dijous, 26 de Agost de 2010

 

No hi ha res com unes vacances plàcides i tranquil·les per recuperar-se de les dificultats de la vida quotidiana, així que poca pressa i serenitat. El resultat d’aquestes premisses han estat més de 6000 km en cotxe, més de 1000 en bici, més de 30.000 m de desnivell tot plegat per aconseguir pujar 38 bigs en 12 estats diferents a part d’altres colls i pujades menors.

Per si a algú li interessa passo algunes notes sobre alguns Bigs no massa populars:

Grand Colombier, en alguns mapes figuren en vermell les tres carreteres que hi accedeixen. No us preocupeu, simplement indiquen que són rutes molt estretes i poc recomanables per als cotxes. Per les bicis només són grans i recargolades pujades.

Col de la Faucille, no he aconseguit entendre els motius de la seva inclusió a la llista com no sigui ser un pas fronterer entre França i Suïssa.

Ballon d’Alsace, primer coll pujat a la història del Tour. En homenatge, el vàrem coronar el dia que finalitzava aquesta carrera. El Grand Ballon és una pujada considerable amb gran valor paisatgístic, el Ballon de Servance no em va merèixer cap apreciació especial a part dels senyals del cap d’amunt prohibint el pas per ser zona militar. I nosaltres, amunt!.

A Suïssa, el Regensberg és una pujada d’un km amb l’únic interès de passar sota una arcada i acabar en una plaça guapa on per cert està prohibit circular. Contràriament, l’Etzelpass és una dura rampa de 5 km al 10% que té la seva dificultat. Baixar-la amb la carretera mullada va ser una bona experiència.

A Alemanya, Belchen i Weinsenbach Sattel, propers i sense particularitats especials. Keselbergstrasse, una pujada amb pocs motius esportius per estar a la llista (1,3 km al 6,5% per un cantó, 5 km per l’altre) però uneix dos llacs, cosa sempre interessant per al turista. Spitzing Sattel i Sudelfeld, paisatges bonics sense característiques ni grandàries especials. Grosser Arber, pujada a un llac turístic seguida d’estació d’esquí i fàcilment combinable amb la propera pujada al Pancir (coronant entre mig pel coll de Brennes), passant la frontera txeca amb bici, cosa que sempre fa gràcia.

El Pancir és un collet normal amb una prolongació d’un parell de km per carretera més dolenta i punxeguda per a arribar a una mini estació d’esquí amb unes instal·lacions que recorden altres temps. També a Xèquia, el Suchy vrch és força semblant (coll normalet seguit de trencall una mica més empinat) i el Cervenohorske Sedlo un coll que connecta dues valls.  

 

 

A Liènxenstein, el Malbun no està a la llista per fer bonic, és una dura mujada molt consistent.

A Àustria el mal temps ens va retirar del Kutai Sattel que havia de ser el primer dos mil del viatge. Queda pendent per tornar-hi algun dia. El Timmelsjoch o Passo dello Rombo (2509 m) és una llarguíssima pujada d’alta muntanya espectacular, inacabable i preciosa. L’Hocktor Pass o Gloshocknerstrasse (2504 m) competeix en dimensions i espectacularitat. Ambdues són especialment recomanables pels grans escaladors amants de pujades llargues, sensacionals i inacabables, i paisatges oberts i grandiosos. La vista de la traça de la carretera centenars de metres més amunt acostuma a produir un especial vertigen i nerviosisme. Van constituir els sostres del nostre deambular europeu i per si soles justifiquen el viatge. Ambdues són de peatge per als cotxes.

FurkaJoch i Hoctannbergpass, fàcilment combinables, paisatges preciosos i pujades assequibles encara que no fàcils. 

De Polònia, recordo poques característiques especials del Przelecz Salmopolska i del Przelecz Krowiarki, però els paisatges continuaven força interessants i les pujades més assequibles. El sentit de les escultures a peu de carretera el deuen entendre els autòctons...

A Eslovàquia el verd encara millora més i la llarga pujada al Sedlo Certovica i el Panske Sedlo valen la pena. Potser entre aquests dos darrers països haguérem hagut de seleccionar algun coll més immers als monts Tatry que des de la plana es veien impressionants. Ja ho sabem per a una altra vegada...

A Hongria el Felso Borovnyak és una pujada força assequible al igual que les dues gairebé bessones pujades al Kekesteto i Galyateto, a la zona turística de Matrafured. Per pujar a Misina des de Pecs cal seguir les indicacions a la “TV Rando” abans que no pas embrancar-se a preguntar per Misina doncs no hi ha manera d’entendre’s.

A Zagreb, compte amb la pujada Sljeme (repetidor de comunicacions) doncs si deixes el cotxe als afores de la ciutat, on realment comença la pujada, després et trobes que no pots baixar per la mateixa carretera (és de direcció única i ens en vam assabentar a dalt). Davant el perill de no trobar el cotxe perduts per l’altra banda de la ciutat, vàrem baixar 14 km contra direcció amb molt de compte... Només arribar a baix vam coincidir amb la poli que va fer els ulls grossos, bons paios aquests croats.

També a Croàcia, el Nevolja Pass o Mali Alan és una pista de terra tant per una banda com per l’altra. Pedregosa i en força mal estat, la pluja que queia ens va acabar de decidir a prescindir d’aquest Big, cal Btt. Cal que sigui a la llista?

A la frontera estre Àustria i Eslovènia hi ha dos Bigs gairebé contigus, el Jerezko Sedlo (SLV) o Seeberg Sattel (AU) i el Paulitschsattel (AU), aquest darrer és força més dur que el primer.

A Eslovènia és gairebé un esport nacional pujar al Mangartsko Sedlo, la carretera més alta del país, 2055 m, i gairebé fronterer amb Itàlia. És una pujada preciosa, dura, llarga i bonica. Roca i alta muntanya. Només té la pega de diversos túnels sense llum, algun un pèl massa llarg. Bon trànsit de ciclistes i també carretera de peatge. Nosaltres no ho vam fer perquè ja el teníem a la llista però és una pujada combinable amb l’espectacular i recomanable coll de Vrsic, molt proper, i també amb el passo Predil que fa frontera amb Itàlia. 

El Passo Pramollo (IT) o Nasfeld Pass (AU) és força més dur per la primera banda i la carretera està en més mal estat. Recomanable pujar per Itàlia i baixar per Àustria. El llac de dalt el coll és encantador. El mateix comentari podríem fer del Passo Croce Cárnico (IT) o Plockenpass (AU), però sense el llac a dalt i amb una pujada més suau. I es que els italians tenen algunes carreteres que déu ni do.

El Monte Zoncolan era la traca final del viatge. Per sort, va tocar per la banda fàcil, per Sutrio, una pujada normal durant 10 km i tres km finals duríssims per carretera estreta (un petit camió que em va avançar en una rampa de més del 15% va posar a prova la meva estabilitat). Pel vessant oest, per Ovaro, la cosa és força diferent, pràcticament 10 km al 10% de promig, rampes duríssimes i tres llargs túnels molt estrets. Jo no sé si passa un cotxe i un ciclista al mateix temps per dins els túnels, baixant amb el cotxe no m’ho va semblar... En tot cas, els túnels s’il·luminen automàticament al passar però dels tres només es va encendre el llum en un d’ells. O sigui, per pujar o baixar per Ovaro, cal portar llum!

Faltava una mica de Dolomites: Passo Duran, duret quan s’agafa el trencall a Dont, Forcella Cibiana, més tolerable i regular i Forcella Staulanza que encara que no sigui Big per a mi és el més bonic de tots i per això estava en el programa. En tot cas, les imatges que proporcionen els colls dolomítics són incomparables.

 

 

De tornada cap a casa, una paradeta als “colli piacentini” per coronar el Passo del Penice i pujar al santuari de la Vergine del Penice, un Big gens menys preable,

i fer un tomb per aquelles muntanyes, més baixes que les anteriors però amb emboscades interessants.


Publicado por FredericRafols @ 17:49  | 2009
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios