pujada normalment es fa en dos dies i la primera jornada es tira fins més amunt, a San Mateo, però resulta que és la nit de Cap d’Any i no hem pogut assegurar l’allotjament en aquest poble. També diuen que a l’estiu austral per les tardes comencen les pluges i més val no arriscar i q1ue tenim més de 60 anys i més val adaptar-se poc a poc a l'altura, tot plegat ens obliga a parar una mica massa aviat... Demà més. 

Nit de Cap d’Any moguda a Matucana, sarau tota la nit. Al matí el conserge ens ha d’obrir l’espai on hi han les bicis. El trobo tirat en un jaç vestit i de boca terrosa, el crido diversos cops, no respon, el sacsejo, ni cas, veig que duu un pom de claus a la mà, les hi agafo i vaig a provar quina és la bona, traiem les bicis i torno el pom de claus on era sense que l’interfecte hagi fet moviment, la nit ha estat intensa... 

A poc més de les 6 continuem pujant. Pujant i pujant sense parar, els descansos són justets i ni ensumar una baixadeta,  sempre seguint el curs del Rimac. Trobem diversos túnels, una mitja dotzena, arribem a San Mateo i busquem lloc per dormir per cobrir totes les possibles opcions. Els dos hotels del poble estan tancats doncs el dia 1 es "feriado". Esmorzem un tros de pa amb formatge,  únic tipus d’entrepà possible a tota la vall i de fet a tot el Perú que hem visitat, no el toquen gaire el pa, ells arròs, pollastre i ceviche.

El tram de Matucana a Chicla puja més que el del dia anterior, entre el 5 i el 7%, i algun extra superior. El decorat millora, de les muntanyes seques i polsegoses de la sortida de Lima hem passat a matolls i herbes seques, al menys observem vida vegetal... Per altra banda la ruta avança per profunds canons que gairebé ens impedeixen veure el cel. Guapo. El traçat del tren va alternant un vessant i l’altre de l’omnipresent riu, es la zona dels ponts ferroviaris dits de l'Infiernillo, en el seu temps una meravella de la tècnica. 

 

Arribem a Chicla i l’hotel també està tancat. Comencem a plantejar solucions als veïns: al poble següent, Casapalca, diuen que no hi ha res, a Chicla hi ha el "hospedaje" del "Engreido", pregunteu...  A l’hospedaje, una instal·lació molt pobre i precària, tenen plaça. Dormirem a cota 3.800m.

Com que és d’hora deixem bona part de l’equipatge, agafem les màquines i amunt fins Casapalca,  una gran instal·lació industrial  (unes grans mines de coure i plata, ens diuen; el tren és pel seu servei ) i un petit poblat sense serveis i també molt pobre. La pujada continua en els mateixos paràmetres anteriors i superem ja la cota 4.200m. Potser al ser més avançat el dia el trànsit de grans camions i autocars s’ha incrementat. Al poble fem mitja volta i cap a Chicla on al vespre fa un fred que pela. Dormim en una minúscula habitació i en un jaç estret sense somier i sense llençols,  només mantes apilades una damunt l’altra, el wàter a l’altra punta d’un passadís obert i sense llum, sensació d’haver tornat varies dècades enrere...

Però ens assabentem que l’home de la casa és taxista i te un cotxe nou amb baca... pactem preu per a que l’endemà ens retorni a Casapalca de bon matí i poder reprendre la feina on l’havíem deixat...

Casapalca ja és de per si una llarga recta inclinada i després la carretera fa una profunda entrada cap a l’esquerra tornant posteriorment, tot amb gran visibilitat, un traçat massa previsible i farragós. A partir d’aquest poble miner el color verd ja s’atreveix a mostrar-se tímidament pels vessants de la muntanya i aquesta també agafa uns decidits colors rogencs mentre els cims estan emblanquinats per la nevada de pocs dies abans, guapo! Sortim de Casapalca amb uns 7 graus. A la part de dalt del coll està força ennuvolat i el termòmetre es mourà entre els 2 i 4 graus.

Poc a poc es va obrint el que ha de ser l’escenari final del coll, grans llaçades,  paelles, corbes i contracorbes entre instal·lacions mineres, terra vermella, neu als cims i algun bloc de gel al voral de la carretera, mentre nosaltres avancem lentament, a no més de 8 km/h, malgrat que el pendent s’ha tornat més prudent en aquest darrer tram, 3 o 4%, només puntualment s’atreveix amb el 5.

Cap símptoma de mal de cap o malestar, només que vas lent, que no dones per més, glopades d’aigua sovintejades i anar fent poc a poc, és alló del ciclisme agonístic de que parlen els italians... aturades freqüents ja sigui per la prudència quant ataquen els grans camions, per fer alguna foto o, simplement, perquè no podem mes, degut a l’altitud o no. El cas es que els comentaris escassegen, que inclús es dificultós beure del bidó i ni pensar en aixecar-se del selló. Certament, l’altitud no ens mata però ens deixa mig estabornits...

Però finalment a l’entorn de les 9 del matí coronem el Abra Anticona o Ticlio, amb els seus 4.818 m d’altitud, a 140 km del centre de Lima.

 

Una fita satisfactòria que s’afegeix a altres de la col·lecció "els més": el més alt, el més dur, el més llunyà. .. Aquesta la podríem catalogar com la pujada asfaltada més immensa, més gegantina, asfaltada i continuada del Planeta, al menys per les informacions de que disposo. Una fita que ja te el regust de ser la darrera d’aquest calibre, tot resulta massa complex i un ja no té el coratge de quan s enfrontava a les adversitats amb una sabata i una espardenya. Com cantava fa molts anys en Quico Pi de la Serra: "la meva ma s’ha declarat en vaga de dits caiguts, vol sabó bo i una manicura cada dilluns."

Per baixar ens posarem a sobre tota la roba que duem, com una ceba, 4 o 5 capes...

Pujar al Ticlio és la cirereta que millor podia orlar el conjunt de colls i muntanyes trescades a cop de pedal al llarg de 40 anys, un epíleg de mèrit,  potser un pèl exòtic o desconegut pel gran públic, però que cal valorar com el que és: la pujada més enorme del planeta.

Però suposar que dos seixantons són capaços de pujar del nivell del mar a 4800 m d’una tacada i amb prou feines notar l’important canvi d’altitud es molt agosarat, calia una aclimatació prèvia i de dificultats no en van faltar... 

Per tant, primer vam aterrar a Cusco, a 3.400, on jo ja vaig tenir problemes d’adaptació el primer dia amb mal de cap i malestar general. La Núria ho va passar malament dos dies més tard... La cosa va anar així...

Entre mig vam agafar la bici hi vam pujar suaument fins 3800, pocs km. Després excursió turística a Machu Picchu, a 2400. A continuació pujada al Abra Màlaga (4.300m) des de 2800. Viatge a Puno (3.800m) i ruta en bici al voltant del llac Titicaca, bàsicament plana. Vol a Lima i inici de pujada al Ticlio l'endemà al mati. 

  

II

 

Pràcticament en ple solstici d’hivern travessem la ratlla de l’Equador i en un moment passem del dia més curt al nord al dia més llarg al sud, de l’hivern a l’estiu, de tenir el sol a la banda d'avall a tenir-lo sempre al nord. Caldrà adaptar-si per uns dies.

Les 6 hores de nit que passem a l’aeroport de Lima esperant la connexió cap al Cusco no per previstes es fan menys pesades. Finalment a les 5 de la matinada som ja dins l’avió mentre comença a clarejar. Amb 1h i mitja més ja som a la capital dels Inques. Pel camí hem contemplat un munt de cims nevats tot transitant per damunt dels núvols, hi ha molts llocs amb molta neu, ja veurem...

Aterrem, recollim equipatge, tots els fardells a terra. Començo a muntar les bicis i primer problema, la roda de darrera de la meva no hi ha manera de que entri en el seu lloc, no entra a la puntera, ni fent força ni muntant-m’hi dalt, ni picant, res a fer. Vaig a la benzinera de la sortida mateixa de l’aeroport, un martell, alguna eina contundent, algun taller proper...? Res de res, sense acabar d’entrar la roda, sense poder canviar ni frenar per darrera, avancem a poc a poc en direcció la ciutat, a veure que hi ha. Aviat trobem un taller no se de que, explico el problema a un senyor d’edat, convenim que s’ha colpejat la puntera i aquesta s ha tancat, una llima seria interessant. No en té, mirarà si algun veí ni deix alguna, busca i l’hi deixen. Llimem i llimem, provem i provem però no entra, al final diu que té un esmeril i porta un disc i l’aplica amb delicadesa. Finalment mig entra però em fet tant mal a la puntera que la roda no para plana i frena. Obro el freno i tirem direcció a l’hotel. Pel camí trobem 2 ciclistes i preguntem per una botiga o taller de bicis. Ens envien cap a un centre comercial peto finalment decidim arribar fins l’hotel i amb calma veure que passa. Després de menjar i descansar una mica torno a la bici i veig que malgrat no tenir massa clar que ha passat això no és gens fàcil d’arreglar i en un centre comercial no m’ho faran. Esbrino on hi ha un taller, m'ajusten el fre i centren la roda i podrem tirar endavant, però comencem bé bé... 

El canvi horari de 6 hores, trobar-nos de cop a 3400 m d’altitud i l’ensurt de la roda m’han deixat tocat, tinc son, mal rotllo, mal de cap, estic fet pols... No veig res clar.

L’endemà ens llevem aviat, fa bo, em trobo bé, recuperem la moral... Tenim previst un circuit en bici de menys de 30 km pels voltants de la ciutat visitant jaciments de l’època incaica. Ens costa molt trobar la carretera que tira cap als objectius, ens perdem diversos cops, el gps no té prou bé alguns carrers... finalment trobem la bona direcció i es tracta de pujar un coll que va passant successivament pels monuments. O sigui que pugem el coll de Puca Pucara, visitem els llocs i altre cop al Cusco. El centre esta a reventar de gent, es el mercat de Nadal, tothom venen i comprant de tot...

Primer visitem Saqsayhuaman, el que em sembla més interessant, uns pedrots fenomenals...

 

Q'enqo

 

Finalment arribem dalt el coll i jaciment de Puca Pucara, 3.790m tampoc en tenim tants de colls d’aquesta cota i aquest l’hem pujat sense ni saber-ho, més de 300 m per damunt del Cusco. 

En total fem uns 30 km i uns 500 m positius... La bici respon prou bé,  ja veurem quan aguantarà...

L’endemà toca pedalar fins Ollantaytambo, 80 km amb tot a sobre. Ens aixequem d’hora i a poc més de les 6 ja estem damunt el selló. Sortint de Cusco hi ha una bona pujada que amb l’altitud i l’equipatge no hi ha més remei que prendre'ns-la amb calma. En total remuntem poc més de 300 m però en semblen molts més. Ràpida baixada, recuperem la cota inicial i tornem a tirar amunt, ara per remuntar-ne 400.

Poc abans d’assolir el punt més alt de la jornada ens aturem a Chinchero per visitar les restes incaiques.

 

També mengem alguna cosa comprada en una botiga i sense possibilitat de triar: un plàtan i una pasta envasada.

Després ve una rapida baixada cap a Urubamba i abans d’entrar al poble passem el riu del mateix nom, un afluent de l’Amazones doncs des de l’inici de la baixada ja som a la seva conca.

A Urubamba tornem a menjar i la Núria, que no es troba massa bé,  gairebé no tasta res. Jo també tinc poca gana, cosa gens habitual, l’altitud ens està castigant... 

Després d’avituallar-se queden quasi 20 km fins al destí d’Ollantaytambo. Haurien de ser un passeig seguint el riu de cara avall però bufa un fort vent de cara que dificulta molt avançar. Per acabar-ho d’arreglar el darrer km es cara amunt i amb un pis de pedres grosses que deu voler semblar arcaic però que impedeix rodar amb un mínim de dignitat. Finalment arribem a la plaça d’Ollanta on el paviment ja és decent. Total una etapa de 80 km que hauria de servir per anar-nos aclimatant...

A Ollanta toca visitar més runes inques ... i pujar un munt d’escales.

L’altitud afecta a la Núria amb efectes retardats i causa baixa el dia que toca la visita al Machu Picchu. Em toca anar-hi sol i ella es queda a l’hotel. Una hora i mitja de tren en que paulatinament la vegetació es fa més frondosa i fins i tot atapeïda mentre la vall es va tancant i aprofundint, és la ceja de la selva, la part exterior i limítrof de la selva amazònica que llinda amb la Cordillera. Arribem a Aguas Calientes, el poble al peu del gran monument. Ara toca bus fins dalt la ciutadella, paelles i més paelles.

 

Machu Picchu

 Camí de l'Inca

El dia següent la Núria continua de baixa, a mi em toca pujar en bici fins a 4.300 m. 42 km hi han des d’Ollantaytambo al cim de l’Abra Màlaga en plena Cordillera andina. Els 5 primers plans fins a Phiry seguint el curs de l’Urubamba i a partir d’aquí 37 km gairebé sense descans fins dalt.

La pujada te l’avantatge de que el desnivell es progressivament menor, els 10 primers km es remunten 500 m, la part central vas entre el 3 i el 4% i els km finals són especialment suaus, només té les hauràs de tenir amb altres tres enemics: el vent, la molt elevada altitud i ...els gossos que t’escometen per la carretera, cosa que ens passarà per tot el país. 

El traçat del coll és especialment curvilini, tomb i més tombs, paelles i més paelles. El decorat es superb si bé en el meu cas no l’he pogut gaudir massa doncs la boira ha estat omnipresent en tot el recorregut, i per sort, doncs m’havia oblidat de posar protecció solar.

En els pocs moments en què s’ha obert una mica el paisatge he pogut observar multitud de muntanyes enormes, combinant el verd dels prats amb el roig de la terra, paisatges semblants als Andes de Colòmbia. Núvols i boira han impedit la visió dels "nevados" propers, particularment del nevado Verònica de 5.682 m, el colós blanc que s’alça per damunt dels altres del voltant. 

Poc abans de coronar ha començat una fina pluja que m’ha fet arribar a l’Abra bastant mullat però suportable. A dalt em mig canvio de roba i em tapo a consciència. Una dona gran surt d’una espècie de barraca i m’ofereix cafè, accepto i quant estic llest de la roba em diu que passi. El seu habitatge es deplorable, petit i sense les mínimes condicions de salubritat, fa pena. Pago la voluntat i surto a fora on ja plou amb més consistència. Penso a parar algun cotxe o furgo que tiri avall però durant una estona no passa ningú així doncs, avall que ja pararà.  Però no ho farà en els 37 km interminables de baixada, fred, tremolors...

 

Interessant el trajecte en bus de Cusco a Puno, llarg de quasi 400 km, per l’altiplà contemplant la serralada i la seves muntanyes pelades, només herbes i matolls i alguna mata d’eucaliptus. És va bastant paral·lel a la via del tren i el punt culminant per ambdós mitjans es l’Abra Larraya a 4.340 m d’altitud, una pujada i baixada ben suaus,  ritme de tren. La baixada entrant a Puno no es pas el millor del trajecte. 

El centre comercial de Puno resulta més modern i agradable que els vistos fins ara. Sopem en un cèntric restaurant recomanat per la guia i ens endinyen un sopar-espectacle. 

L’endemà darrera etapa d’aclimatació a l'altitud, Puno i el llac Titicaca estan a 3.800m i fem uns 50 km per la vora del llac, visitant la plaça de Chucuito.

 

En definitiva és tracta de rodar en altitud. Després de la pedalada toca barca per visitar les illes flotants dels Uros construïdes amb joncs anomenats totora. Curiós. 

 

S’acaba l’altiplà i avió cap a Lima, a la costa del Pacífic. A la porta mateixa de l’aeroport donem espectacle traient les bicis de les bosses, ensamblant-les i carregant-les mentre els taxistes ofereixen els seus serveis a tothom que passa per la porta.

Passem pel grifo que hi ha prop de l’aeroport, inflem les rodes a consciència i al lío. I resulta ser un bon lío per una gran avinguda que porta cap a la ciutat amb un trànsit descomunal i caòtic dominat sobretot pels busos colectivos que contínuament canvien de carril per acostar-se a les parades i cercar clients a crits de quin és el seu destí. Un caos que seria magnífic si no fos perquè contínuament perilla la nostra existència. I així va ser fins trobar una ciclovía força aprofitable a l’avinguda Oscar Benavides que ens dugué pràcticament fins al rovell de l’ou on passes per on pots, millor per dalt la vorera. I així arribem a l’hotel després d’uns 12 km estressants... Sopar i dormir. L’endemà començaria la pujada al Ticlio.

...

Un cop pujat i baixat el colós, realitzem una petita visita turística al centre històric amb visita guiada a l’edifici del Congrés del Diputats. La guia carrega contra els espanyols i ens interpel·la. Quan sap que som catalans diu a la resta del grup que no hi ha problema amb les consideracions que facin que els catalans ja són independents d’Espanya, els aclarim que no es ben bé així, ¿però ustedes no votaron ya la independéncia? Sí però no...

Després fem un llarg trasllat del centre històric de Lima a la veïna Miraflores, uns 12 km, complicats al sortir de la Plaza Mayor fins agafar algun carril bici, plaents quan el podíem seguir i embolicats quan per obres o altre motiu perdíem la ruta traçada i costava recuperar-la. Però després d’una hora de trajecte vam fer cap al nou hotel de Miraflores, un barri molt diferent del centre històric, molt més espaiós, més educat en la circulació i d’edificis molt més moderns, més europeu o potser més americà. 

Des d’aquí la darrera ruta ciclista ens va portar a les runes incaiques i pre-incaiques de Pachacamac. Vam iniciar el trajecte baixant a la platja des del malecón i agafar el dir circuito de playas.  Va ser complicat, una baixada de pedrotes quasi impracticables i al final aterres a la Panamericana en direcció nord quan volíem anar per la riba cap al sud. Ben bé 5 minuts per poder travessar els dos sentits... I el circuito de playas intermitent i amb tot tipus d’inconvenients mentre molts surfistes practicaven sobre les onades del Pacífic. 

Travessem Barranco, correcte, entrem a Chorrillos i tornem al Perú profund amb gran densitat de població i dels colectivos i taxis que s’arramben a la vorera sense contemplacions i per on no es pedala gens tranquil. Després sortim de la via directa per travessar la zona verda dels Pantanos de la Villa,  zona prou insalubre i gens interessant, per finalment espetegar a la Panamericana sud, una via ràpida de molts carrils i molt transitada però amb un bon voral. I aviat anuncien el peatge... per sort esta permès el pas de bicis i, a més,  exemptes de pagament. Després d’uns 10 km de via ràpida ens desviem cap al poble i lloc arqueològic de Pachacamac.

Fem la visita al lloc que segons la propaganda es podia fer en bici (l’itinerari té diversos km de llargada i és pista de terra) però no ens deixen, només els dissabtes i els diumenges. Amb cotxe i fins i tot en bus es pot fer cada dia... en definitiva,  ens toca fer el llarg recorregut caminant, unes 2 hores...

La tornada a Miraflores és un pèl millor doncs travessem Chorrillos en part per una altra avinguda.

El darrer dia d’estada al país, feliços de no haver estat envestits per cap colectivo, o altres vehícles o gossos al llarg del periple, passegem i fem el turista a peu, com la gent normal.

Però com que no en sabem gaire de fer el turista i ens cansa caminar, a la tarda ja agafem la bici, força més còmode i vinga Miraflores amunt i avall. 15 km.

I de tornada a casa tornem a travessar la gran ratlla de l’Equador, i tornem als dies petits i freds, amb l’esperança que aviat s’allargassaran i mica en mica esdevindran més càlids...

 

¿Qué sabes de cordillera,
Si tú naciste tan lejos?
Hay que conocer la piedra
Que corona al ventisquero;
Hay que recorrer callando
Los atajos del silencio,
Y cortar por las orillas
De los lagos cumbrereños.
¡Mi padre anduvo su vida
Por entre piedras y cerros!

Nosotros cruzamos hoy
Con un rebaño del bueno;
Arriba en la cordillera
No nos vio pasar ni el viento.

Arriba en la cordillera, Patricio Manns


Publicado por FredericRafols @ 20:09  | 2018
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios