divendres, 24 de Agost de 2018

2018.- Per Alemanya i el Nebelhorn

Se tu vorrai, Se tu vorrai aspettarmi

Diversos cops havíem passat a prop del Nebelhorn però mai havia tingut intenció de pujar-lo, és una cosa fora de mides i no crec que hagi de ser a la llista del Big com a cosa ciclable. En la programació d'aquesta aventura tampoc estava previst pujar-lo ni tampoc passar per aquella vall. Però a mig camí se'm van creuar els cables, vam canviar la ruta, canviar allotjaments i ja som a Oberstdorf a llogar una bici de muntanya. Les bicis són pesades i senzilles però no hi paro atenció.

Només agafar la carretera sortint d'Oberstdorf senyal de prohibit circular cotxes i motos, o sigui tranquil·litat tot el camí. De bicis no se'n parla però no n'he vist cap en tot el trajecte, ni amb bateria; la bogeria tampoc abunda tant...

I amunt, només 8,5 km per remuntar més de 1250 m de desnivell. Sense GPS, sense compta voltes, tot a pèl.

La gràfica de l'altimetria fa feredat, sort que no l'havia vist des de feia anys, ni la recordava...

De sortida, primer contemples els trampolins del esquiadors, veig un que es lleça, sense neu... només per pirats...

després t'enfonses al bosc, comencen rampes superiors al 20% però els primers 3 km són suportables, molt durs però amb la btt es va fent, i poc a poc, estalviant energia, arribes a un bareto intermedi, l'Alpensee, i una certa plana, et penses que ets capaç...

 

Però mires amunt i ja suposes que cal arribar allà dalt, o més amunt i només queden 4 km... quan veus la primera andanada de la segona part de cop et posen al teu lloc i així, descobrint impossibles després de cada retomb, rampes del 25%, del 30%, fins el 40%, diuen, una bestialitat... i vas fent, arrencant i parant un i més de 10 cops, el pols sempre desbocat. La bici que m'han llogat és barata, pesada i sense multiplicacions especials per a una empresa d'aquest tipus, però no crec que amb una màquina més lleugera i de millors prestacions la cosa hagués estat gaire diferent... el problema està en el traçat i perfil de la ruta.

I mica en mica la vall va quedant enfonsada...

 

Finalment veus l’estació, uns esforços més i sóc capaç d’arribar-hi, paro a fer alguna foto

i llavors veig una pista que continua amunt...

Agafo el mòbil, connecto i veig que encara queda un o més d'un km per arribar on sembla el cim. Buff, què hi farem, amunt! Aviat s’acaba l'asfalt (fins llavors tot asfaltat) i pista prou ben compactada fins dalt. I arribo. Quasi dues hores de feina intensa per pujar 8'5 km, no havia vist mai res semblant, terrorífic, no ho faré més. Ni Zoncolan ni Punta Veleno tenen res a veure amb això, com un Muro de Sormano multiplicat per 4.

I baixada amb molta precaució, no domino aquesta màquina i puc tenir algun ensurt desagradable. Però a la part de baix ja em veig segur i estic eufòric, penso que ja no tinc edat per segons què..., no me'n adono i em poso a cantar a plena veu i em surt "Non ho l'età, non ho l’età...", Gigliola Cinquetti, 1964. Els caminaires amb qui em creu-ho deuen pensar que aquest vell és boig. I probablement no els falti raó... “No tornaré a ser jove”, va escriure Jaime Gil de Biedma, és veritat, però tots fem el possible per a que no es noti... Se tu vorrai, Se tu vorrai aspettarmi.

És curiós comprovar com els tres líders del Big, els qui han pujat tots els 1000 obstacles, cap d’ells no ha pujat el Nebelhorn, van triar el coll antic...

***

Però quan vam arribar al Nebelhorn ja portàvem 15 dies de periple per mitja Europa. Després de conduir 1000 km nord enllà i un excés d’embussos i calor per França som a Bussang, als Vosges, la Lorrena, al peu de la pujada al Petit Drumont. Una pujada que comença molt suau per la carretera que surt a l’esquerra de la nacional un cop passat el riu. Aviat s’enverina i al cap d’un parell de km trobem el petit paratge de la Source del riu Mossel.la.

Pocs metres més amunt el Coll de Bussang

I arrenca la carretera que amb poc més de 5 km de pujada sostinguda ens duu al cim del Petit Drumont. És una carretera rugosa, ombrejada i prou empinada, pendents dominants entre el 8 i el 12% amb algun pic fins al 15%. Dalt, un memorial de la guerra, una granja que atén els turistes i la possibilitat de caminada fins el verdader cim de la muntanya. Un Big no massa contundent però amb un punt de malícia...

La Bresse, també als Vosges, és un centre turístic rodejat de petits colls de muntanya per totes bandes, això fa que durant tot el matí no pararem de creuar-nos amb ciclistes de tots els nivells. Primer pugem al Col de la Schlucht, una cosa llarga i prou assequible amb la seva història als inicis del Tour de França. Els primers 10 km són bastant avorrits, un cert trànsit i molt suaus fins coronar el coll de Feines /s Vologne,

segueix un bon km de baixada i després la part més consistent de la Schlucht, 3 km al 8/10% que fineixen a la cruïlla de Le Collet.

Llavors resten un parell de km molt assequibles fins coronar. Col de la Schlucht

La baixada sense cap problema, sense tocar frens. Pel vessant est, venint de Munster, la ruta sembla més ombrejada i més entretinguda.

Des de La Bresse mateix pugem al Col de la Grosse Pierre, menys de 6 km al voltant del 6%, sense història ni transcendència.

 

Des de Munster, ara a l'Alsàcia, ataquem el Col du Petit Ballon, potser el més dur dels Ballons coneguts en el món del ciclisme. Des dels afores de Munster són 9'3 km al 8,2% segons marca la placa informativa per els ciclistes.

 

I comença fort amb uns primers km al 9/11% i sense descansos apreciables. A la part central amaina cap al voltant del 8% i a la part de dalt fins i tot trobem algun tram més suau. La carretera, estreta i rugosa, està molt ombrejada malgrat ser migdia. El trànsit és molt inferior als colls anteriors i als 2 km finals s'obre el paisatge podent contemplar tot el que resta fins coronar.

La baixada, massa rebotona.

A baix a Munster estan de fira i ho aprofitem.

 

Entrem a Alemanya i d’entrada fem unes excursions per la Selva Negra i els voltants, hi teníem coses pendents. Comencem a Locherberg i ataquem un bon gavarrot, el Locherbergwassen, poc més de 3 km al 8/13%, un veritable mur. Inicialment es prou visible i predictible, després s’embolica una mica per acabar en un bosc, una cruïlla de camins. Baixada rapidíssima.

 

Bona carretera sortint d'Ottenhofen im Schwarzwald per pujar a Hornisgrinde, pendents sostinguts i suportables al voltant del 5/7% durant el primer tram fins la cruïlla amb la carretera que duu a Baden Baden i que agafem. Aquesta resulta bastant més suau i aviat contemplem el destí a que ens dirigim. Aplana bastant fins arribar a un petit estany amb parador turístic bastant ple de turistes.

Aquí arrenca el tercer tram, un parell de km durs, de dos dígits fins arribar a una plana al capdamunt de la muntanya. Una torre, una altra, i una antena.

De baixada traiem el nas al llac i avall a tota pastilla.

A Annweiler busquem la pujada al castell de Trifels.

Comença dur amb un 8 i es va empinant fins el 13%, després amaina i resulta prou irregular, fins i tot baixa una mica i arribem a una explanada, final de la carretera. Allà cal seguir un camí a la dreta, no gaire dret però amb pedra solta que dificulta la marxa amb roda prima. Es va rodejant el cim i una dura rampa encimentada porta a la confluència amb un altre camí que posteriorment aprofitarem per baixar. Brusc i duríssim gir a l’esquerra, també pavimentat, tram de terra i pedra, rampa final de ciment per damunt del 20% i entrada al recinte del castell.

La visita es de pagament i amb escales intermèdies, no toca.

 

Fem nit a Kaiserslautern, històries futbolístiques...

 

Més al nord, des de Rockenhausen pugem a la torre i antena del Donnersberg. Carretera bona, pastosa, massa recta i avorrida malgrat el paisatge que, com a tota la zona, es molt agradable. Al cap d'uns 5 km d’aquest color es divisa una antena al cim de la muntanya, una rotonda, trencall a la dreta i aviat canvi de decorat, bosc i pendents fins el 12%. Una bona estona després amaina i veiem una superba antena, uns endimaris metàl·lics i la buscada torre, mig amagada.

 

Des d'Allenbach pugem Erbeskopf amb un panorama similar, massa obert i previsible el paisatge, però amb la important particularitat de que hi ha un bon carril bici adjacent a la principal que permet desconnectar del trànsit a motor.

Això durà fins al trencall a 2 km del cim i aquest cop tampoc hi han grans rampes. O sigui, pujada fàcil i amable, familiar. 

Dalt una bola de comunicacions, una torre de fusta i uns magna escultura damunt un passadís que serveix de mirador a la comarca. Guapo.

 

Durant el trajecte en cotxe comentem l'escàs trànsit de les carreteres de la zona i la gairebé absència de camions. Doncs sortint de Morbach dirigint-nos al no indicat enlloc Stumpfer Trum enganxem una horrorosa carretera, molt transitada, plena de camions, trams de doble carril i sense voral, ideal per circular a tota velocitat però totalment contraindicada per passar-hi en bicicleta. Per no tenir no té ni un pendent, ni llargada que la facin mereixedora de ser en un llistat que s’apreciï. I dalt una torre antiga sense cap mena d’indicació.

Aprofitem per veure un lloc arqueològic proper (que té a veure amb els belgues, jeje) i avall que fa baixada. Innecessari i oblidable.

 

Sopem i fem nit a la vora de la Mossel·la

 

Ha plogut aquesta nit a Reil, a la vora de la Mossel.la, i la temperatura ha baixat un grapat de graus. Inclús fa fresca quan agafem la bici a Bremm, uns km riu avall, i pugem cap a Beuren. Una pujada sense massa història, bona carretera, bàsicament per contemplar el pas del riu encaixonat a la vall i flanquejat per les vinyes ben arrenglerades.

 

Després pugem a l’Schawarzer Mann des de la sortida de Prumm, 14 km summament irregulars amb pujades i baixades. Dalt, una taverna i poca història.

 

A Adenau, ciutat propera a Nurburg i al clàssic circuit de motor, es respira benzina i velocitat. Iniciem la pujada a la torre del Hohe Acht sentint els constants espetecs dels motors a gran velocitat i les sorolloses reduccions de l’entrada a corba. El circuit és gairebé contigu a la nostra carretera i, malauradament, algun conductor es pensa que encara és dins...

La pujada normaleta fins el trencall a la dreta que s’agafa des de dins un pàrquing.

A partir d’aquí, carretera precària de muntanya, no arriba a 2 km, i de cop i volta revolt pronunciat a l’esquerra i desapareix la meitat de la calçada, estil Turó de l’Home però més estret.

I més amunt ja només queda un petit sender, asfaltat, però per damunt el 20%.

Dalt una altra torre, els agrada això de les torres als alemanys i altres països centre europeus...

 

De la vora del Rin, a Konigswinter, prop de Bonn,

arrenca la pujada a la muntanyeta del Petersberg. Avancem perpendiculars a la riba del riu i a la carretera que travessa. Bastant trànsit i recomanable emprar el carril bici que ens durà fins al trencall que ja ataca el cim pel mig d’un esplèndid i frondós bosc. Carretera bona, pendents al voltant del 10%, i poc més de 2 km en aquest segon i darrer tram. Dalt, un petit tram de llambordes en un entorn bonic, unes runes històriques i un gran hotel amb el nom de la muntanya.

 

A Wiesbadem deixem el cotxe al pàrquing al llindar de l’estació principal i ja dalt la bici fem un tomb pel centre, les seves grans places i l’illa de vianants abans d’iniciar la pujada al Hohe Wurszel.

També bastant trànsit durant quasi tota l’ascensió. Pendents irregulars amb algun descans i trams prou durs com 3 km al 9/13%, poca broma. Es corona el coll amb el dit nom

i per arribar al cim del Big cal pujar uns metres més de cota mitjançant un trencall a la dreta per una estreta i recta carretera de muntanya que ens hi duu. A dalt més antenes, ja ens està semblant que som operaris de la Deutches Telekom...

 

L'ascensió al Grosser Feldberg per la banda de Frankfurt, des d'Schwalbach am Taunus ha estat llarga i moguda. Uns 16 km irregulars, primer per carril bici adjacent a l’autovia, un tram de carretera amb trànsit suportable i pendents del 8/10%, el temps que es va embolicant i en arribar a una gran cruïlla esclata un remolí de vent i pluja que ens duu sota el refugi d’una benzinera. Hi estem estona fins que amaina el vent i para de ploure. A partir d’aquesta cruïlla molt trànsit, massa, la pujada no es agradable. El perfil és molt irregular amb dos o tres baixadetes que distorsionen la mitjana final del 4%, llargs trams al voltant del 10%, massa rectes, cotxes massa ràpids. S’agafen diferents trencalls i fins al darrer no hi ha una mica de tranquil·litat, són gairebé 3 km travessant un bosc magnífic fins arribar al cim amb torres, més antenes i una creu. Pluja i vent no acaben de fer net i avall amb rapidesa.

 

L’endemà toca tombar per Frankfurt en bici, tot pla. Barris nous, moderns, desértics

 

No tan nous, alguns turistes

 

L’endemà tornem a la normalitat... Dalt el Hoherodskopf hi ha una magna antena i zona de jocs i vitualles per turistes. La pujada, poca cosa a dir, suau, bona carretera, bosc...

 

El Wasserkupper és un aeròdrom dalt de la muntanya, també centre de comunicacions. Pujada semblant a l’anterior, un pel més exigent i amb més trànsit, de motos sobretot.

 

El Grosser Inselberg també es centre de comunicacions, amb bar i alberg. Pel sud és llarg de 12 km i té una mitjana equívoca doncs abans d’arribar al poble intermedi hi ha una baixada de més d’un km. Abans de mig camí ja es divisa  el cim.

 

Abans i després de la baixada hi han llargs trams al voltant del 9/11%.

Però el tret més característic d aquesta muntanya és el darrer tram de llambordes, comú als dos vessants, força estona al 8% d’uns inacabables 1,5 km que deixen el cos masegat. I tot hi això, no està clar que sigui pitjor pujar-lo que baixar-lo, aquest tram.


A llevant del Rin comença una immensa planura que s’estén bastant més enllà del límit de l’estat alemany. És una planura ondulada per petites colines plantades de cereals o cobertes de boscos. Quan la muntanyeta és més alta que les del voltant hi plantifiquen algun repetidors de telecos i si encara ho és més també hi situen un Big. Des del Grosser Inselberg es divisa un petit mostrari d’aquest panorama, planura, cereals, boscos i multitud de parcs eòlics.

Tota la plana alemanya n’és plena. I no havia vist en cap país la gran quantitat de plaques solars que hi han per la Germània.

 

Des de la cruïlla d'Oderhaus pugem a Sonnemberg, un coll al parc nacional de Harz, uns 10 km amb un parell de descansos que falsegen la mitjana oficial del Big. Al inici i a mitja pujada es produeixen pics del 10%, la resta és molt tolerable. 

Dalt no hi ha res. La placa és a un mig km del cim, baixant per l’altra banda. Prescindible.

 

Més dura i interessant es plantejava la pujada al proper cim del Broken, a la mateixa serralada Harz amb un desnivell previst de 840 m. Però les dades del Big tampoc no quadren i malgrat haver-hi trams molt exigents al inici i en la segona part, per damunt del 10%, els llargs replans de la part central suavitzen bastant l’ascensió. És remunten uns 670 m en 14 km, cosa ben assumible.

A meitat de trajecte, entrant al parc nacional, és prohibida la circulació de vehicles a motor i això dóna una gran tranquil·litat. Però no és total, Broken és una muntanya mítica i de culte a Alemanya. Una munió de gent i ciclistes de tota mena hi pugen i baixen en una autèntica processó, gairebé has d'anar apartant al personal de la pulcra carretera. El fet de ser diumenge deu agreujar el fenomen. Fins dalt també hi arriba un tren de vapor, que hem sentit xiular diversos cops però no hem vist. A part de l’estació també hi han antenes i grans plaques amb les distàncies a diferents grans ciutats del continent.

 

Des de Thale hi ha una pujada de menys de 4 km a Rosstrappe on hi ha un bareto. És un autèntic gavarrot amb els 2,5 primers km a una mitjana al voltant del 10%, tot i que no se'n va més enllà del 12. Al final afluixa ostensiblement.

 

Posat rumb nord-est, ens aturem a Potsdam. Agafem la bici i fem un tomb pels jardins, recons i palaus de Sanssouci, construïts i enxampats per Frederic I i Frederic II el Gran, i també ens estenem cap al centre històric de la ciutat, escenari d'un armistici històric. Majestuositat dels jardins, no tant dels palaus. Ens despistem i oblidem visitar el mausoleu de Frederic el Gran, perdut entre arbres i jardins.

 

A la tarda ja som a Berlín i fem un primer tomb cicloturista. Modernes avingudes, el búnquer del III Reich, algun vell Chec Point, el Mur, la Gestapo, el Bundestag, la porta de Brandenburg... 

L’endemà continuem amb el cicloturisme cap a visitar el parc Tubingarden, la Columna de la Victòria que commemora les victòries prussianes, les restes del Mur, la catedral i els museus monumentals, el riu...

Fins la victòria final.

En total haurem pedalat més de 70 km per Potsdam i la capital alemanya, tot molt pla i amb prou respecte entre vianants, els molt abundants ciclistes i els conductors. Molts carrils bici, clares normes de conducta circulatòria ben assumides, sense conflictes i amb prou tolerància als qui, com nosaltres, desconeixem els detalls de cruïlles i llocs no permesos a les bicis. Com ja havíem vist a Frankfurt, un trànsit de cotxes reduït, sense els embussos i aglomeracions de les ciutats llatines. Imatge molt agradable només pertorbada per la gran quantitat d'obres en marxa a tota la ciutat, al igual que a prous autopistes i carreteres del país.

 Al sud de Dresden, la capital de la Saxònia alemanya, ben poca història té la pujadeta de 3 km al Festung o fortalesa de Konigstein. La fortalesa si que té bona aparença palplantada dalt la roca, a la vall del riu Elba i propera a la frontera amb Txèquia. La visita a l’interior ens l'hem estalviat.

Però el cim del Festung constitueix el meu Big número 800, xifra prou elevada i especial a la que mai hauria pensat poder arribar. Doncs ja hi som, dedicat als presos polítics i exiliats!

 

Visita a Dresden, barroc.

 

Malgrat no arribar als 500 m de desnivell, l'Auersberg pel NE és més llarg que un dia sense pa i més de la meitat es una simple planejada seguint el riu i la via del tren. Només els darrers 10 km tenen una certa entitat, primer pujant al Passhöhe fins els 892 m i,

després d’una petita baixada, escometent el cim amb pendents mitjans fins arribar al darrer trencall a la dreta que l'encara amb una llarga recta de pendent progressiu fins més enllà del 15%. Dalt un gran radar, una torre i un edifici.

 

És feixuga, pastosa, l’ascensió al Fichtelberg per la banda alemanya, des d'Overwiesenthal. També es pot pujar des de Txèquia i ambdues vessants conflueixen gairebé a la frontera i el Passhohe Neues Haus.

A partir d aquí un trencall més estret ens duu al cim en gairebé 3 km irregulars i algun passatge que ronda el 10%. Poca història i dalt vistes als 4 punts cardinals.

De baixada visitem la frontera deshabitada.

 

Després de travessar per la punta de Txèquia en direcció sud i passar la nit en un hotel-casino gairebé buit, sortim de Furth im Wald, a la banda alemanya de la ratlla fronterera, en paral·lel a aquesta i en direcció sud-est. Planeja una bona estona, trencall a l'esquerra, vistes del cim,

primer amb tranquil·litat i al cap d una estona comença un petit calvari de més d’un km al 13% amb puntes de fins al 19%.

 

Per sort no és cert el que diu aquesta placa doncs hi han petits descansos però el darrer km torna a collar de manera intermitent. Dalt del cim del Schwarzezriegel, llenyataires i antenes truncades, la darrera modernitat alemanya.

 

No tenim mapa detallat ni traça del GPS doncs no estava previst pujar al Ofterschwanger Horn. Però segons com cal canviar de plans i amb l'ajuda del mòbil també ens en sortim. Comencem per bona carretera i el trencall també està bé. Més amunt trobem pintades al terra d'APM (primer suposem que és d’Altimetrías, després ho desestimem) i ens ajudaran a guiar-nos en els petits creuaments.

A mitja pujada comencen unes rampes duríssimes que acabaran arribant al 19%. Per sort hi han successius descansos que ajuden a recuperar l'alè. Dalt és un coll que dóna accés al cim citat mitjançant un camí de cabra. 

Avall amb precaució, s'embala molt.

***

Aquí vindria la pujada al Nebelhorn.

... I després de menjar un trist bocata encarem el Riedbergpass que és a la mateixa vall, molt proper i té uns guarismes assequibles. Però és una trampa, la meitat dels 9 km de llarg són de pendents mínimes i tota la duresa es concentra a la segona. Arrenca amb mig km constant al 16% i després continua fins dalt amb molts trams entre el 10 i el 13%, massa per les meves maltractades cames del matí. Pujo amb extrema dificultat, tot posat, a poc a poc. I corono.

 

L’endemà, sortim de Balingen per atacar el Lochen Pass per la cara nord. És una via ràpida de doble carril. El carril-bici queda a mà esquerra, quan podem travessem i rodem tranquil·lament pel caminet ben asfaltat i amb poc pendent. És a partir de mig camí d'un total de 8 km que la cosa s'empina i puja al 7% i una mica més en el tram final. Diverses i amples paelles que ens permetran baixar a tota velocitat. Dalt un petita placa i un trencall a l’esquerra que puja uns metres més fins la porta d'un alberg. Molt poca història.

 

Com ja va sent habitual tots els migdies, a Balingen entrem a una konditorei i fem el bocata del dia i un curt tomet pel centre.

 

Més llarga i variada es l’ascensió al Feldberg des de Titisee. Sortim de la vora del llac planejant pel carril bici, trànsit de tota mena, cotxes, busos, bicis i vianants. Aviat deixem la vista a l’aigua i mica en mica la ruta es va enfilant fins arribar a una carretera més principal a la que ens incorporem cap a la dreta. Ara ja pendents del 7/10% fins coronar el Feldberg Hohe.

Trencall a dreta cap a l'estació d'esquí i allà carretera estreta en bones condicions que en uns 3 km ens durà fins el cim als 1493 m, amb forts pendents, fins una punta del 17, i també descansos importants. Bones panoràmiques a la part de dalt i conjunt d’antenes, continuem en pla Telekom.

I amb aquest Big acabem el periple per Alemanya, terra amable, amb grans paisatges i adequada per al cicloturisme, llàstima que els dies de festa hi ha molt trànsit. I una particularitat m’ha semblat veure a la llista del Big d’aquest país, els pendents mitjans difícilment tenen a veure amb el pendent que més et trobes a la carretera. Sempre hi han descansos o petites baixades que distorsionen massa. Entenc que, com que l’orografia no proporciona grans desnivells, s’empalma tot el que es troba per donar més entitat i categoria a la pujada.

De retorn a França, som al departament del Jura, a Salins les Bains. La pujada al Mont Poupet, la Montée du Poupet, comença benigne durant tota primera meitat. És un cop s’agafa el segon trencall a l’esquerra que durant 2 km no es deixen els pendents de dos dígits, sovint 12/13 i fins el 16%. Això dura fins collejar.

Després planeja fins sota la creu que havíem vist molt lluny a l’inici i, en el darrer km, tornen a repetir rampes de gran exigència.

 

Des de Clelles, a l'Isère, arrenca la pujada al col de Menée pel vessant nord. 13 km de pujada suau excepte un parell de km centrals al 7/8%. Dalt un túnel d’un centenar de m sense il·luminar que connecta amb el vessant sud.

L'únic interès d aquesta cara és contemplar la propera i impressionant roca del Mont Aiguille (2.085 m). Tot i que pujant queda a l’esquena, de baixada ofereix bones vistes.

 

Ben diferent és la pujada al Col du Noyer pel vessant O, sortint de Saint Disdier, departament dels Hautes Alpes. Paisatge variat, grans vistes alpines i a mesura que guanyem altitud i passem el Congost des Etroits es van descobrint les impressionants roques de les muntanyes del Massif du Devoluy  que culminen a la Tête de Claudel de 2.563 m pujant a l’esquerra i al Pic de Bure als 2.709 m pel cantó dret. Un paisatge magnífic que permet posar digne cloenda a aquesta aventura franco-alemanya.

 

En total han estat 34 nous Bigs, 7 ascensions a França i 27 a Alemanya. Notar que només queda un Big francès pendent, el Cormet d’Arêches, que té un bon tram final en que cal la btt. Ja veurem…

Non ho l’età

Non ho l’età per amarti
Non ho l’età per uscire sola con te
E non avrei
Non avrei nulla da dirti
Perché tu sai molte più cose di me

Lascia che io viva
Un amore romantico
Nell’ attesa
Che venga quel giorno
Ma ora no

Non ho l’età 
Non ho l’età per amarti 
Non ho l’età per uscire sola con te
Se tu vorrai 
Se tu vorrai aspettarmi
Quel giorno avrai
Tutto il mio amore per te

Lascia che io viva
Un amore romantico
Nell’ attesa
Che venga quel giorno
Ma ora no

Non ho l’età 

Cantada per Gigliola Cinquetti, 1964.


Publicado por FredericRafols @ 17:25  | 2018
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios