divendres, 11 de Maig de 2018

2018.- Pel Montsec entre Nogueres

Deixo el tren a les Borges Blanques i per Miralcamp, Mollerussa i el Palau d’Anglesola, m’aturo un moment a Linyola

 

i tiro cap a Penelles on s’han especialitzat en pintar grans murals a façanes i mitgeres. Una mostra.

 

Per Montgai cap a Cubells on dinaré d’hora doncs els dimarts té festa setmanal el restaurant de Camarasa i no sé de res més, aquesta ja me la sé...

Contemplant l’estampa de Cubells trobo les roselles que no vèiem dissabte passat per la Llacuna.

 

S’està posant negre i se senten trons. Faig temps per Camarasa a veure si descarrega però no.

 

No hi ha més remei que emprendre la llarga travessia del pantà de Camarasa sense aixopluc possible, tinc clar que m’enganxarà. Travesso el Segre i segueixo la Noguera Pallaresa

 

Pujo i travesso la presa de Camarasa flanquejada per dos petits túnels.

 

Estan desembassant

 

Tiro amunt per la pesada Font Llonga sense novetat i després ja de baixada penso que potser estaré de sort. Veig l’antiga passarel·la

i passo el nou pont sobre la Pallaresa a la cua del pantà. Agafo el trencall cap a Àger.

 

I davant de l’estació dels ferrocarrils d 'Àger una curta pista ens porta a un antic pont penjat, entenc que anterior a l’embassament. Ara no té sortida a la carretera per l’altre cantó.

 

Retorno a la carretera i aviat m’atrapen tres campions de Tremp en bici de carretera i miro de seguir-los una estona. Porten uns 200 km a les cames i encara volen arribar fins dalt el port d’Àger per girar cua i cap a Tremp on en portaran uns 270. Resulta que estan preparant la propera BCN Perpinyà BCN. Els dic que ja l’he feta i comentem una mica. Després surt el Big, un d’ells, el David, en té uns quants d’apuntats. Presento les meves credencials. I quan arribant a Àger comença a pujar ja no els puc seguir més...

Comencen a caure gotes, pujo fins veure el castell i està tancat, torno cap a l’alberg i ja ha començat a ploure. Jo, cap a la dutxa.

 

Es prou precària la carretera d’Àger cap a Corçà però com que el trànsit es inexistent a primera hora del matí hom pot triar la senda en millor estat i rodar bastant fi. A partir de Corçà s’estreny i es ja un simple camí amb una capa de rodament. Som a l’extrem oriental del Montsec d’Ares, a la cua del pantà de Canelles que embassa la Noguera Ribagorçana, un dels llocs més solitaris del país, sota el concorregut, els dies festius, Congost de Mont-rebei. Hi ha boira, fa fresca i gairebé no veig res de l’entorn, ni tan sols arribo a veure l’aigua del pantà ni tampoc la pròpia ermita que busco. Al tornar, amb la boira més esvaïda, constato que era davant dels nassos si bé ben inaccessible.

 

Deixo la bici al final del camí i a peu faig els 300 m que em separen de la Pertusa per mal camí, molta pedra i roca i força desnivell. L’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa.

 

De tornada la boira es va esvaint i veig millor el pantà.

 

Passo per Agulló amb una forta rampa i foto de la plaça Major.

 

Empalmo cap al port d Àger, 3 o 4 km al voltant del 7%. L’hostal de dalt està tancat i això farà que hagi d’estar molta estona sense endrapar, més del que tenia previst.

 

A Vilamajor agafo la carretera dels Masos seguint les indicacions de la presa de Canelles. La carretera està feta pols, més que picada, mirant contínuament on poses la roda. M’avança un cotxe, para poc més endavant, es queixa de l’estat de la carretera, em pregunta si va bé per la presa de Canelles, dic que sembla que anem pel bon camí segons el meu aparell, continua endavant, al cap de mitja hora ve un cotxe de cara, és el d’abans, saluda i continua sense res més. I va pujant, de manera irregular però sempre amunt i algunes estones amb dos dígits de percentatge. Superem la cota 800, perdem l’asfalt i enllacem amb la pista que puja de Tartareu i Alberola.

 

Som al cap d’amunt i comença una llarga baixada de terra fins gairebé el nivell del pantà de Canelles que torno a contemplar ara ja amb la boira més aixecada,

el contornegem, contemplem la immensitat de l’aigua embassada i ja veiem les obres adjacents a la gran presa.

 

Un túnel d’un centenar de metres i som dalt la presa, cota 508 m. A una banda la immensitat blava i a l’altra el vertigen que suposa mirar una caiguda lliure de 150 m,

la presa més alta del país i en el seu moment la més alta d’Europa si bé no és pas massa ampla. La magna obra aprofita un pas estret de la Noguera Pallaresa entre rocams colossals per taponar-la i embassar fins a 680 hm3 d’aigua, més que la suma de tots els embassaments catalans. Aquesta presa uneix les parets de Catalunya i Aragó i es va començar a construir l’any 1953, en què jo vaig néixer, prova de que ja en aquell temps, i malgrat tot, ja es feien algunes coses prou importants. Des de que va entrar en funcionament l’any 1959 només una vegada ha arribat a omplir-se del tot, era la dècada dels 90.

 

Per la banda aragonesa també se’n surt per un túnel, una mica més llarg que l’anterior i tampoc està il·luminat però té finestres.

 

Es pot baixar fins gairebé el peu de la presa travessant el pont damunt el que queda de la Pallaresa després de la regulació.

 

I immediatament comença la cua del pantà de Santa Ana, aquest amb la presa a l’Aragó.

 

Des del llit del riu toca remuntar l’alçada de la presa i fins el coll de la Irene (680 m) del que llur existència desconeixia. Tiro cap a Estopanyà, paro a fer una foto i passa un tractor, potser feia dues hores que no em creuava amb ningú, ningú passa per la ruta de la presa de Canelles...

 

pujo al poble a veure si trobo algun avituallament i quan ja era al límit del defalliment veig un hostal rural, tancat, dono el tomb per darrera i hi ha un restaurant que està tancant però encara m’ofereixen el menú i em faciliten carregar el GPS i el mòbil. Gran lloc aquest hostal rural, tot i que tancat pel davant.

Amb totes les bateries carregades m’encamino direcció nord, cap a la pista que m’ha de dur fins el poble abandonat de Finestres, 12 km de terra i pedres. Al cap d’una bona estona es passa l’estret pont de Penavera damunt el riu la Guard, una de les moltes cues del grandiós Canelles.

I després de molt pujar i baixar arribo a Finestres en una de les ribes nord del complex dibuix d’aquest pantà, al peu de l’aragonès Montsec de l’Estall i, lògicament, del gran pantà.

 

No sóc capaç de trobar el camí cap a la dita muralla xinesa de Huesca i descarto posar-me per estrets corriols, que ja no són hores i el lloc és extremadament solitari, no he trobat ningú en tots els 12 km de pista. O sigui mitja volta i cap a casa, al cap d’una hora i quart torno a ser al pont i només queda la llarga pujada cap a la carretera i Estopanyà.

Tiro cap a Camporrells i el congost del Regué mentre em vaig creuant amb un bon conjunt de cicloturistes estrangers, barbuts, carregats i molt dispersos que van tirant amunt.

 

Arribo a casa Albano, un lloc amb una atenció esplèndida a l’estupend poble de Baldellou. Realment val la pena.

 

Sortint de Baldellou es passa un collet al cap d’uns 4 km i després ja baixa cap a Castellonroi i la vermella.

 

Passo el tub de tota la vida 

 

i giro cap al pantà de Santa Ana, primer cap al peu de la presa. Passo el pont damunt la Ribagorçana i fins a tocar de la gran obra, ni molt menys tan immensa com l’anterior

En contra del que diu el Google, no es pot passar per dalt la presa, es contempla des de la vora. I no és un lloc tan desemparat com moltes altres preses.

 

Aigües avall del pantà, una primera captació pel canal de Pinyana que rega el Segrià i una passera avui impracticable.

 

S’acaba el Montsec, comencen els fruiters i la llarga plana lleidatana. 

Torno a passar el riu per accedir a Ivars de Noguera per una passera sense baranes

 

Camí rural cap a Algerri, carretera cap a Albesa i pont de la Ribagorçana per accedir a la Portella i cap a Lleida a agafar el tren just de temps.

 

I des del tren al passar per la Selva del Camp contemplo el vell elefant de l’estació recentment restaurat per l’escultor Florenci Andreazini, parent llunyà.


Publicado por FredericRafols @ 17:31  | 2018
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios