dilluns, 07 de Gener de 2019

2018.- Creta, muntanyes i mitologia

D’extensió aproximada una quarta part de Catalunya, similar a Xipre, Creta és, també, una illa plena de muntanyes. És el bressol de la cultura Minoica, civilització amb més de 4000 anys d’antiguitat, poc més “moderna” que l‘Antic Egipte i més de mil anys anterior a l’anomenada Grècia Arcaica que seria el fonament de la cultura occidental. Actualment és una regió de Grècia poblada bàsicament per turistes a la costa nord, abundants oliveres al cantó de llevant i tarongers a ponent.

Aterrats a Heràklio, lloguem unes bicis BH Gravel, tipus de màquina adequat per combinar asfalt amb les pistes de terra que ens hem de trobar en les escalades per Creta. Minos, el contacte de les bicis, arriba al matí amb un cert retard però coneix l'ofici i ens entenem ràpidament.

Agios Andreas a Heràklio.

La capital de l'illa és extensa i la travessem tota a pedal des de prop del mar fins un hospital que marca el límit hàbitat. Aviat passem, i obviem, l’antiga ciutadella minoica de Knossos, la principal perla turística de l’illa; ja la visitarem més endavant. De Knossos fins dalt han de ser uns 15 km, 21 des de la sortida.

Pendents suaus, algun descans i rampa màxima del 10% en el tram asfaltat. Quan falten 4 fites comença la pista de terra, llarga, pis en acceptables condicions per pujar amb rodes primes i inclús per baixar amb les del 32 que portem.

Els pendents màxims de fins al 12%, molt puntuals, els trobem a la part inicial, després amaina i s'assoleixen bones vistes de la vall que deixem a sota i fins i tot del mar no massa llunyà. Llàstima que el dia rúfol i fred no ha acompanyat gaire.

A dalt, un cartell sense l'altitud

i, després d'unes escales, una petita ermita, blanca i solitària al punt més alt i amb vistes als 4 vents.

Poc problema per baixar els 4 km de terra amb les rodes gruixudes i anar fent fins a Càndia, l'antic nom venecià d'Heràklio.

Entrant a la capital amb fam acumulada ensopeguem amb una pastisseria dolç i salat de pel·lícula que satisfà les nostres millors aspiracions.

Fem un petit volt pel port venecià.

 

I pel centre de la ciutat.

 

Un casament al vespre

L’endemà agafem el cotxe fins la sortida de Gazi i allà iniciem la llarga escalada a l’Ideon Andrón, la carretera asfaltada més alta de l’illa fins als 1400 m i amb un sender posterior que arriba fins als 1514 m, a l'anomenada cova del Déu Zeus. Total 47,5 km d'ascens al programa del dia. Fa sol i ha pujat la temperatura, uns 14 graus a la sortida.

Els primers km són suaus i assequibles, pendents del 5-7%, algun replà i alguna baixadeta. És quan s'albira el primer poble de certa importància, Gonies, que comença a enfilar-se amb major gosadia i així, també amb algun descans, arribem a la benzinera que marca l'entrada a Anogeia.

Es veuen muntanyes amb molta neu i massa a prop...

A l’establiment pràcticament no hi ha res per consumir i ens envien al súper de dins el poble. Portem uns 24 km de pujada i hem remuntat fins poc més dels 700 m d'altitud. Tenim mitja feina feta i toca recuperar, ho fem al súper i seiem en un pedrís del carrer. En acabar tornem enrere cap a la carretera que dúiem i continuem muntanya amunt. Aviat els pendents superen el 10% i entre aixó i el 12 estem una bona estona. Corbes i paelles una darrera l’ altre i aviat som a cota 1000, algun replà per recuperar i la visió de la neu que s'atansa, comencem a pensar que no farem cim.

A partir de 1100 m la carretera comença a estar bruta de neu, cotxes parats i personal jugant amb la neu. Amb prudència arribem fins més amunt dels 1200 m però arriba un moment que resulta impossible. Passem un coll als 1204 m, queda batejat com a Coll de Zominthos per un topònim proper que trobo al Google Earth, amb una altitud de 1204 m. Des prés ve una baixadeta i una plana plena de neu.

Portem 35 km, encara en queden una dotzena i la visió de les muntanyes ben nevades asseveren que l'empresa avui és impossible. No sé pas si hi haurà un altre dia per visitar al Déu Zeus en la seva morada cretenca i no és pas per falta de sol, el dia ha aguantat esplèndid tot el matí. Zeus, déu del tro, és el Rei de l'Olimp, muntanya més alta de Grècia que ja vam pujar fa anys per la banda de Litochoro amb un tram de pista final bastant impracticable. No ens acabem de relacionar bé amb el Zeus aquest, haurem de canviar de déu...

Al tercer dia no descansem i agafem la bici al petit poble de Mesochorio, uns 45 km al sud d'Heraklio, per pujar a les antenes i repetidors d'Asfendilla, a gairebé 1000 m d'altitud.

Primer cal pujar al centre del poble des del trencall de la carretera principal per un carrer ben encrespat i endevinar la carretera sense cap mena d'indicació... Comença suau amb moltes oliveres i alguns corrals de cabres com a únics veïns però no tarda a enverinar-se progressivament en un contínuum de paelles i corbes revirades pel mig de muntanyes ben pelades, ni un arbre, i sovint per damunt del 10%, fins el 16%.

Als 8 km suavitza i es corona un coll amb una petita església. Cota 719 m, queda batejat com a Coll d'Achentriàs. Baixadeta fins al poblet d'aquest nom, Achentriàs, tornem a pujar i agafem un trencall a la dreta que al cap d'1,5 km ens situarà al peu de les antenes. En agafar el trencall la carretera ha desaparegut durant uns 200 m, sembla que el torrent contigu se l'hagi endut.

 

Aviat torna un bon asfalt amb l’únic inconvenient de les nombroses pedres soltes arrastrades per alguna rierada o per les cabres. I també el pendent que s'incrementa paulatinament fins a punts, també, del 16%. El conjunt d'antenes s'enlaira damunt de grans penyes de roca calcària, extremadament trencada i trossejada.

Vistes als 4 vents i, singularment al sud, a l'anomenat Mar de Líbia. Han estat uns 12 km bastant més durets del que es podria deduir dels valors de les taules, les baixades intermèdies distorsionen molt els guarismes.

Després de desfer el trencall per on hem pujat girem a la dreta i baixem pel vessants nord-est que ens duu a Potassion i tanquem el cercle en menys de 30 km.

Ens hostatgem a Rehtimno, bonica ciutat costanera amb valuoses construccions de l’època veneciana i, també, turca

Al sud de Vryses, entre Rethimno i Xània (o la Canea pels venecians), comença la llarga ascensió a l'estació de Radar d'Anonés. Són quasi 25 km per remuntar 1150 m de cota als que cal afegir els 100 m de baixada a la plana d'Askifou. Abans passem un coll a la cota 795 m al que anomenarem Coll d'Askifou. I serà poc més enllà d'aquest poble que en un trencall a l’esquerra comença un dur tram d’un parell de km per damunt del 10% i fins al 15. I encara un altre trencall a l’esquerra amb pis cimentat precàriament amb percentatges similars i uns mil metres de llargària.

Quan som quasi a tocar de la immensa parabòlica el ciment es converteix en pista pedregosa. Però ja hi serem. I nosaltres hi hem arribat enmig d'una espessa boira que es ha impedit contemplar el paisatge més immediat i prendre consciència d’on som.

 

Està molt negre, fotos amb rapidesa, tapar-se, i només iniciar la baixada comença a ploure. I aviat es converteix en un autèntic diluvi. Amb penes i treballs baixem com podem amb precaució i arribant al poble d'Askifou ens refugien en una benzinera. Demanem per un taxi però no n’hi han, no hi ha més remei que seguir avall sota l’aiguat...

 Passem la nit de cap d'any en un petit hotel a la costa de La Canea

Al SO de Xània hi ha Fournes i cap al sud s'inicia la llarga pujada a Omalos. Són 27 km tots asfaltats i per bona carretera.

Els primers 6 són revirats i punxegut, plens de paelles. S'arriba a Lakki, taberna per avituallar, ve un tram més dolç fins que la ruta s’eixampla i segueix un nou traçat tot ple d'amples giragonses a tocar de trams antics. Llarg, prou regular de pendent al 7/10% i pesat per l'amplitud i per la visió del que va venint. Fins que després d'un petit descans es corona un coll, en direm Coll d'Omalós, cota 1130m, i segueix una ràpida baixada per perdre un centenar de m de cota. A baix una plana,

les 4 cases d'Omalós, taberna i l'inici del tram final de la ruta, uns 5 km per arribar fins dalt. Pendent progressiu, massa recte, massa visió de la jugada. Al final, un pont i dues petites paelles et duen a la posada del cim, als 1251 m, la major cota a que arribarem a l'illa.

 

Al pont abans de les paelles s'inicia la principal atracció turística de l'illa per als senderistes, les gorges de Samarias, un torrent que al cap d'uns quants km aboca al mar del sud de l'illa, el de Líbia.

L’endemà plou lleugerament a Heràklio i agafem el cotxe cap a Màlia, a llevant, tal i com teníem previst, amb la finalitat de pujar a Dikteón Andrón. Allà hi plou més i no sembla gens prudent iniciar una escalada de 28 km de cara a una negror intensa. Fem temps i el turista cap a Agios Nikolaos on arrenca una altra vessant de la pujada al mateix cim però no tenim sort, la pluja no amaina i abandonem.

Fem turisme per la ciutat costanera i ens trobem la representació d’Europa, princesa fenícia que fou raptada per Zeus qui la va portar cap a Creta.

Serien els pares de Minos, posterior rei de Creta, que va aparellar-se amb la vilanovina Pasifae. Aquesta era filla d’Hèlios, déu del Sol, i és qui va engendrar el monstruós Minotaure que posteriorment Minos tancà en un Laberint. Després, el príncep atenès Teseu entrà al Laberint i es carregà el Minotaure.

El Minotaure i Teseu, Europa i Pasifae, Creta i Vilanova banyades per la mateixa Mediterrània, agermanament popularitzat a casa nostre per l'escultor vilanoví Oscar Estruga...

 

Al dia següent volíem tornar a intentar la pujada a l’Ideon Andrón però continua el mal temps. Sembla que estem renyits amb les coves doncs, suposadament, Andrón ho significa. Les coves d’Ideón i Dikteón quedaran per una altra ocasió, sí es presenta...

Aprofitem i fem el turista pel palau de Knossos, nucli principal de la cultura minoica, i posteriorment, pel Museu Arqueològic on es conserven els originals dels esplèndids frescos trobats a la ciutadella.

 

Ens ha quedat feina pendent a Creta però hem sumat una altra gran illa a la ja llarga llista de terres isolades transitades lentament a cop de pedal: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Còrsega, Sardenya, Sicília, Corfú, Xipre, Gran Canària, Tenerife, La Gomera, La Palma, Madeira, Açores (Sao Miguel i Horta) , Gran Bretanya, Irlanda, Islàndia i nord i sud de Nova Zelanda.

El poeta i novel·lista Nikos Kazanzakis (1883-1957) passa per ser la principal figura del món cultural de Creta. Va escriure la seva versió en vers de L’Odissea relatant els viatges d’Ulisses en busca de la seva Ítaca ideal, perdut al mig del laberint. Igualment, nosaltres no hem pogut assolir els nostres objectius de pujar les 6 grans pujades pavimentades de l’illa. Entre coves, ens hem perdut en el laberint de l’altitud, del clima i del temps.

Salvador Espriu (1913-85), fa més de 60 anys, a El Caminant i el Mur (1954)  ja relligava Creta, els mites del Minotaure i Teseu i el món del que serien els nostres dies.

No t’he de donar accés al meu secret
 
Enllà de l’odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?
Si retornava als ulls l’or enyorat dels dies,
si m’allunyava endins del gran triomf del groc!
Preguntes fredament com estimo la vida,
quan no vols escoltar el que diria un crit.
No sabràs mai dels arbres ni de les profundes deus,
ni del jardí perdut darrera les muntanyes,
ni del record dels llavis que amb la mort vaig besar.
 
Salvador Espriu. El caminant i el mur.

Publicado por FredericRafols @ 19:58  | 2019
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios