dilluns, 09 de Juliol de 2012

Sommellier, un coll de 3.009 m als Alps

Als Alps hi ha poques rutes ciclables que arribin a la cota 3000. Tanta altitud en aquella latitud té poca utilitat doncs la major part dels dies de l’any el camí estaria cobert de neu.

La pujada al Sommellier és l’única que conec i constitueix el Big més alt dels Alps, el segon més alt d’Europa després del Veleta.

Pujar al Sommellier des de Bardonècchia, al Piemonte, just a la boca sud del túnel del Fréjus, és una llarga pujada de més de 26 km en que només els 6 primers estan precàriament asfaltats fins a l’alçada de Rochemolles.

A partir d’aquí el ferm comença en bones condicions i es van perdent poca a poc, amb llargs trams de pedra solta.

 

La ruta presenta grans vistes de la punta del Sommellier (3.350 m) i de tot el conjunt del Massís del Mont Cenís.

 

Mitjançant infinites paelles la pista es va enlairant després de Rochemolles fins al trencall del refugi Scarfiotti a la cota 2160

 

que aviat queda sota nostre per acabar desapareixent de la nostra vista.

 

Uns quilòmetres amb més pedra i major dificultat per avançar

 

moltes paelles...

 

i comencem a veure el que pot ser el coll i el final de la pujada. Les ziga-zagues es marquen perfectament a la muntanya.

 

Però de cop i volta el camí desapareix i està cobert per una espessa capa de neu.

Impossible avançar en bici!

Un grup de motoristes alemanys també estan parats avaluant la situació i veient que no hi ha més remei que tornar enrere. Deuen quedar uns 2 km pel cim i uns 200 m de desnivell, quina llàstima!

Llavors veig que alguna cosa es mou per allà dalt i al cap d’un moment identifico un ciclista que està baixant, ara a peu, ara en bici. Al cap d’uns 10 minuts apareix on som saltant per damunt les pedres. És un jove italià que diu que es pot fer un 50% en bici i l’altre arrastrant-la damunt la neu. Doncs, som-hi! Arranco mig per les pedres mig per la neu mentre sento els sorolls de les motos que giren cua cap a avall...

I al cap d’uns 20’ passo la tanca que impedeix l’accés final als vehicles i corono el Sommellier.

L’antic cartell ja no hi és

 

i una fita ben visible és l’única senyal de ser al coll.

El petit llac del Sommellier continua al seu lloc amb les aigües mig glaçades.

Un altre 3000 m al pot i ja en van uns quants! En total han estat 3h 15’ en el crono de la bici. La baixada, tot un plaer...

Quan un ja comença a apilar anys i s’acosta a la seixantena pensa que els grans reptes s’han d’assumir com abans millor. Així que per a l’endemà ens plantegem un altre colós alpí, el Colle del Nivolet, de 2612 m i uns 2000 m de desnivell. No hi han massa colls amb aquest desnivell tan brutal! Uns 39 km des de Locana, també al Piemonte, amb l’agreujant que en el trajecte hi ha dues baixades que distorsionen greument el percentatge. Les rampes i quilòmetres sencers a l’entorn del 10% es succeeixen repetidament.

He pujat molts colls al llarg dels anys, la memòria és traïdora i selectiva, però diria que el Nivolet és dels colls més bonics que he pujat mai. Comença pel llit de la vall del riu Orco i a mida que s’enlaira, el paisatge és frondós i ubèrrim travessant una zona turística amb un llac artificial.

Després s’aixequen les primeres ferradures que ens portaran a un segon embassament, el llac Serrú, ja per damunt els 2200 m i amb tot l’espectacle del circ que conforma el Parc Nacional del Gran Paradiso amb múltiples glaceres i pics de fins a 4000 m.

Després la ruta fa un primer coll als 2330 m, i quan hom està buscant el forat on deu ser el coll definitiu, fa com en Xavi, amaga la pilota i gira inesperadament cap a la dreta on apareix una baixada, un altre llac amb les aigües més fosques, el llac Agnel, i un altre conjunt de paelles a l’altra banda de la muntanya, en una pujada que sembla infinita.

Així doncs que ens encaminem cap una altra vessant i després encara a una darrera per culminar finalment el coll després de 3 h justes de feina.

Per l'altra cantó el port dona a un altre paisatge magnífic

 

Un coll colossal amb una gran pega: un llarg túnel de 3500 m en pujada entre Noasca i Ceresole que amarga l’existència. Això sí, està perfectament il·luminat.

I a la tarda, per culminar la jornada, pugem al Coll Braida, de 1.007 m d’altitud, i amb la contemplació de la Sacra de Sant Michele mentre pugem com a distracció principal.

Per l’endemà, aprofitant que duem les bicis de muntanya, fem escala a la zona del Queyras (on hi ha l’Izoard i l’Agnello) i ens arribem a l’ermita de Notre Dame de Clausis a la cota 2350, primer per asfalt i després per una pista sense massa dificultats, molt ampla i un pèl monòtona.

 

El germà petit del proper Agnello resulta un pèl descafeïnat.

I per rematar la ràpida excursió, a la primera àrea de servei del país ens trobem amb en Xodena i amb el Roger, l’home Big Padrí del Turó, que venen de la Marmotte, paraules majors! Semblen cansats però contents i quasi eufòrics, habitual en els cicloturistes després de les grans gestes. Felicitats!


Publicado por FredericRafols @ 17:51  | 2012
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios