diumenge, 21 de Abril de 2019

2019.- Pels Apenins

Després d'uns dies d'emocions intenses,

som a Orbetello, a la costa Toscana. Aquest poble té un apreciable casc antic i està separat d’una illa/península per tres braços de terra per un dels quals hi passa la carretera.

Sortint del casc antic, passem el llarg istme i continuem a la dreta fins trobar el trencall que puja al Monte Argentario per l’anomenada strada del Monasterio, per carretera correcta. Fins aquí hauran estat uns 5/6 km ben plans i ara en comencen uns 7 força inclinats, majoritàriament entre el 7 i 10%, amb una punta de fins el 14% just quan deixem el Monasterio

a la nostra esquerra, lloc on podem tenir una bona vista de part de la costa de l’illa, del poble d’Orbetello i de les llenques de terra que els uneixen. Sempre i quan el dia estigui mínimament clar, cosa que no és el cas.

Més amunt arribem a unes antenes de la RAI i que sembla el final. Hi ha tanta boira que ni tant sols veiem l’antena. Però si copsem una carretereta molt estreta amb un senyal de direcció prohibida, just cap on ens indica la ruta del GPS, seran uns 3 km més, més suaus que els anteriors, amb una duríssima rampa final a l’entorn del 20% que ens duu a dalt de tot on hi ha una petita caserna militar i una bona reixa, tot amb la mateixa boira. Ja tenim un altre cim italià i tirem avall a retrobar-nos amb el sol.

Per la tarda ens hostatgen als afores de Roma i ens acostem al centre per la banda del Trastevere, un bon barri. Algunes vistes, 

Piràmide i muralles

Santa Maria in Trastevere

Riu Tiber i Castell de Sant Angello

Vaticà

Jardins de Villa Dòria

 

Quan estem ben lluny de l’hotel comença una magnífica tempesta que ens agafa de ple, travessem carrers que són autèntics llacs i arribem a l'hotel ben xops.

Uns 100 km al sud oest de Roma hi ha el poblet de Guarcino, on comença la salita a l'observatori i estació d'hivern de Campocatino. Deixem el cotxe poc abans entrar al poble i iniciem l'escalada per les paelles que travessen Guarcino, un poble vertical, adossat a la muntanya. 

Poc més d’un km i som al trencall cap a l'estació, just davant del campanar. La carretera del trencall es millor que la per la que veníem, prou ampla, de tres ratlles i en bon estat fins al cim. La pujada té poc més de 19 km des d’abans d’entrar al poble, la major part de zona boscosa, un pendent molt regular al voltant del 7%, amb pics del 10/11%, sobretot al primer km sortint del poble, sense cap descans, sempre amunt durant poc menys de dues hores. El pitjor inconvenient ha estat el fortíssim vent a la part alta, ja a la vista del cim. A poc de passar el Colle Pannunzio, cota 1500 m,

un cotxe que baixava ha afluixat i obert la finestra per dir-nos "vento forte alla cima". Als 1600 m apareix la neu al voral de la carretera, ja veurem més amunt..

A dalt un vent, cota 1810, el més alt dels que pujarem en aquest viatge, i un fred que pela, tenia tota la raó l’home del cotxe. Dos graus que amb la ventada augmenta el tremolor i la pupa baixant. Avall!

El descens és rapidíssim i es va a tota màquina fins la mateixa cruïlla dins el poble, pots estar 19 km sense donar una sola pedalada!

Trevi mel Lazio, com molts dels pobles italians de l'interior, està aixecat damunt una colina.

En sortir cap a l'est en direcció a les pistes de Campi Staffi, la carretera tira avall i està en prou mal estat, amb forats i asfalt aixecat fins arribar al nivell del riu, uns 3 km enllà del poble. A partir d'aquí comença una llarga pujada d'uns 19 km, primer amb ferm dolent i després millor. Passem el poblet de Filettino, amb lloc per menjar, i continuem amunt sempre amb pendents a l’entorn del 6/7% amb puntes fins el 10, sense estridències. Quan portem uns 16 km de pujada per la regió del Lazio, coronem el coll de Serra San Antonio, cota 1508 m., on enllaça la carretera que puja de Capistrello, a la regió dels Abruzzo. A partir d aquí la ruta torna cap a ponent i per pendents similars durant uns 3 km arribem a l'esplanada de Campi Staffi, una petita estació hivernal totalment deserta i que encara conserva neu a les petites elevacions que l’envolten. El termòmetre marca 4 graus, el doble que ahir a Campocatino. En total 19 km de pujada per remuntar uns 1000 m de desnivell.

La pujada a Montelupone té poc més de 2 km a una mitjana del 10%. Per fer-ho més mengívol i per tal de localitzar-ho més fàcil, arranquem de San Firmano, un parell de km més enllà. Quan agafem el trencall que puja a Montelupone l'asfalt és nou de trinca i ja es veu un dur revolt a esquerra, per damunt del 15%. Després el pendent és irregular, amb percentatges assequibles fins que agafem un trencall a dreta i aviat s'observa una duríssima rampa que gira lentament a dreta però amb pendent que volta el 20%. És el punt més dur de l'ascensió que culmina solemnement travessant la muralla de la ciutadella damunt unes robustes llambordes

i així continua pujant fins la porta de l'església, avui en obres. 

Fem la foto al seu pati interior.

I consignar que Montelupone és un bell conjunt monumental, tot de cases i esglésies de totxo i maçoneria que mereix una visita.

Parem a Ancona

 

Ara som a Pianello, a Marche, tocant a Úmbria, i seguim la ruta de la plana del Big cap al Monte Nerone de 1501 m. Quan som al poblet de Massa ens indica cap a una pista de terra ben costeruda i poc adequada a les rodes primes, la seguim uns metres i fem mitja volta, preguntem, seguim per la carretera, és evident que farem més km, ignorem quants, però per la pista no podíem continuar.

Els primers 5 km són molt portables, guanyem poca cota i ens fa témer que la volta serà grandiosa... Però al cap de poc s'anima i comencen pendents del 8/10%. Al km 9 arribem al trencall que indica el Nerone, no tenim idea de quina distància queda però si de la cota, falten 730 m. 

El trencall es guapo: muntanya pelada, moltes corbes,

carretera ampla i en bon estat però un pèl picada, pendents al voltant del 8% amb força estona al 10/11% i algun descans escadusser. El paratge, totalment solitari, es fa pesat i dur. Al tombar d'un revolt veiem la silueta del cim, objectiu la Lluna,

continuem, ens apropem i coronem. Aquest darrer tram han estat 9 km pels 730 m, igual al 8 per cent, si hi afegim que hi ha hagut algun descans, no està pas malament...

 

I la Núria s'apunta el Big número 800 del seu historial, felicitats, prima donna! Estàs lligant un conjunt monumental de grans muntanyes pujades arreu del Planeta.

No abarateixis el somni,

el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

No abarateixis el somni,

res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

LL. LL.

 Ho celebrem a Perugia

 

Monte Amiata des de Bagni San Filippo, comença lleig, carretera ampla, molt gravada, avorrida, fort pendent a l’entorn del 10% i així uns 4 km des de la sortida del poble, uns 7 des del trencall de la carretera. S'arriba a un trencall, cap a la dreta, un tram de pla i baixada d’uns 4 km, fins la sortida del poble Abbadia de San Salvatore, museu de les mines, i amunt. Uns 12 km irregulars, al 6% i pics fins al 12, alguns replans, ferm molt irregular, trams amb forats que no són problema pujant però que patirem baixant per la constant ombra dels faigs que colonitzen la muntanya, ara esfullats per l’hivern. Passem una urbanització de muntanya totalment deserta, uns petita instal·lació hivernal i finalment l’estació veritable que marca el final de la ruta, una mica més avall que les antenes que dominen el cim. La Vetta dell'Amiata, 1734 m.

El Croce Arcana des de Cutigliano té pendents molt irregulars, un primer km molt dur des de l’entrada del poble fins més enllà de la sortida, amb pics fins al 14%. Després hi ha de tot, trams durs, molts al 8/10%, descansos, asfalt bo, asfalt fatal ple de forats, pis molt rugós... I continuen els faigs, arbre molt present a tots els Apenins. I de cop un estany, estem a prop de Doganaccia, una urbanització i petita estació fins on arriba l'asfalt.

A partir d'aquí un parell de km de pista amb trams no ciclables amb rodes primes. I algun pas amb neu.

 

A dalt un bon descampat i un monument a alguna batalla.

I la Croce.

Després, des de Pievepelago, amunt cap al Passo o Foce delle Radici, bona carretera, poc trànsit (a diferència de les pujades anteriors en que els vehicles a motor eren pràcticament inexistents, i les bicis inexistents del tot), desnivells suportables que només cap al final superen el 8% i puntualment arriben al 12. Coronem el Radici al cap de 15 km a cop de pedal i a la cota 1529 m.

I després ve el trencall a l’esquerra cap a Sants Pellegrino un Alpe, una dura rampa de mig km al 14% per coronar el canvi de conca de Monte Albano a cota 1620

i baixada cap al poble de Sant Pellegrino un Alpe, 1525 m.

Aquest vessant est és bastant més tou que el sud, una llarga i dura escalada que arranca de Castiglione de Garfagnana i que ja havia pujat fa 5 anys. 

 Fem nit a Cremona,

ciutat de l’Stradivarius i els violins ...i les bicicletes

En fi, un nou i interessant tomet per la Itàlia central, aquell país en què demanes un cafè i no surt un torracollons dient, “sólo?”.


Publicado por FredericRafols @ 21:08  | 2019
Comentarios (1)  | Enviar
Comentarios
Publicado por Invitat
dilluns, 13 de Maig de 2019 | 20:07

CB01