diumenge, 30 de Juny de 2019

2019 .- Pel Piemonte i completant França

Fem una primera escala a Aix-en-Provence.

 

De camí al Piemonte, per la Ligúria, hem atacat el colle Garezzo pel vessant més llarg, des de Pieve di Teco, uns 25 km d'ascensió, en diverses fases.

El primer terç és de pendents suaus i fins i tot una baixadeta a poc de començar, just quan deixem l'strada statale.

La part central del coll puja prou regular al voltant del 8/9%, amb alguns replans que no arriben al 5. Així fins la cruïlla del colla San Bernardo di Mendatica, 1263 m, sense placa informativa.

 

Aquí s'agafa un trencall amb gir ben tancat a esquerra,

un km d'asfalt precari amb alguns forats i comença la pista de terra. 

Poc més enllà, una esllavissada se l'ha emportat i cal fer una petita travessa a coll, sense massa problema.

La pista per aquest cantó té uns 5,5 km, sembla que més curta que no pas pel cantó de Triora, però més llarg el total de la pujada i més elevat el desnivell que supera els 1500 m. El camí comença amb bastanta terra i mica en mica la pedra solta s'apodera de tota l'amplada precisant un major esforç i es fa pesat i costarut.

A dalt, 1795 m, un petit túnel conecta amb l altra banda. I sembla que un altre camí travessa per dalt. Ni el veiem, la boira està caient per moments i ja ho tapa tot.

Baixant ens agafa una mica de pluja i quan entrem a menjar un entrepà, ja al poble, cau un aiguat impressionant. Hem fet just.

 

Fem nit a la Fornace di Garessio, un bon lloc, amb cireres a ma i a discreció

La pujada al Rifugio Barbara és severa. Des del centre de Bobbio Pellice són poc més de 10 km i escaig per remuntar uns 1000 m de desnivell i l'escaig pràcticament no compta, o sigui 10 fites per 1000 m, 10% de mitjana, poca broma. Hi han força trams molt durs, per damunt del 15% i petits descansos amb pendents suaus que s'agraeixen. El pis és tot asfaltat tot i que amb trams precaris. Els primers km ben ombrejats i més amunt s'obre el decorat, apareix més el sol, els salts del riu que no deixem en cap moment i el paisatge magnífic d'alta muntanya.

A part de les rampes durissimes, l'altre gran inconvenient ha estat l'estretor de la carretera combinada amb els cotxes que t'adelanten amb arrambades que en més d'un cop ens han obligat a posar peu a terra. El fet de ser el primer diumenge d'estiu probablement ha contribuït a una major afluència de vehicles. En tot cas, la BTT, més estable i amb multiplicacions més curtes resulta molt recomanable, no hem vist ningú amb màquina de carretera.

L'entorn del refugi, fi del gran esforç, és majestuós i panoràmic.

 

Avall

Fa 7 anys vam fer un entrepà de mortadel·la abans d'iniciar l'escalada al colle Sommeiller, de 26 km de llargada i 2993 m d'altitud, tot i que llavors es deia que arribava a 3000, era i és el sostre ciclable dels Alps, el tope. Aquell dia a 3 km del cim la neu barrava el pas, t'havies de mullar els peus i arrastrar la bici en alguns passos. Vaig fer cim però la Núria no ho va aconseguir després de pedalar més de 23 km. En arribar a baix vam anar al mateix bar i un altre bocata de mortadel·la.

Avui a l'hotel on érem a Gleise, a prop de Bardonecchia, no donaven esmorzar...

A 2/4 de 8 ja érem al mateix bar amb el tema de la mortadel·la...

En honor als mèrits ja acreditats fa 7 anys, hem escurçat el trajecte fent en cotxe el tram d'asfalt, fins una mica més amunt de Rochemolles i després amunt amb les mateixes bicis de llavors...

recordant poc o molt el paisatge de l'altra vegada

No hi ha hagut més sort que llavors, avui la neu era força més avall i hem hagut de caminar damunt la primera congesta quan encara faltaven 7 o 8 km pel cim. Hem anat salvant obstacles fins que a uns 5 de meta i a cota 2565 hem vist que era impossible, era anar caminant i arrastrant la bici...

O sigui que avall

L'amic torinès Luigi Spina ens envia una imatge del coll de la mateixa setmana, feta per un company esquiador, inaccessible.

Malgrat tot, el dia era esplèndid i l'aigua i els paisatges lluïen en plenitud.

Hem aprofitat per entrar cap el refugi i fins a peu de la cascada

Al baixar hem passat de tornar a la mortadel·la...

Fem nit a Novara

 També l'any passat vam intentar pujar l'Alpe Rossonbolmo amb la bici de carretera, va ser impossible i mitja volta. Ara hi hem tornat amb la BTT. 

La primera meitat de la pujada no té gran dificultat si obviem els pendents constantment al voltant del 10%. Però cap a la meitat canvia l'asfalt que fins llavors havia estat en bones condicions i comença un paviment antic, molt rugós i molt deformat en alguns trams, per si fos poc, cap al km 8 dels 13 totals, comença un immens quilòmetre al 20%, inacabable i dificilíssim, l'infern del cicloturista. I un cop passada la dura prova la ruta aplana considerablement i encara amb algunes rampes dures però més escadusseres s'arriba a coronar una escalada molt difícil, ombrejada la major part excepte el tram final i en la que la BTT resulta imprescindible tant per pujar com, encara més, per baixar.

Feia poca falta que aquesta burrada fos als llista del Big.

 Fem nit a Torino, la capital del Piemonte, banyada pel Po.

Fa uns 21 anys, el 1998, vaig pujar el Gran Sant Bernard pel vessant italià. Avui l'hi toca a la Núria, jo pujo en cotxe.

Un coll enorme, colossal, 34 km de llargada i 1500 m de desnivell per aquest cantó i per la banda suïssa els guarismes són molt similars.

A primers d'estiu el paisatge està ben verd i espectacular, encara amb abundants restes de neu i amb els rius i rieres a tota màquina pel desglaç.

La Núria mica en mica va resseguint la llarga silueta del gegant que tanca la Vall d'Aosta.

El llac de dalt el coll, a 2.473 m, tot i els 37 graus que ha arribat a marcar el termòmetre, encara està mig glaçat.

El coll marca la frontera amb Suïssa.

Resulta pesada la primera meitat de la pujada al Cormet d'Areches pel vessant sud, sortint d'Aime. Mica en mica et vas aixecant sobre la vall de la Tarentaise, pujant llargs replans amb el mateix decorat de fons i, en el nostre cas, sota un sol de justícia. Però quan arribes al bosc, lleugera baixadeta i comença l'escalada de veritat, carretera revirada, bones ombres i pendents exigents que puntualment arriben al 12%. A partir d'aquí paisatge d'alta muntanya, riu, cascada i 'nar-se caragolant pel circ de muntanyes que tanquen la vall.

A 2 km de dalt desapareix l'asfalt i s'acaba de coronar sobre pista en bon estat per a BTT, primer es passa la creu...

No adequada per a rodes primes.

I coronem aquest Cormet d'Areches, 2107 m, que té la particularitat de ser el darrer Big que em faltava de la llista de 175 grans pujades de França. S'ha fet esperar però el conegut darrer tram de pista demanava uns requeriments logistics especials...

Al cim gaudim d'una meteo extrema: 38,4 graus, ni un sol núvol i gens de vent.

Amb cotxe fem un pas pel Telegraph i el Galibier, a recordar vells temps...

Cara nord

Dalt

Cara sud amb vista als Ecrins i la Meige

Pel darrer dia queda el Granon, un coll alpí amb pedigrí i uns dels primers que vaig pujar als Alps, era per allà el 1987...

Uns 11 km per remuntar 1000 m de desnivell, no és poca cosa.

Sortida del poblet de Chantemerle, pendents prou regulars a l'entorn del 9/10%, pràcticament mai per sota del 8 ni per sobre del 12%. Ampli paisatge d'alta muntanya a partir de la cota 2000 i final de carretera asfaltada al cim.

Si t'aboques a la banda de llevant pots contemplar el llunyà Cerví i si ho fas a ponent el massís dels Ecrins amb el Pelvoux, encara plens de neu a finals de juny.

La carretera sembla en bon estat donades les baixes velocitats a que ascendeixes però la trobaràs ben boteruda quan baixis a tota llet, compte!

A dalt del coll algú aprofitava el temps...

I es vislumbrava el Cerví?

I segur que el meu gust
fóra el vostre general,
donaria a la creu de les Rambles,
una forma octogonal.

Francesc Gumà i Ferran, 1865.


Publicado por FredericRafols @ 19:10  | 2019
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios