diumenge, 19 de Agost de 2012

De la Grècia clàssica a Punta Veleno. 2012

Quan surts per fer el llarg viatge cap a Grècia has de saber que el camí serà llarg, ple d’aventures...

Just mitja hora abans de sortir de casa per emprendre el viatge truquen de la naviliera que el barco que havíem d’agafar a Brindisi cap a Albània al cap de dos dies s’ha suprimit. Buf, gran notícia! Mitja horeta per redreçar-ho i buscar un trajecte alternatiu...

El dia de partença de Barcelona és ple estiu, el barco a tope de cotxes, camions, bicis i autocars, total que sortim amb més de 2 hores de retard.

Al moll tinc temps de parlar amb un jove ciclista anglès que tot just comença un viatge en solitari, pedalant del nord de Sardenya cap al sud, barco a Nàpols, Itàlia amunt, cap a Turquia i anar fent fins la Xina. Vagi bé!

El nostre barco acumula més retard i arriba a Roma a les tantes. Truquem a l’hotel, que ens esperin, es queixen però aguanten.

Ens llevem a trenc d’alba i poc més enllà de les 6 del matí ja hem pujat dalt l’Abazzia de Montecassino per una carretera totalment solitària

...i a les 7 ja estem dutxats i a punt per esmorzar amb la feina feta i sortir pitant cap a Bari a agafar el segon vaixell. I aquest tampoc no anirà més puntual que el primer, arribant a Durres negra nit, sort que passem la duana amb rapidesa. Però el que havia de ser un viatge tranquil comença a convertir-se en una contrarellotge.

L’endemà, primera gran suada del periple per pujar el Qafa e Llögarase, el coll més alt d’Albània, amb uns 41º, serà la tònica dels propers dies. Al arribar punxo una roda i l’arreglo en una casa de menjars mentre preparen la teca.

 

A Grècia, el Megalo Papingo està coronat per boniques esglésies fins Mikro Papingo

 

de lluny, la vista de les nombroses paelles dona la imatge d’una gran pujada però no es deix retratar.

El Katara Pass és amb 1690 m d’altitud el port més alt de Grècia. Una carretera ampla i pastosa que, d’entrada, ens diuen que està tallada. No pas pel vessant est!

 

El Great Meteoro és el més elevat del conjunt de monestirs que estan enclavats damunt els verticals pinacles rocallosos de la zona de Meteora.

És un Big turístic, cap problema especial en la pujada, i es pot baixar per l’altre cantó, sense turistes badant ni cotxes aparcant.

 

L’endemà arribem a Olympia i es materialitza un viatge inventat al llibre En bicicleta por los puertos (plana 192)i fet a troços durant anys. Estem en tot un símbol de la història de l’esport competitiu coincidint amb la celebració del Jocs de Londres. Com es plasma a la foto, queden poques pedres dretes de l’arquitectura d’aquesta mena d’esport...

 

L’estadi

I la línia de sortida que es conserva

 

 

L’Apol·lo Epicuros és també un tema cultural, sense grans desnivells. El temple està en perill d’erosió i el tenen tot embolicat mentre intenten arreglar-lo.

 

Des d’Esparta el Langada Pass és prou interessant i distret i de pendents assequibles encara que molt llarg. Al cim es veu el vessant oest de la muntanya tota cremada i amb la carretera en mal estat, millor per llevant.

 

Més dret, rectilini i pesat és el Kosmas Pass. Comencem a 41º i al coronar estem a 24ª mentre comença a ploure.

Foto ràpida i avall enmig d’un autèntic diluvi. Baixem 1000 metres sota l’aigua, sort que és prou recte, però poca gràcia... Després amb el cotxe baixem pel vessant nord, més agrest, bonic i entretingut i també més llarg.

La pujada a l’antiga ciutadella de Micenes és un petit regal de 2 km. Però per fer-te la foto a la porta del lleons cal pagar 9 € d’entrada. El Big de regal es converteix en un Big de peatge. Això sí, vam ser els primers en arribar al matí, vam haver de fer la visita i després de tornada trobar algú que ens tirés la foto.

 

No va ser fàcil trobar Platani i encarar el vessant NE de l’Oligirtos. Mica en mica la carretera va deixant l’extensa plana i després agafa una bona inclinació per acabar coronant en un pas estret. Ruta molt solitària i sense trànsit.

 

A Atenes ens donen una habitació amb la bici a punt a la mateixa porta

La carretera que puja al Mont Parnàs, Karabola o Parnitha als 1360 m arranca del bell mig d’Atenes i és prudent no agafar la bici fins els afores. Després d’una ràpida aproximació la ruta traça unes molt àmplies ziga-zagues pel mateix vessant sud de la muntanya i no perd mai de vista la immensitat urbana de la capital. D’on es corona el coll cap amunt tot està cremat. Inclús la petita carretera que sembla t’ha de portar al cim proper presenta unes condicions deplorables probablement degut als estralls del foc i l’abandonament posterior.

 

La pujada a les estacions d’esquí de Parnassos Oros i Fterola és immensament llarga des de la costa. Ens conformem en fer “només” els 25 darrers km des d’Arachova. Abans d’aquí la carretera traça una peculiar corbata

 

L’altimetria és irregular amb algun llarg descans però quan s’agafa el darrer trencall pel mig del bosc d’avets s’endureix i el paisatge és bonic i interessant. A dalt, canvia de cop i volta i apareix la muntanya pelada. És el Parc Nacional del Parnàs.

A mitja pujada cal escoltar l'Oracle de Delfos

 

Llargs i inacabables es fan els 25 km des de la sortida de Volós a la costa fins al cim de Pliashidi, a 1547 m damunt el mar proper. A dalt unes antenes militars i un soldat que diu no a les fotos. Baixant ja veiem els 43º.

 

A les 5 de la tarda i amb 41º encarem la pujada al peu del Mont Olimp la morada dels deus de l’antigor i muntanya més alta de Grècia.

És força més dura que les anteriors i no te un final clar, per dalt la carretera baixa i planeja fins convertir-se en una pista que arriba al refugi.

 

Fem una petita incursió a Bulgària on tenen un altre alfabet i, com a Grècia, tampoc no s’entén res de res. Si bé les carreteres d’aproximació al Propski Preslop són un pèl deficients, quan comença el pendent a partir de Gorno Spanchero, presenta un magnífic estat i així dura fins dalt amb poc trànsit i permeten una baixada esplèndida. Prèviament, quan aparquem el cotxe a peu de carretera apareix del no-res un home enorme amb una destral a l’espatlla, uf!  Li preguntem pel coll i s’escarrassa per fer-nos entendre que hi ha molts km fins dalt i que millor anem en cotxe. Un bon home!

En aquest coll la Núria assoleix el número 500 de la seva col·lecció de Bigs particular, la primera dona en arribar a aquest guarisme. Felicitats, guapa!

 

Cada dia la temperatura en el segon coll de la jornada és un problema. Però si són poc més de les dues del migdia la cosa s’agreuja. 48º marca el termòmetre quan agafem la bici per pujar al Rozen Manastir, també a Bulgària. Al cap de poc ja estem a 46º i després a 43º, tots tranquils! El monestir resulta petit, bonic i delicat, val la pena.

 

De tornada a Grècia, no resulta gaire gratificant la pujada a Chortinaitis des de Tessalònica. Una muntanya carregada d’antenes i cartells de prohibicions de fotos i de pas per ser zona militar. Arribem fins a un que diu que els gossos impediran l’entrada a qui s’acosti. Ja dura massa aquesta pujada a la llista del Big!!

 

La pujada al Mont Vitsi constitueix una petita i agradable enredada en que els 2109 m d’altitud anunciada es converteixen en 1781 estant ocupat tot el cim de la muntanya per una caserna militar totalment barrada al públic. Tot i així, probablement és la carretera més alta de Grècia.

 

Tanquem el tomb per Grècia pujant a les pistes de Vigla o Pissoderi, una pujada suau fins arribar a la part final en que guanya duresa. S’arriba als 1540 m després de 20 km cara amunt. Això sí, la temperatura a la sortida altre cop als 47º.

 

Travessem Macedònia i entrem a Sèrbia, cap a les pistes de Kapaonic per Brus, uns altres 20 km de pujada. A dalt, un exin castillos i bones vistes de la vall. Pujada prou exigent però que no arriba als 2000 m anunciats, es queda en els 1800 m.

 

Amb aquest Kapaonic ja completem tots els estats d’Europa (excepte Rússia i Bielorússia, que demanen visat i en el seu moment no ens van deixar entrar), Sèrbia era el que faltava a la col·lecció. D’Islàndia a Moldàvia, de San Marino a Lienxentstein, de Xipre a Montenegro passant per Lituània, el país de la meva jove... Ja són 45 els estats visitats en bicicleta segons diu a la plana del Big, un bon tomet!

A Sèrbia no abunden els senyals indicadors a les carreteres i ens perdem. Tot i així, al final trobem el camí cap al Vincina Voda, un coll simpàtic i amb bones vistes. Aviat s'albira per on la carretera travessa la serralada.

 

El Mount Avala és com el Tibidabo de Belgrad, una pujada tranquil·la amb monuments i atraccions al cap d’amunt.

 

A l’Iriski Venac s’hi accedeix per una carretera horrible de trànsit, plena de grans camions.

 

Un altre Big a esborrar de la llista, total per veure un monòlit...

Abandonem els Balcans travessant la llarga plana que s’escampa a ponent de Belgrad i de tornada cap a casa seleccionem alguns objectius alpins de certa categoria. Amb certa edat un comença a considerar que la processó pot ser llarga però el ciri sempre és massa curt.

A Àustria encarem el Gerlitzen (12 km al 9,1%), una pujada descomunal, ben diferent del que havíem tocat fins ara, sort que estem a 10 graus de temperatura.

 

Mengem una mica i encarem el Kanzelhohe a la mateixa muntanya. Un primer cartell ja ens avisa de 9 km al 12%, una barbaritat. Tota la pujada dins del bosc i arribem a una estació d’esquí bessona de l’anterior.

 

I l’endemà cap a la bomba austríaca de l’Oschkenitsee, per Carintia. Puja fins els 2394 m després de 17,5 km al 9,8% de mitjana que amaga un parell de baixades sent la real superior a l’11% durant més de 12 km. Quilòmetres sencers per damunt del 15%, una bestiesa, una de les pitjors pujades que recordo. Comptant la caminada per dins un túnel sense llum, van ser unes 2 hores de feina. Això sí, la pujada està prohibida al públic i plena de senyals que ho adverteixen.

 

Total per arriba a un petit embassament.

 

P. D.: I al cap d'uns dies d'haver penjat aquesta crónica i fotos al blog, algú em fa saber que aquestes imatges no corresponen a l'Oschseniksee, que es tracta d'una pujada que hi ha al costat!!! Evidentment ho comprovo i té tota la raó, vam passar de llarg del trencall (ni recordo haver-lo vist) i vam pujar al Feldsee, un altre llac que hi ha per alla a la vora, també amb la carretera prohibida, també amb un petit embassament i també amb unes rampes bestials. Total que no he pujat el temut Oschseniksee sinó el també brutal Feldsee. Un Big menys a la llista.

I per completar la jornada vam pujar el tram final de l’Hochtor que a la Núria li havia quedat pendent fa un temps. 10,5 km per assolir els respectables 2504 m d’altitud que serà el sostre del nostre periple. Un gran panorama d’alta muntanya que no vaig poder observar quan el vaig pujar sota la pluja en l’anterior ocasió. Aquest cop només s’ha esgarrat la màquina de retratar.

 

Pujar amb bici de carretera al Plan de Corones o Kornplatz, a Itàlia, requereix unes ganes especials. Primer cal coronar el Passo Furcia i després quasi 5 km en algun moment mig encimentat però majoritàriament de terra i grava. Ho vaig anar salvant amb molt d’esforç buscant la millor traçada entre múltiples caminants fins ja encarar el tram final on hi ha una gran foto del Pantani, primer triomfador en aquest cim. Però allà, ben pavimentada, hi ha una rampa impossible per a mi, deu tenir més del 25%, i em va derrotar. Peu a terra mentre algun tifosi s’oferia per espitjar-me. Al final arribo entre aplaudiments d’un bon grup d’excursionistes. A dalt molta gent, moltes bicis de muntanya que pugen amb els telecabines per fer la baixada i ni una sola bici de carretera, vaig ser l’únic pardillo...

 

Impossible baixar amb rodes primes, vaig agafar el telecabina.

 

I per acabar la jornada vam anar al Passo Stalle, fronterer entre Itàlia i Àustria. Vall molt oberta i carretera pastosa durant 2/3 de la pujada pel cantó italià. De cop i volta tot s’estreny i comencen els cotxes aparcats i els caminaires. És la zona plana del llac d’Anterselva que dona pas a un semàfor de pas alternatiu per pujar els darrers 4,5 km del coll. Canvi radical de paisatge i 40 minuts per pujar uns 4,5 km de forta pendent, en cas contrari et trobes tot de vehicles de cara per una carretera molt estreta. Val la pena l’esforç i es corona al límit entre els dos estats.

 

El Passo delle Erbe és molt irregular, amb trams de gran duresa i una llarga baixada intercalada. Serà el nostre cinquè 2000 conseqütiu.

 

La pujada al refugi de la Torri del Vajolet és curta i dura, uns 6 km al 10% amb un darrer km al 15%.

Però val molt la pena arribar al peu de la Torri i del massís del Catinaccio/Rosengarten, la gran meravella dels Dolomites. L’escenari final és similar al que es troba pujant a les Tre Cime di Lavaredo.

 

 

I l’estrall final ha estat pujar la terrible Punta Veleno des del llac de Garda, una pujada que supera tots els records: pujar més de 1000 m de desnivell en només 8 km, màxima mesurada del 22%, un km al 17%, una guapada!

Els senyals a dalt i baix ja adverteixen del perill.

 

I per celebrar-ho, un bany al llac de Garda.

 

Les forces ja estan molt menguades i no permeten alegries. Clouem el llarg periple pujant el gavarrot de la Cipressa (que per obres no entrava al programa quan fa anys vam fer la Milano Sanremo)

 

I el Mont Saint Claire a Sète, sense ressenyes destacables.

 

En total 20 dies de bici, un nou estat recorregut, 32 nous Bigs al calaix més la pujada al Heldsee, un miler de km pedalats, 30.000 m de desnivell, 6700 km de cotxe, dos vaixells, molta suor i unes quantes dotzenes de litres d’aigua.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!


Publicado por FredericRafols @ 10:34  | 2012
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Joan Sancho
dijous, 23 de Agost de 2012 | 10:49

Magnìfica excursiò: Felicitats Quico i Nùria ,sou la parella ideal per fer aquestes mogudes.

Per Molts Anys.