dimarts, 17 de Juliol de 2018

2018.- Pel Piemont i Lombardia

Som al Piemont, a l’extrem nord occidental del llac Maggiore, a Ornavasso, des d’on arranca una colossal pujada en direcció a la propera frontera amb Suïssa per la banda de Zermatt i el Cerví.

Ja la plana del Big diu que els darrers 5 km de l’Alpe Rossombolmo són per a bici de muntanya però com que disposàvem també d'altres informacions dient que tot estava asfaltat, ho hem provat amb la de carretera. I no ha estat possible coronar...

Abans dels 2 km de pujada deixem una ermita a l'esquerra i empalmem cap a la dreta passant una tanca que impedeix el pas als cotxes no veïns de la muntanya. 

Els primers 7 km són durs però perfectament ciclables amb una mitjana al voltant del 9'5% i màxima que potser arriba al 17% però això més aviat depèn de com de tancats agafis els ben replegats revolts.

Quan t’acostes al km 8 el panorama canvia en dos aspectes principals: els pendents voregen el 20% i l'estat del ferm empitjora de manera determinant.

Amb les nostres habilitats i amb les màquines que duem, impossible avançar amb regularitat i al cap de més d’un km d'anar més a peu que no pas a cavall, suposant que seria així fins al cap d’amunt, ho hem deixat córrer. Veníem per anar en bici, no per fer equilibrisme o senderisme.

Baixant hem entrat a l’ermita propera al trencall cap al Rossombolmo i està dedicada a una altra patrona dels ciclistes, ja en portem unes quantes de patrones, devem estar ben protegits...

Si aquest coll fos realment ciclable amb rodes primes competiria pel pòdium europeu amb el mismíssim Zoncolan doncs els seus números de 13,6 km al 10'6% de mitjana i màximes repetides del 22% per salvar un desnivell total de 1364 m crec que superen al monstre que arranca d’Ovaro. Però no és el cas, el Rossombolmo no es pot considerar ciclable en bici de carretera.

La pujada a la Cascata del Toce des de Baceno és extremadament llarga, més de 26 km, a una moderada mitjana que no arriba al 5%. Però poc després de l'inici hi ha una llarga baixada que distorsiona aquesta mitjana i fa que en realitat sigui una mica més alta.

A la part central hi han llargs descansos i pendents lleugeres. A poc més de la meitat hi ha un llarg túnel amb forta pujada que cal evitar i trencar a la dreta poc abans de l’entrada i passar per la vella carretera senyalitzada com a "circulació prohibida excepte autoritzats". Vam veure que tots els ciclistes la utilitzaven. Té uns 4 km fins tornar a connectar amb la sortida del túnel i està amenitzada per 7 tornanti i un precari pas del riu.

Després d’aquest tram una mica exigent torna el fals pla i la cota no s’incrementa amb decisió fins als 6 km finals i especialment a les clares galeries finals que pugen del peu de la cascada fins l’inici del seu desbordament, cota 1685 m segons diu el cartell.Cal parar al peu de la gran i impressionant cascada, una de les més grans del continent, doncs és on es contempla millor l’espectacle de la caiguda de l’aigua.

Des de dalt les fotos no queden tan afavorides. I anant en bici també es pot parar al sortir de la primera galeria o poc abans de coronar, des d’ambdós llocs s’obtenen bones vistes.

A partir de l’esplanada de la cascada la carretera continua uns 3 km més fins una presa però no permet arribar fins al Passo di Sant Giacomo, cota 2313 m, fronterer amb Suïssa. El Nufenen pass o passo de la Novenna no és pas gaire lluny d'aquí.

Ressenyar que bona part de la carretera ja des de Baceno, està ben picada i no exempta de forats.

La pujada al Alpe Cheggio és la pujada al poble d’aquest nom i també es prou llarga, més de 22 km des de Villadossola. Comença fort en els 3 primers km però després vénen importants descansos i pendents febles fins poc abans d'arribar a Antrona. A partir d’aquí són 7 km durs, carretera estreta, multitud de tornant i pendents al voltant del 10% que arriben fins al 14% en els darrers 2 km, realment empinats.

S’arriba al poble i pocs metres més enllà hi ha una impressionant presa, de ratlles.

Baixant algunes singularitats

Ha estat un jeroglífic arribar a Orta San Julio, carreteres tallades i un pas a nivell col·lapsat han posat a prova el GPS. Finalment hem atacat la pujada al Mottarone des d’Armeno.

I des del centre mateix del poble

arrenquen uns 4 primers km duríssims, sempre amb 2 dígits i fins al 15%. Després a la part central la cosa amaina i hi ha algun bon descans.

Al final, ja a la vista del que ha de ser la meta torna a inclinar-se, al voltant del 10%, i fer un contorneig final a la muntanya gairebé pla.

Carretera bona amb bastantes ombres excepte a l’inici i al final. Alguna vista del llac d'Orta i pràcticament cap del llac Maggiore. Suposadament, des del cim del Mottarone amb vistes als 4 vents es deuen contemplar els dos. Però això suposa una excursioneta des del final de l’asfalt i no l'hem pas feta. Un altre dia serà.

 

El llac Maggiore desaigua en el riu Ticino que separa el Piemont de la Llombardia. El travessem i anem a buscar les dificultats orogràfiques d’aquesta darrera regió.

El Passo Cuvignone des de Cittiglio és una escalada molt exigent, no arriba per poc als 10 km però es remunten gairebé 800 m de desnivell amb un important replà central que falseja la mitjana.

El començament i el final són molt drets, els dos dígits són habituals en la major part de l’ascensió, això sí per carretera ben ombrejada i estreta sobretot a la meitat de dalt. Trànsit gairebé inexistent en la segona meitat, només quan baixem ens creuem amb algun ciclista.

Ni un cartell dalt del Cuvignone. 

El mateix panorama de tombs i retoms es contempla a la part superior del vessants nord.

A l’ermita de Sant Martino si puja des de Cuveglio, proper a l’anterior Cittiglio i una mica més apartat del Maggiore. Arranca al bell mig del poble

La pujada a l’esglesiola és ben tolerable a la primera meitat, pendents del 6/8%. Quant la carretera s'estreny, presentant sovint bones timbes desprotegides a la dreta de la marxa, el pendent s'incrementa i a uns 3 km del cim ve una baixadeta que complica les coses.

A partir d'aquí, amunt de manera decidida al voltant del 10% amb un regal final al darrer retomb al voltant del 20. Sort que aquí s’acaba i contemplem la solitària ermita. Ni un sol cotxe en els darrers 5 km i potser ni mitja dotzena en tota la pujada, un lloc ben isolat de les multituds.

Baix a Cuveglio hi han llocs ben amables

Deixem el cotxe a prop de la zona esportiva de Maccagno, petit poble a la vora del Maggiore i proper a la frontera Suïssa. La pujada al Passo di Neggia arranca als mateixos carrers de la vila i aviat la carretera s’enlaira per les vores de la muntanya i amb vistes al llac.

Durant força estona pendents del 7/8%, lleugerament superiors a la mitjana final, cosa que fa preveure una segona part feliç amb desnivells molt suportables.

Però la cosa s’embolica quan som a la meitat, solemnes descansos, pràcticament sense guanyar cota durant llarga estona. I, lògicament, complicada la part final, just quan ja és comença a veure per on coronarà la ruta i traspassarà cap a Suïssa.

Passarem l’antiga duana i passarem a pendents del 10/12% en els 3 o 4 darrers km que esdevenen inacabables, total 22 km de coll amb una mitjana enganyosa del 5'5% i superant uns 1200 m de desnivell.

A dalt, vistes a la banda suïssa

i un insòlit mini taller per bicicletes amb vent, claus diverses, banc de treball..., cosa mai vista fins avui, com un ganivet suís multifuncional però en gros...

 

Després toca relax a la vora del llac

Des del centre de Varese no resulta fàcil trobar la ruta cap al Campo dei Fiori, sort dels miracles del GPS. I la ruta es va inclinant paulatinament mentre anem superant diferents barris de la ciutat. Deixem la magna zona esportiva i aviat entrem a la part residencial, no vèiem gaires flors però les olors de les multiples espècies de plantes que acompanyen i magnifiquen les impressionants viles i xalets ens envaeixen i acompanyen agradablement.

Passem el Sacro Monte, antic cementiri monumental, i aviat el pendent passar de ser circumstància accessòria a ser fonamental, hem pujat massa suau i ara toca recuperar.

Passem sota la via del funicular, aviat del 8 passem al 10% i queda molt... Vistes a un poble veí.

Entrem en zona de grans frondositats. Per acabar de destrossar la mitjana un petit descans afegeix dificultat a l’escalada.

Es fa dur, comencen els pàrquings, prohibit circular, passem les bicis, ferm molt deteriorat, foscor vegetal...

I, quan queda gairebé un km que pinta molt inclinat apareix una miraculosa reixa que no deixa passar, es l’entrada al jardí de flors, el Campo dei Fiori, entrada permesa només als visitants del jardí. Dels 14 km previstos passem als 13. Allà mateix hi ha una placeta amb vista panoràmica sobre el llac de Varese i d’altres petits i propers i sobre tota la ciutat i pobles del contorn.

Cara avall

De retorn a la ciutat el GPS anuncia final de trajecte quan li passa pel cap i quedem mig perduts per Varese. Preguntant es va a Roma.

Entrem a Suïssa i des de l’estació de Mendrisio ataquem el Monte Generosos, 10 km a més del 8% de mitjana que comença tranquil entre xalets, vinyes i alguna església de línies clàssiques, probable influència de la veïna Itàlia.

Després, poc o molt seguim la línea del tren cremallera que puja la mateixa muntanya. A la segona meitat la carretera s'estreny, el pendent s’empina més, volta constantment el 10%, i les ombres ens acompanyen fins arribar a l'extens pàrquing del cim, un hostal tancat i un pas barrat.

 

Retornats a Italià, a tocar de Como, a Cernobbio, el personal s'aglomera a la vora del llac de Como en una platja d'anomenada i col·lapsa totes les possibilitats de pàrquing, cal anar cap els afores...

L’ascensió al Monte Bisbino comença amable, per bona carretera i magnífiques vistes del llac. El dia es lluminós i radiant.

Si bé el pendent és mantindrà prou regular al llarg dels 15 km de tota l’excursió, entre el 5 i el 8%,

no passa el mateix quan la carretera s’estreny i deteriora ostensiblement. La baixada serà una petita tortura saltant entre bonys i forats. Però clar, en temps dels romans els empedrats eren molt pitjors i com a mostra ens han deixat un parell de paelles amb l’empedrat original d’abans de l’asfalt a fi de que recordem que no tot l’antic era millor i que un mal asfalt es infinitament millor que els empedrats per on passaven els carruatges.

A uns 3 km del cim comencem a veure la gran antena i l’edifici que corona la muntanya, el nostre objectiu.

Ens estalviem pujar la gran escalinata...

 

Fem nit a Lecco, a peu de llac

 

Des del bordi lago de Bellano són 23 km d’ascensió per assolir el cim de la Croci di Muggio o Alpe Giumello.

Tot plegat comença amb 7 tornanti prou transitats que resulta ser l’enllaç del poble amb l’autopista. Continua pujant una estona més fins mitja dotzena de km i després comença una llarga baixada no gaire pronunciada i amenitzada per 4 petits túnels sense il·luminar i sense problemes. Haurem fet uns 9 km quan creuem el riu i iniciem la verdadera pujada a la Croce di Muggio. Per Taceno, amunt.

Normalment, i a diferència de dies anteriors, per bona carretera, amb algunes excepcions. Pendents civilitzats que només arriben als 2 dígits en els 5 darrers km i escadusserament al 13 o 14%.

A dalt, una petita estació hivernal i la vista llunyana d’una gran creu, la del Muggio, al cim de la muntanya, no accessible sobre rodes.

L’altre nom del cim

Baixant contemplem la vall del fons i, després de passada la pujadeta i els túnels, ja albirem el llac de Como.

Un tomb pel passeig

 

Un bany de peus no va pas malament...

Del centre mateix de Dervio arranca la pujada al minúscul llac del Monte Legnoncino, pràcticament 18 km a una mitjana del 6'8% que es puja força bé, quasi en la seva totalitat...

A mig camí es passa un petit túnel sense il·luminació i també sense problemes. Segueix una lleugera baixada i un brusc gir a l’esquerra. El pendent volta la mitjana i inclús amaina cosa que empitjora la perspectiva... Tot plegat s'arregla en els 3 darrers km amb continuades rampes al 10/14% i santes pasqües.

Un tram final amb carretera irregular, estreta i, sobretot, costeruda per assolir el petit estany i un magnífic panorama.

 

I avall...

Fem nit a Villanova Mondiví

Fa poc que el Giro ha fet meta a Prato Nevoso i la carretera de Frabosa Sottana per amunt està impecable, acabada d estrenar. Els 15 km de pujada són pastosos, massa ampla, massa previsible la primera meitat, pocs al·licients... Per sort el pendent és civilitzat, 6/8% la major part, alguna rampa que es passa al 10/12%, però tot fins una certa mesura.

Quan falten uns 6 km un cartell anuncia les corbes que vindran amb noms dedicats a antics pros, alguna pintada excessiva i, tot plegat, ànima la història.

La primera paella dedicada al Coppi i successivament sortiran el Fondriest, Bugno, Pantani i companyia.

Algú, l'Alex, ha fet un Everesting fa pocs dies per Prato nevoso

Poc més amunt arribem a l’estació de Prato Nevoso

Queden encara poc més de 3 km per coronar i el pendent va amainant progressivament mentre creuem blocs d’apartaments. És evident que li falta castanya a aquest final.

Dalt, antenes i bones vistes. Baixada per xalar agafant velocitat.

 

Anche se ora sembra/ Che un oceano separi le nostre spiagge/Un giorno mi vedrete ritornare/Su un ponte di racconti e di storie/Che mi avrò spiegato/ Allora una infinità di abbracci/ Consolerà la lunga assenza/E le nostre anime, ora già così forti/ Non permetteranno/ Che nessuna piccolezza ci rubi mai il sorriso

Tot i que ara sembla/

que un oceà separi les nostres platges

un dia em veureu tornar

sobre un pont de contes i d’històries

que hauré explicat.

Llavors una infinitat d’abraçades

consolarà la llarga absència

i les nostres ànimes, ara ja ben fortes

no permetran

que cap petitesa ens robi mai el somriure.

Oriol Junqueras (diari La Repubblica, 14.07.18)


Publicado por FredericRafols @ 19:15  | 2018
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios