dimarts, 13 de Agost de 2019


2019.- Novament als 3.000 m del Sommeiller, el sostre dels Alps

Viatge tranquil i plàcid Barcelona-Gènova, en baixell, sopar, dormir i esmorzar a bordo i arribada un pèl abans de l'hora prevista, llàstima no haver-ho fet mai abans... Molt menys estressant que no pas l'autopista de peatge, ponts, túnels i excés de trànsit.

Desembarquem a primera hora del matí al port de Gènova, un bon embús a la sortida fins agafar l'autopista, turmenta dalt del cotxe, i amb 280 km ens situem a peu de port, el Rifugio Alpo a cota 1441 o 1500, segons on miris. Però en tot cas 1100 m de desnivell en 11 km i encara hi han un parell de descansets, o sigui una autèntica paret en ple migdia, amb trams de màxima exigència, un km en què es remunten més de 150 m que inclou una ziga-zaga encimentada per damunt del 20%,

en fi, una burrada de pujada que espero no es repeteixi en aquest viatge però ja veurem...

I a dalt res, un parell de cartells...

I 900 m més enllà s'arriba a la Bocca dei Giu, a la mateixa cota, i per un petit tram de pista un lloc on preparaven una carbonera amb la consegüent festa per l'endemà diumenge, avui res a pelar, mitja volta i avall amb precaució i tirant de frens.

Arribem al cotxe, ens canviem i tot seguit comença a ploure.

Ens allotgem a la Locanda Bonardi, cota 1800 m sul mare, poc més amunt del Passo Maniva i a uns 8 km del cim del Giogo di Bala, situat a 2162 m i que serà l'objectiu de demà a primera hora. Ignoro de que li deu venir aquest nom, Jou de Bala...

Farem primer la part de dalt per evitar passar fred començant baixant de bon matí, després baixarem els 30 km de la Valle Trompia i posteriorment remuntarem fins l'hotel.

Arrenquem de poc més amunt de Brozzo on la carretera puja suaument seguint el curs del riu Mella, amb desnivells per sota del 5%. Això s'aguanta d'aquest pal fins San Colombano on els pendents augmenten ostensiblement i comencen les característiques paelles que permetran guanyar uns 900 m de cota en poc més de 10 km i arribar al trencall del Passo Maniva on farem un petit desviament de 400 m a la dreta per coronar-lo a la cota 1655,

Al mateix Maniva arriba un altre vessant de la pujada al Giogo di Bala, que com es pot comprovar, és de terra. Sort que no la vam escollir...

El passo Crocedomini anuncien que està obert. Uns 6 km de terra per aquest vessant.

Refem altre cop el camí i continuem uns 9 km amunt per amplis paisatges d'alta muntanya,

pendents més irregulars que puntualment arriben fins el 13% i arribem al Passo Dasdana, 2086 m, un replanet, una curta baixada, de nou cap amunt

i arriben al trencall cap a l'antiga base de la OTAN, avui totalment abandonada. Al inici hi ha una reixa que barra el pas als cotxes però permet el de caminants i bicicletistes. Quedarà poc menys d'un km, al 8/10%, carretera encara suficientment conservada, i arribem a la base tota abandonada i amb 2 grans miralls parabòlics. 

Muntanyes enormes pels 4 costats, paisatges amplíssims, solitaris, no habita ni el vent.

Quatre fotos i avall que amenaça pluja. Malgrat estava anunciada, ens hem mullat només lleugerament durant uns 5 minuts, i mira que hem estat bastant més de 3 hores per completar els 30 km de pujada i els de baixada, remuntant un total de més de 1700 m. No està malament, una muntanya enorme.

Com ja ens havien anunciat, al començar la baixada ens trobem una caravana de tractors antics que també celebren alguna cosa pujant fins dalt el coll. Els ciclistes no som els únics volats...

Deixem el cotxe al centre d'Storo i agafem la carretera que duu a Riva del Garda, bastant transitada. Alguns tornanti, alguna rampa inclinada però cosa civilitzada. Aviat veiem una cascada a peu de carretera, amb personal remullant-se. Hi parem de baixada, ara no toca.

A poc més de 9 km de la sortida coronem el passo de l'Ampola just al trencall que ens ha de portar cap al coll.

Aviat comencen unes rampes més dures i continuades durant els primers 6 km, després no es que amaini gaire però hi han moments que es porta millor.

En total són 12 km bàsicament entre el 8 i el 10, amb poques extremituds i sense passar del 12%. També hi ha algun replà escadusser.

Hem anat la major part del temps entre boscos i a la part de dalt els prats obren el paisatge, un parell de km més i coronem el passo Tremalzo per l'única vessant asfaltada. Una pujada dura, particularment els 12 km de la segona part en que es remunten 950 m, bastant per damunt de la mitjana total del coll.

Parem a Riva del Garda, increible, un café perfecte, en terrassa principal i amb vas d'aigua inclós, per un euro.

Ja sobre el paper es veu que la pujada al Monte Baldó o Prato de Nago és de màxima exigència, 15 km per remuntar 1456 m i arribar a cota 1525, o sigui una mitjana de gairebé el 10% durant uns interminables 15 km. 

Se surt de Torbole, prop de Riva del Garda, per un carrer ben empedrat i ben costerut. Amb un parell de km ja ben inclinats arribem a Nago, poblet que travessem per carrers també empedrats, pendents suaus i una plaça amb una font que aprofitarem quan tornem per restaurar els bidons secs.

Passat Nago continua un camí rural asfaltat, entre vinyes, i pendent suportable. Al cap de poc, potser portem uns 3 km, la ruta agafa la muntanya i comencen pendents durs i prou regulars, gairebé sempre en l'interval del 9/12%, amb algun petit descans enllà del km 6.

Inicialment les ombres són escasses però més intenses en la part alta.

Bons miradors sobre el llac de Garda

Quan deuen faltar uns 3 km per coronar passem una fageda, diu la Crocefis dela Busa del Bonet a cota 1253.

I un km més enllà hi ha un llarg replà

que malmetrà la mitja del tram final i el maleït enginyer ho solucionà amb tres o quatre repetjons per damunt del 15%, i el darrer, duríssim, volta el 20%. Però som dalt del Monte Baldo. Ni una placa amb l'altitud, ni el nom que diu la llista del Big, ni tampoc cap vista sobre el Garda.

El llac el contemplarem de baixada,

bona carretera sobre tot a la part alta, més gravada la major part de la pujada i alguna pedra afilada que m'ha pegat un bon llandasso i la consegüent punxada. Reparació amb vista al llac, no es pot demanar més...

I de retorn a Riva del Garda passeig al voltant del llac, carril bici llarg i molt concorregut, platja de pedres plena de banyistes, lloc ideal per posar una estona els peus en remull i en aigua fresca...

Entre Rovereto i Trento hi ha Calliano, d'on surt una carretera cap a llevant que duu al passo Coe després de 19 km de pujada gairebé ininterrompuda i salva un desnivell de 1416 m.

Només agafar el trencall que surt de la Statale hi ha un pàrquing gratuït, ideal per deixar el cotxe. I només arrancar comença a pujar, molta estona 8/10%, cal estar ben rodat per tots aquests colls que anem transitant...

Als 12 km  hi ha una benzinera i un bareto adequat per una paradeta. A continuació,  després d'agafar el trencall cap el coll, la cosa aplana poc més d'un km i en quedaran mitja dotzena més per assolir el cim. I no ha estat el desnivell el principal inconvenient sinó la pluja que s'ha començat a mostrar a l'inici d'aquesta darrera part. A començat feble i s'ha intensificat paulatinament fins convertir-se en un autèntic diluvi.

Foto ràpida al cim i avall, nomes uns 200 m per refugiar-nos sota un pont on ja hi havien uns caminaires, a esperar que pari. La carretera era un riu d'aigua avall... Al cap d'una bona estona ens decidim i baixem amb precaució. A la meitat la carretera ja era seca.

A baix fa sol, ens traiem tota la roba mullada i ens indiquen un restaurant pizzeria just a l'altra banda de la carretera principal. 

Des del pàrquing es contempla el castell de Beseno que després pujant ja no veurem, suposo que passem per sota i ens queda al clatell...

Trento, la ciutat del Concili, bé val una passejada.

A l'estació de tren, uns bons aparcaments per les bicis i ben tancats

I a partir d'aquí una bona escalada que comença just passar el ponte de San Lorenzo.

I una esglèsia a l'altre cantó que serveix de referència

A partir d'aquí són altre cop uns 20 km cara amunt amb uns guarismes molt similars al passo Coe d'ahir, un desnivell mitjà del 7'4%, contra el 7,2 de la vigília.

El Bondone és més uniforme, sense el llarg replà del Coe, però igual de llargs i pesats. Comença a pujar d'inici, tombs, retombs, paelles, llarga estona entre arbres, castanyers, pins, roures..., Mentre la ciutat va quedant avall.

A mig camí, una font que altres aprofiten

 

Informació quilomètrica per al ciclista

Molta estona d'aquest pal i només a la part de dalt s'obre el paisatge amb praderies convertibles en pistes d'esquí de cara a l'hivern.

A dalt, 1650 m, un record de l'epopeia de Charly Gaul al Giro de 1956 i els establiments típics d'una estació d'esquí.

I de cara avall bona carretera, revirada, prou ample i sense forats, per gaudir de l'espectacle, 20 km fent malabars damunt la bicicleta. Una gran baixada!

No hi ha hagut sort aquest matí al Mataiur, 14 km més amunt de Savogna, a l'extrem est d'Itàlia...

Després de passar la nit a Cividale del Friuli, hem sortit de bona hora d'aquest petit poblet monumental cap al cim que fa frontera amb Eslovènia.

Dues possibles vies des de la mateixa sortida i fins al mateix lloc. Teníem previst pujar per la de més a ponent, més curta i inclinada i baixar per la més tova, però ha plogut força de matinada i està molt moll, i el cel tampoc és massa de fiar, o sigui que per la més llarga i aplanada, 14 km per remuntar 1100 m, cap regal.

Sortim de cota 250 i a mesura que ens aixequem el cel tapat es posa cada cop més negre. Quan portem unes 8 fites comença a plovisquejar i a la que fa 9 ja plou de veritat i fosc per totes bandes, en queden 5 i quasi 500 de desnivell, deixem-ho estar, ho passarem molt malament i no val la pena.

La Núria es queda en un petit resguard i baixo a buscar el cotxe. Arribo com un pop. Pujo a retrobar-la. Miraculosament trobem un bar obert en un petit nucli. Hi estem més d'una hora, esperant que millori i consultant la meteo. Mal temps per totes bandes. Al final baixem, dinem i seguim la ruta prevista. Fem un cafè a Udine i llavors s'obre el dia i surt un sol precari... Hauríem de fer més de 50 km enrere i després tornar a pujar..., definitivament, ho deixem córrer. No hi ha hagut prou sort, el Mataiur queda per a millor ocasió...

Udine

I al setè dia vaig descansar...

Però no la Núria... Anem en cotxe fins a Sutrio, la cara est del Colle Monte Zoncolan i allà agafa la màquina i muntanya amunt, què és un pota blava i l'hi falta... Jo pujaré en cotxe i baixarem per l'altre cantó, ja vaig patir aquesta pujada l'any 2009 i poques ganes de repetir, que porto les cames endurides de tanta tralla a més del 10%.

Veig que la carretera ha millorat amb els anys, la recordo bastant més estreta i, sobretot, botosa. Pendents durs però assequibles els poc més de 9 km fins l'estació d'hivern,

un petit descanset i comencen els 3 km finals a una mitjana de l'11% i màxima per damunt del 16%, una pujada de veritat que amb els anys ha quedat amorosida per la millora en l'estat de la carretera.

Felicitats a la noia!

Baixem en cotxe per ponent cap a Ovaro. Aquí la carretera continua amb trams ben estrets, els 3 túnels ben il·luminats, i amb una duresa superlativa, probablement la més dura d'Europa asfaltada i pujada en cursa professional, 10 km infernals a una mitjana del 12% que arriba al 19 i que en el tram central aplega més d'un km a l'entorn del 16%. Sort encara de dos minúsculs replans a poc de començar i a poc d'acabar que endolceixen la mitjana. Com era d'esperar, bastants ciclistes assajant la pujada.

La carretera passa per davant mateix de la casa campestre en que parem, un bed&breakfast als afores de Meran. Aquí els hotels ón cars i la casa que hem trobat està bé de preu i amb instal·lacions fantàstiques. La parra té el raim a punt de madurar

I piscina

A Meran, el riu és com la platja

Cap a Merano-2000 aviat comença a pujar, carretera en molt bon estat, bé de mida però sense voral. I aviat ens adonem que amb molt trànsit. Primer confiem que en algun moment agafaren un trencall però no és així. És diumenge al matí i sembla que tothom té pressa per sortir del poble, ço que fa que els cotxes siguin els grans protagonistes del trajecte, pesat, monòton i fins i tot mes perillós del que acostuma. I també passem 5 túnels, un de més de 400 m, ben il·luminats. El pendent entre 7 i 10 gairebé tota l'estona, uns 10 km, sense al·licients especials.

En sortir del 5é túnel girem a l'esquerra i a l'esquerra. La carretera s'estreny un pèl, continua el bon asfalt, s'incrementa el pendent que arribarà al 12% en algun punt, el paisatge resulta més atractiu, el trànsit disminueix un pèl i, sobretot, sembla que els conductors ja no porten tanta pressa. Així arribem després de 5 km més d'escalada a una extensa plana on van arrenglerant multitud de cotxes, sembla que allà la majoria agafen un telecadira o fan alguna caminada.

El Merano 2000, és a la cota 1620 m.

La baixada és rapidíssima tant el primer tram com el segon. Els cotxes segueixen pujant amunt... Segur que algun altre dia que no sigui el primer diumenge d'agost l'excursió pot resultar més tranqui-la i atractiva. Avui ha estat per oblidar.

Per la tarda, fent un vol passem pel costat de l'hipòdrom. Hi ha curses i ens deixen entrar, és grandiós

Cap a les 9 del matí ens posem en marxa des de Sant Leonardo in Passiria, direcció al Passo di Giovo o Jaufenpass, un coll de pas que corona la Vall Passiria i connecta, pel Brennero, cap a Àustria. 

Des de San Leonardo també podríem tirar cap a l'esquerra i afrontar el temible Passo del Rombo o Timmelsjoch que en 30 km traspassa també a Àustria per la cota 2474 m.

El Giovo és llarg, falta poc per 20 km, però és un coll de traçat antic, sense estridències, entre el 7 i el 9%, carretera en prou bon estat, ombres suficients, trànsit suportable, bons paisatges quan contemples la vall que queda sota i en els darrers km quan veus la muntanya pelada i el traçat que s'enlaira mitjançant dues llarguíssimes paelles. 

Falta poc més d'una fita per fer cim, els dos portem el mallot vell de la Unió Ciclista, i sento al meu darrere, què sou de Vilanova?, qui hi ha per aquí?, sóc de prop de Vic, de Centelles..., intento seguir-lo, que queda poc, però aviat desisteixo, ja ens veurem a dalt. Un xicot jove, xupat, de Centelles, amb un mallot de Vic, que té la família al càmping del peu i que avui s'ha llevat aviadíssim per pujar primer el Passo Rombo, 2474 m, i ara, les 11 del matí, ja és dalt del Giovo, un autèntic crack. Parlem una mica dels grans colls, dels més alts... I ell marxa avall a tota velocitat.

Total arribes a cota 2094 m després de remuntar uns 1400 m en un parell d'hores de feina. Fa dies que superem amb escreix els mil metres de desnivell positiu...

La baixada és ràpida i sense complicacions.

Des de Naturns/Naturno, a prop de Meran, altre cop a sobrepassar la cota 2000, altre cop més de 20 km de pujada i altre cop a remuntar 1400 m d'una tacada.

És la pujada a Val Senales, en teoria del 6'3% de mitjana però a la pràctica trams força desiguals: primers 10 km durs que comencen al 10%, amainen, i posteriorment hi tornen fins al 14%. Un replà on hi ha una benzinera, unes ziga-zagues al 8/10% fins la presa del Lago di Vernago,

una llarga planejada de més de 3 km contornejant-lo, un sifonasso i els 3 km de l'ascensió final fins el fons de la vall on hi han tota uns estació amb hotel i remuntadors mecànics diversos. Cota 2011 m, nom que figura, Maso Corto.

Baixada prou còmoda i molt ràpida.

Però tot plegat no és el més rellevant d'aquesta pujada. El que la defineix és el seu inici en el trencall de la carretera que va de Meran a l'Stelvio, un túnel de més de 1.100 m, en corba i al 10%. Sota terra és remunten més de 100 m i això vol dir força estona allà dins. El túnel està perfectament il·luminat però és recomanable portar llums, que et vegin. I baixant, encepegues amb gairebé totes les tapes de la claveguera, semblen posades ex profés.

Els altres 3 túnels són petits i sense dificultat.

I per Naturns i pobles del voltant un carril bici exemplar, més que segregat, una carretera només per a les bicis: riu, carril bici, tren i rengleres de pomeres. La carretera dels cotxes, per l'altre cantó

Val Martello des de Coldrano té uns números gairebé iguals als de Val Senales tot i que les dificultats estan repartides més irregularment, amb  dos grans descansos i tres o quatre conjunts de tornanti que  les concentren i distreuen l'escalador.

El paisatge, gairebé tot dins del Parco Nazionale dello Stelvio, és intens i variat. A la segona meitat trobem el Lago Gioveretto, també empantanat, i a tocar de la presa tenim la primera vista del glacera del Forni que s’estén pels vessants del Monte Cevedale, gran muntanya de 3764 m que separa el Trentino de la Lombardia, la vall de l'Adigio de la del Po. A l'altre vessant del cim hi ha el passo Gàvia. Durant tot el recorregut unes fines gotes d'aigua ens han anat acompanyat sense passar d'aquí.

 

Al vespre plou a Sondrio, ningú per la plaça Garibaldi

Sortim del centre de Sondrio per arribar dalt al fons de la Val Malenco, una llarga quilometrada de 28 km, remuntant tota la vall.

Tot molt irregular, l'estat de la carretera, el pendent, el paisatge, el trànsit... I la plana del Big amb les dades equivocades.

Al començament la carretera és bona fins la meitat, fins el poble amb serveis de Chiesa de Valmalenco. Però amb molt trànsit. Amb pendent important els primers 6 km i suau després.

A partir del dit poble de vacances la cosa canvia, ferm en mal estat molt sovint, paisatge trist amb diverses pedreres a tocar de la carretera, trànsit encara prou intens i pendent clarament superior al que diu la plana del Big. Revolts i més revolts amb percentatges fins el 14%.

I finalment s'obre el paisatge, ragen les cascades, llueix el verd i les muntanyes del voltant amb encara unes glaceres importants ja a la ratlla de Suïssa.

La cota de dalt no és de 1500 sinó de 1620 m, i fa pupa quan et penses que ja hi ets...

Sort que al final es bonic sinó caldria oblidar aquesta pujada. Avall

Avui carro gros, Colle Sommeiller, el punt transitable més elevat dels Alps. 

Estava el coll i voltants ben diferent de quan hi vam ser per Sant Joan, llavors ens vam quedar a la cota 2560, impossible continuar, curull de neu. Avui hem sortit de més amunt, del refugi, que el tram primer ja està repetit...

Ara ben pelat

Per Sant Joan vam arribar fins aquí i no vam poder avançar més. 

En un mes i mig ha desaparegut gairebé tota la neu, només unes poques clapes i alguna glacera sota els grans pics que ens envolten dels Alps Cottian, fronterers entre la Savoie francesa i el Piemonte italià, on destaca l'Aiguille de Scolotte, 3506 m.

El darrer replà abans de l'atac definitiu al coll

Així estava el mateix lloc el 2012

Arribant al cim, paisatge de la part de dalt ben pelat

I, al cim, l'antic cartell per terra i un de més novell que aclareix que el coll té 3009 m i el llac, ja al vessant nord, és a la cota 2993 m.

El llac ara

Quan hi vaig venir l'altre cop, el cartell no es veia per enlloc, no sé si estava cobert de neu...

I així és com estava per Sant Joan, quan preteníem arribar-hi

El llac, 2993 m, és a Itàlia; el Colle, 3009 m i la Punta Sommeiller, 3333 m, fan frontera i la Glacera del Sommeiller és a França.

Dues vegades el Sommeiller, altres dues el Veleta i encara un cop al Mulhacén, deixen el pavelló de les grans altituds europees força elevat. Va ser una llàstima no haver pogut fer marca d'altitud en la nostra visita al Caucas de fa uns anys, no va poder ser...

i, de baixada, més trànsit de jeeps i similars del que esperàvem, excursions organitzades que col·lapsaven un pèl el camí.

El coll de Vars és un dels colls supra-dos mil típics de França, entre la Savoia i els Alps d'Haute Provençe. Carretera ampla, bona, pendents civilitzats, trànsit deu n'hi do, que és cap de setmana, ciclistes i motards fent nosa als automobilistes...

El pendent és considerable, 8/10%, en el primer terç de l'ascensió que fem per la cara nord, des de Guillestre, i allarga uns 20 km.

Després ve un llarg tram d'uns 4 km en què gairebé no es guanya cota, planeja i petites pujades i baixades travessant els diferents nuclis del poble de Vars.

En traspassar el darrer nucli torna a enfilar amunt i, amb petits descansos, acaba coronant a la respectable altitud de 2109 m.

Al cim, restes del darrer pas del Tour.

La baixada, per gaudir-la.

Vars separa Hautes Alpes d'Alpes d'Haute Provençe.

És la Festa a Barcelonnette i no hem trobat per dormir. Anem a 4 km al sud, carretera de la Cayole, tot això que tindrem estalviat doncs aquest coll és significativament planer al començament.

Així que sortim d'Uvernet-Forns per atacar la llarga pujada al coll de la Cayole, 25 km seguint el curs del riu Bachelard, que travessarem innombrables vegades mitjançant ponts similars.

De bon matí, la profunditat de la vall amaga el sol durant molta estona i pugem amb certa fresca. El pendent és suau, amb alguns trams més inclinats però poca cosa, i així ben bé fins haver rodat 15 km. En aquest llarg tram, travessarem l'engorjat del Bachelard, estret pas del riu i la carretera entre els penya-segats de banda i banda i entrarem al territori del Parc Nacional del Mercantour.

És quan deixem a l'esquerra un llogaret anomenat Bayasse en que la carretera gira 180 graus, passa el pont damunt el riu i engega un parell de paelles, que el pendent ja es posa al 8% i per aquest entorn anirà els 10 km que resten fins el cim, amb paisatge molt més obert, rodejats per grans muntanyes amb penyes impressionants.

Coronem als 2327 m i quasi 1200 m de desnivell, una de les grans altituds alpines, però a la que la manca de duresa en bona part de l'escalada ha restat pedigrí en el món ciclista i passa per ser un coll relativament menor.

 

Baixem, alguns trams pedalant, i quan som de nou a Uvernet, girem a l'esquerra en direcció a Pra Loup i al cap d'un km trobem la carretera que puja de Barcelonnette al coll d'Allos. Amunt.

Queden uns 16 km fins al cim i no són fàcils, el rang 8/10% és el que més s'estila i al ser la segona gran ascensió del dia i el sol que ja es deixa notar, avancem amb dificultat, sobre tot en els darrers 5 km.

La ruta, per carretera estreta, té un traçat molt aeri en bona part de l'escalada, cosa que notarem significativament si baixem pel mateix vessant nord, ...queda contínuament una bona timba a la nostra dreta i les proteccions són escasses. 

El tram final també es dins el fantàstic decorat del P N del Mercantour.

A dalt, i també a baix, un cartell a tenir en compte que també hi era a la Cayole, però allà era pels dilluns.

Ara coronem un pèl més avall, 2240 m, però la pujada és més dura i constant que no pas al coll veí, uns 100 m de desnivell més. La jornada ha sigut dura i a més cal vigilar baixant.

En total hem fet 84 km amb uns 2000 m de desnivell. Fa 18 anys vaig fer el mateix tomb en solitari i en btt però a l'inrevés, començant per Allos i acabant amb Cayole. Ara, en btt no seria pas capaç de fer-ho...

Abandonem l'immens massís dels Alps i ens dirigim al departament del Gard, al sud de les muntanyes de l'Ardeche, on una immensa roca calcària s'aixeca damunt la plana, és el Guidon de Bouquet, de poc més de 600 m d'altitud, però que domina tot l'entorn i des del seu cim es contempla un extens territori, fins al mar.

És el darrer Big de França que manca a la llista de la Núria per completar els 175 d'aquest país. Parem a Seynes i per una estreta carretera que alterna rampes molt dures, fins el 13%, i petits descansos, entronca amb la que puja de Brouzet-lés-Alés i remunta uns 400 m de desnivell en poc més de 5 km. Carretera aspre voltada de matolls i alzines, ja un territori Mediterrani, mar que s'arriba a veure des de dalt el cim, amb una taula d'orientació i setial per la Mare de Déu.

La feina ja està feta

Punt final de les 175 ascensions de la Núria als grans cims francesos, des del normand Cap de Frehel de 70 m al Cim de la Bonette de 2802 m, passant pel Parpaillon, 2650, o el Xalet dels Cortalets, 2150.

Enhorabona!!


Penyagolosa. La sega.                  

"Pujàrem fins a dalt de tot,
fins al capoll, que deia Don Carles.
La vista immensa s'estenia pels quatre punts cardinals, 
i tots tres estigueren dient-se noms,
reconeixent muntanyes,
comentant pobles, viles i llogarets,
albirant fins i tot les illes Columbretes,
al bell mig de la mar.
Don Carles va parlar de mossèn Cavanilles,
i d'aquella ascensió que havia fet el naturalista al segle XVIII,
i que li va permetre descobrir una planta exclusiva d'aquell cim.

Martí Domínguez, La sega


Publicado por FredericRafols @ 17:43  | 2019
Comentarios (0)  | Enviar
Comentarios