divendres, 27 de Agost de 2010

El programa per a la conquesta del gran Big del nord es presentava llarg i dur i, probablement, pesat.

Un dissabte de juliol a primera hora sortim de Villeneuve Minervois (som de Vilanova, no?) i el Pic de Nore, com a preludi del que ens esperava més amunt, ens rep amb una boira intensa que ens fa baixar tremolant

 

L’endemà, gràcies al tren,

 

 ja som a Hamburg i toca el Wasseberg, un carrer d’1 km al 15% amb regust a clàssica i que arranca de la mateixa platja bàltica.

Abans de coronar em peta la cadena i he d’acabar caminant. Comencem bé! Mai no havia trencat una cadena! Per sort porto l’eina necessària, trec dues malles i cau també el Himmelbjerget (Di), una pujadeta sense cap mena d’interès.

Però la cadena no està ben posada i he de tornar a embrutar-me les mans. L’endemà continua la bona ratxa i trobo la roda punxada però pugem el Ejer Baunehoj que amb 171 metres és el punt culminant de Dinamarca. Una torre ho commemora

 

A Suècia, al Norra Klevalinden, al Hogkullen i al Hunneberg cal anar per pistes de terra i al segon la feinada és troba’l. Sort del company alemany que ens ajuda amb el seu gps

 

Tampoc no sabem exactament on és dalt i aquest és el punt més elevat a que vàrem arribar

 

Suècia és un país molt pla i tot plegat fullaraca des del punt de vista esportiu. 

Noruega resulta força més interessant i sense perdre massa el temps ens dirigim al Lyserfjordsveien un dels primers grans objectius del viatge. Primer cal baixar al fiord des d’uns 1000 metres i desprès pujar-lo

 

El principal inconvenient resulta ser un túnel en corba d’1,1kms estret i d’una sola direcció amb un semàfor que el regula. Per baixar cap problema però per pujar (amb una pendent regular del 7/8%) hem de deixar passar dues tandes de cotxes allà dins arraconats. Cap gràcia! Després venen les boniques paelles per sortir del forat i que la boira i la manca de perspectiva impedeixen retratar mínimament bé.

 

A mitja pujada els turistes actius inicien la caminada per fer-se la foto dalt la pedra del Langavatn. Nosaltres no tenim dies per estar per pedres...

 

Després vindrà el DyrskarPass, sense massa història, i la carretera feta pols per damunt el túnel on ara passen els cotxes. Al igual que al DyranutPass, un coll verdader i guapo, una pluja fina ens fa baixar sense entretenir-nos massa.

 

 Però el paisatge noruec resulta guapo i les cascades alternen amb rius, glaceres i muntanyes de roca.

 

 

El Valdresflya també és preciós, amb igual mal temps i més trànsit que els anteriors

 

 

L’endemà, segon plat fort de l’aventura, toca escalar la cascada del Trollstigveien que, com no podia ser d’altra manera, està cobert per la boira i l’acompanya una fina pluja. El trànsit d’autobusos i autocaravanes entre la boira ens resulta especialment  perillós. Dalt, un japonès ens ensenya una foto que ens ha fet mentre pujàvem (semblem fantasmes) i ens demana que ens fotografiem amb ell, llàstima no haver-la fet amb la nostra màquina...

 

Els diferents passos de la carretera es perden entre la boira

 

Dalt el pont que es veu més amunt

De fet, la foto de la pujada és més o menys així...

Fem una petita incursió al nord de Suècia per coronar l’estació d’esquí d’Ulladalen, una altra pujada sense importància esportiva.

Tercer objectiu del programa, arribar al Cercle Polar en bici. Es puja sense dificultat només amb la molèstia del trànsit i el vent. Estem a la latitud de 66º33’.

 

 

De baixada el vent frena, t’agafes a la banda de baix del manillar i de sobte alguna cosa salta a la carretera i et fots un bon ensurt. Aquest en va ser el causant, era el primer però desprès ja ens hi acostumarem

 

Passarem per Narvik, la darrera ciutat mínimament gran i ens avisen del que encara queda, 2407 km...

Més amunt farem una incursió a la ratlla amb Finlàndia i caurà el Kilpisjarvi o Galggogobba, oficialment a la banda finesa però amb cap indicador que assenyali el llindar entre els dos estats.

 

El dilluns 2 d’agost era el gran dia en que havíem d’arribar al cap d’amunt. Passem un llarg túnel de peatge de més de 7 km i il·luminat precàriament on hi trobem un ciclista ben carregat de paquets. De tornada en vam trobar dos més, un d’ells sense llums. És un túnel rectilini i no massa ample, amb 3 km de baixada, un de pla i 3 més de pujada. Els cotxes poden avançar-se i tots plegats anem a velocitats considerables, l’aparició del ciclista em va semblar d’una gran perillositat. Després encara passarem un altre túnel en millors condicions. A partir d’aquí descarreguem les bicis i anem a pel Big. El paisatge és desolat i bonic, banyat per un vent inhòspit i amb un parell de cales habitades.

 

 Mica en mica anem fent camí

A uns 8 km de la meta, més o menys a la darrera corba de la foto, em peta altra cop la cadena de la bici. Ja feia dies que ni pensava en la maleïda cadena... els renecs es deurien sentir a Ciutat del Cap! Temps amenaçador, nervis, el passador que em surt mig oblic i no hi ha manera de torna’l a entrar, trec dues malles més, potser ja no podré posar algunes multiplicacions... però s’ha d’arribar allà dalt! Finalment em calmo i sembla que la cadena rutlla bé, inclús puc posar el pinyó gros amb el plat petit. Començo a pedalar amb gran parsimònia i sense esforç, acaronant els pedals. Així passo els darrers tobogans i assolim el Norkapp, als 71º de latitud nord. Abans paguem un altre peatge de 150 Nok per entrar al recinte del cap i ens el cobra en Pau, el primer català que trobem, que treballa en aquell apartat racó per fer uns quants calés. Fem les fotos de rigor amb la bola esfèrica i altres endimaris significatius i avall. Curiosament, feia un mes i mig que havia pujat a Gibraltar, a l’altre extrem del continent.

 

Diversos monuments acompanyen el lloc més septentrional del continent i la carretera més al nord del món

El lloc té la seva gràcia, l'estat del mar és estranyament tranquil i el temps sembla que s'aguanta

Però, a quants centenars de quilòmetres deu ser la cadena compatible més propera? Si torna a petar, quantes malles més podré treure abans d’anar amb pinyó fix? Caldrà anar buscant tot tirant avall...

Posem proa a Finlàndia i fem el Pallastanturi i el Tunturi-Yllas, petites estacions d’esquí sense interès especial, pedalant amb una “souplesse” estil antic règim.

Desprès decidim canviar la ruta prevista i, efectivament, a Rovamieni Santa Claus ens espera amb una cadena nova de trinca. La casa de Santa Claus...

En un petit taller un home gran en té una pila, totes iguales, totes Sram de 9 velocitats compatibles, el senyor no sap si anirà bé amb Campagnolo doncs per allà no corre aquesta marca però ja ho sabem nosaltres, o sigui que comprem la cadena i veig el futur una mica més clar. No ens la pot canviar en aquell moment i ens l’emportem. Em fa mandra canviar-la i veig que la capsa em cap a la butxaca del mallot. A partir de llavors cada dia sortiré amb la cadena a la butxaca i, evidentment, ja no es trencarà més.

Entre rius i llacs pujarem el Rukatunturi, el Vuokati i l’Ukko-Koli, tot antenes, estacions d’esquí o trampolins.

 

 

Un dia al vespre veiem per la tele que un cicló s’ha carregat una pila d’arbres i assolat un càmping com va passar aquí fa un parell d’anys, no tenim idea d’on ha sigut, però l’endemà hi passem pel mig. Ens va anar de poc...

L'Ukko-Koli serà el darrer Big que pujarem a Finlàndia

 

Després de 13 dies seguits de bici fem una mica de turisme a Helsinki aprofitant per visitar el monument al gran Paavo Nurmi, dominador de les proves de fons en tres Olimpíades consecutives ja fa bastants anys.

 

A la tarda a Tallin continuem amb el turisme convencional i l’endemà tornem a la feina. A Estònia al Suur-Munamagi si acaba arribant per unes escales,

a Letònia la torre del Gaizinkalns que amenaça ruina està després d’11 km de pista de terra. En aquell aparentment solitari paratge, reducte de l’antic sovietisme, surt una figura de darrera la torre, és en Joan, un viatger solitari de Banyoles que busca castells i pedres abandonades. Ell ens tira la foto

 

 A Lituània també arribem al cim de l’Aukstojas per un camí de terra. En fi, pel Bàltic, poc ciclisme i una sensació d’anar a uns llocs ignots que no interessen a ningú, són els punts culminants dels respectius estats però estant a 300 m d’altitud i amb prou feines destaquen sobre l’entorn.

 

El Big lituà està a un parell de quilòmetres de la frontera amb Bielorússia i provem sort per veure si ens fan un visat per un dia. Passem per 5 barraques diferents, perdem mitja tarda i no hi ha manera d’entrar a aquell país que sembla policial. Ja ens ho havia advertit en Joan que no ho aconseguiríem...

Així doncs toca travessar la plana Polònia fins a tocar de Xèquia on hi ha un dels límits de la gran planura europea que havia començat a Finlàndia. Les carreteres poloneses han resultat les més perilloses del viatge, no només per als ciclistes que roden encongits al mateix llindar de l’asfalt si no també per circular amb cotxe. La conducció és d’una gran temeritat. Anem acollonits i potser per això ens enganxen: ens para la poli i ens diu que al travessar un poble anàvem massa ràpid, els dic que hi havia un senyal de 70, em diu que anava a 69 però que als llocs habitats s’ha d’anar a 50 encara que no hi hagi senyal. Com que som estrangers, si volem continuar hem de pagar 100 slots en efectiu, no accepta ni tarja de crèdit ni euros i no portem moneda polonesa. Ells mateixos, gentilment, ens acompanyen al caixer i ens diuen que traiem els slots. Vam pagar l’equivalent a 25 euros i vam veure que els marits de les folklòriques hispanes també tenen seguidors a Polònia...

Pel cantó polonès pugem el Przeleckz Okraj, una estació d'esquí que ja està per damunt dels 1000 metres

i per Xèquia l’Spindleroba Bouda. En aquest darrer els indicadors no són massa de fiar i per seguir-los arribem aquí, això si desprès d’uns bonics 4 km ben costeruts i pel costat d’un riu

 

Ja pel bon camí fem cim al llindar dels dos estats

 

Desprès vindrà la dura pujada al Vrbatova Bouda que amb 1395 metres és probablement la carretera més alta de Xèquia. Això ja ha estat un verdader coll al igual que l’anterior.

 

Vam perdre temps a la frontera de Belarus però vam guanyar un dia al no anar-hi. Ens rodarem per Alemanya. El Hesselberg és un gavarrot sense importància. A l’Schliff Kopt la prudència ens mana retirar-nos per l’espessa boira i nul·la visibilitat. Però som tossuts i al cap d’unes hores hi tornem. Llavors ens enganxa un intens xàfec de llamps i trons que ens obliga a refugiar-nos sota la cornisa d’un hotel tancat, quedem com dos pollets però quan amaina tornem a fer la tercera fase i arribem a dalt.

El Kandel és una altra pujada de categoria amb 11 km al 8% que fan la seva pupa després de les diferents remullades de la jornada

L’endemà aviadet encarem l’Schauinland i als pocs quilòmetres ens avança un cotxe amb matricula suïssa i para al mig de la carretera uns metres mes endavant. Penso que ens preguntarà alguna cosa en alemany i haurem de fer cara d’idiota. Però no, ens saluda, “què feu per aquí? Només podíeu ser vosaltres!”  És en Josep Rojas de Manresa l’alma mater de la Volta Cicloturista del Cor de Catalunya que fa 26 anys que munten els manresans, ara amb l’ajuda de Terra Diversions. El tercer català ha resultat ser un ciclista i conegut, comentem una mica la jugada, fem una foto de record i ell puja amb cotxe i nosaltres continuem pedalant.

A dalt hi arribava el funicular

Per baix hi pasava el tramvia entre la boira

Després vindrà el Blauen, un altre os dur de rosegar i ens acomiadarem de la Selva Negra.

 

Tirant avall a Besançon pugem al Fort de Chaudane, una pujada d’un parell de km, entre cases i sense vistes, a un castell mig abandonat sense accés al públic, un Big inexplicable com inexplicable és que el castell sigui patrimoni de la Unesco segons diuen en un cartell a l’entrada del poble.

L’endemà acabem la ruta ja sense Bigs, després d'haver travessat 11 estats, 9 monedes diferentes, més d’11.000 km en cotxe, 1000 en bici, 33 noves pujades, uns quants països nous al pot, no massa desnivell acumulat i sorprès d’haver aguantat amb una certa solvència una pallissa d’aquest calibre. Demà canviaré la cadena i intentaré desintoxicar-me de la carretera corrent a peu per la platja...


Publicado por FredericRafols @ 16:55  | 2010
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por claudi montefusco
dilluns, 30 de Agost de 2010 | 16:03

Hola Frederic i Nuria, estic flipant amb el vostre viatge. Felicitats per tot el que heu fet i per la vostra força de voluntat. Ara feia dies que no entrava al teu blog, Frederic i m'he trobat amb aquesta esplèndida sorpresa. He devorat entusiasmat el post sobre el vostre viatge i les fotos a dalt de tots i cadascun dels BIGs que heu pujat. Felicitats!!!!